Una de les novel·les que vaig llegir l'any passat i que més em va agradar (i inquietar, alhora, i que em va costar pair) és La inquietud de la noche de Marieke Lucas Rijnevald, autora neerlandesa.
Estava esperant a veure si es traduïa al català perquè em sembla una història boníssima (l'he llegida en castellà, no tinc prou nivell de neerlandès), però encara no ho han fet, així que la comentaré per aquí abans que se me n'oblidin els detalls.
La novel·la va guanyar el premi International Booker Prize 2020, va ser aquest guardó el que em va cridar l'atenció, a part de la localització i els temes que es tracten ja que em són coneguts (reconeguts i viscuts) per la part holandesa de família que em toca.
El tema resumit seria l'enfonsament d'una família després d'un accident, d'una desgràcia, de la pèrdua d'un fill.
El punt de vista és el d'una de les filles (protagonista i narradora de la novel·la), la Jas, una noia que viu en un tradicional poble holandès amb els seus pares i germans. L'acció comença a l'hivern i de seguida un accident mortal de patinatge pel canals glaçats canvia la vida a aquesta família.
Tot i la mirada naïf d'alguns passatges ("En el noticiario han recomendado beber un vaso de agua grande cada hora, incluso han enseñado una imagen de cómo tiene que ser el vaso: no se parece a los que tenemos nosotros. [...] Nosotros reciclamos los tarros de mostaza.), les imatges i accions que ens comparteix són sempre directes, sense filtres: "Por un instante me imaginé a mi conejo con el cuello roto, colgado de la cuerda de la buhardilla, detrás de la cama de Matthies, para que padre pudiese despellejarlo tranquilamente. Seguro que sería como cuando madre le quitaba la piel a la salchicha con un cuchillo de pelar patatas". La realitat que viu la Jas i la seva família és crua, i la prosa, l'atmosfera, el to i la mirada de l'autora també.
A mida que avança la història, creixen les obsessions dels personatges. Una de les més repetides és la idea de fugir a l'altre costat del canal perquè ho tenen prohibit des de l'accident del seu germà. I l'altra és la de l'abric: la Jas no se'l treu mai, no per dormir, encara que sigui estiu i se li estigui quedant petit o fins i tot foradant; l'abric funciona com a símbol del dolor que sent i a també li serveix per protegir-se.
La pèrdua afecta tots els personatges de forma diferent, però a tots els transforma. La mare deixa de menjar com si així pogués anar desapareixent ("Últimamente tiene los ojos más hundidos, igual que mi vieja pelota de fútbol, que está pinchada y cada vez está más hundida en la fosa de estiércol que hay junto al establo), i el pare ("La sonrisa de padre desaparece entre los pliegues de su cara hasta que no queda ni rastro. Hay gente cuya sonrisa siempre está visible, aunque estén tristes, las líneas de esas sonrisas no es posible borrarlas. Con padre y madre pasa lo contrario. Ellos transmiten tristeza aunque sonrían, como si alguien les hubiera colocado una escuadra en las comisuras de los labios y hubiese trazado dos líneas oblicuas hacia abajo.) es refugia en la feina de granger; es dedica contínuament a les vaques.
Sobre la pèrdua, l'autora fa unes reflexions boníssimes, per exemple aquest parell: "En la pérdida nos encontramos a nosotros mismos, nos vemos tal cual somos: seres frágiles como crías de estornino desplumadas que, de vez en cuando, caen del nido y esperan que las vuelvan a recoger". "Solo puedo retener un recuerdo, o una persona, a través de las cosas que guardo, lo que puedo poner a buen recaudo en los bolsillos de mi abrigo".
Un altre exemple de la força del llenguatge, viu i directe, que utilitza en les descripcions (amb comparacions potents i metàfores originals), el podem veure quan tracta el món del camp, dels animals, de la granja, de les vaques: "El ternero tiene diarrea, hay salpicaduras de caca color mostaza en las paredes, las patas le tiemblan como postes de balizamiento al viento". O en la descripció dels silencis: "Hay silencios que son incómodos, son como estiércol seco que cuesta colar por la rejilla, no sabes cómo lidiar con él".
També hi ha reflexions sobre la religió ("... a medida que pasa el tiempo tengo menos claro que Dios me caiga lo bastante bien como para querer hablar con él. He descubierto que se puede perder la fe de dos maneras: hay gente que pierde a Dios cuando se encuentra a sí misma, otros pierden a Dios cuando se pierden a sí mismos. Creo que formo parte del último grupo.) on es refugien, però que no els ofereix o no pot oferir-los el consol que necessiten. I diàlegs aparentment banals de la Jas amb la seva germana petita que en realitat reflexen el sentit que té la vida per a elles: "-Parece ser que se esconden en bares./ -¿Quiénes?/ -Los hombres. ¿Y sabes qué les gusta? (...) El chicle que no pierde el sabor -dice./ -Eso no existe./ -Tienes que ser dulce siempre y no dejar de serlo nunca./ -O que masquen menos./ -En todo caso, no hay que ser demasiado pegajosa./ -Para mí siempre pierden el sabor enseguida./ -Es que rumias como una vaca".
La tensió, les angoixes i la desconnexió entre els familars va augmentant a mida que passa el temps i de tal manera que culmina en un final inesperat, però segurament inevitable i molt difícil de pair.
No us perdeu aquesta història, és bonica i és dolorosa, és profunda i és real; és a dir, és la vida i és magnífica.
*
