dijous, 31 de gener del 2019

Microcontes: alguns exemples i consells





Consells sobre com escriure n'hi de tot tipus, i de com escriure microcontes també. El microconte ha tingut molt d'èxit entre autors de totes les llengües. En català segurament els més coneguts són els de Pere Calders, per si no us sona de res, podeu llegir aquests 5:

Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.


Història castrense
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

Discreció
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

El mirall de l’ànima
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.


En castellà, estic segura que tothom ha llegit, escoltat, imitat, repetit, pensat, avorrit i criticat el d'Augusto Monterroso, sí, el del dinosaure. I què n'opinava dels microcontes l'escriptor considerat com a mestre d'aquesta modalitat narrativa? Això:

"Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así. Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse. Las páginas también tienen que ser sólo unas cuantas, porque pocas cosas hay tan fáciles de echar a perder como un cuento. Diez líneas de exceso y el cuento se empobrece; tantas de menos y el cuento se vuelve una anécdota y nada más odioso que las anécdotas demasiado visibles, escritas o conversadas. La verdad es que nadie sabe cómo debe ser un cuento. El escritor que lo sabe es un mal cuentista, y al segundo cuento se le nota que sabe, y entonces todo suena falso y aburrido y fullero. Hay que ser muy sabio para no dejarse tentar por el saber y la seguridad".


Si en voleu escriure algun, podeu seguir, a més, aquests consells, que també són breus:





*

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada