dimecres, 26 de febrer del 2020

10 coses (i més) que vaig aprendre amb l'Anne Shirley





La primera vegada que vaig veure l'Anne Shirley, l'Ana de las Tejas Verdes, va ser durant un mes de desembre, a finals dels '80. Després de dinar posaven la sèrie (de 1985) protagonitzada per Megan Follows. Em va enganxar més que Los ricos también lloran; era meravellosa!
Recordo que no volia que s'acabés, que vaig buscar les novel·les (de la canadenca Lucy Maud Montgomery) d'on havien adaptat la sèrie i de seguida es va convertir en la meva heroïna. Tothom necessita referents.

S'han fet moltes adaptacions, de tot tipus, però la meva preferida encara és la de Megan Follows.
I aquest any, per carnaval (que acaba avui), m'he disfressat d'ella i l'he reivindicada un cop més. Amunt l'Anne de Teules Verdes!

Aquí algunes coses que vaig aprendre amb ella:

1- Sempre pots comptar amb la teva amiga de l'ànima per compartir els millors moments de la vida.

2- L’amor és més important que qualsevol cosa que puguis comprar en una botiga.

3- La gent et sorprendrà, si els ofereixes la possibilitat de fer-ho. 
4- Tot i que no ho sembli ara mateix, "sempre hi ha un altre revolt al camí". 
5- Una part de créixer consisteix a equivocar-se.

6- La teva imaginació és la possessió més valuosa.

7- Un esperit afí no és gaire difícil de trobar, si de veritat t'hi fixes.

8- No tinguis por de defensar-te.

9- Aprendre a estimar les coses que et fan únic no passa de la nit al dia.

10- Somiar desperta fa la vida molt més interessant.

Més:

11- La família es basa en l'amor, no en la sang.

12- Les coses bones poden sortir de circumstàncies que considerem injustes.

13- La millor història d'amor es pot trobar en l'amor constant d'una persona desinteressada.

14- De vegades hi ha gent que no reconeix el teu talent; és l'oportunitat de demostrar que estan equivocats o de millorar el teu ofici.




*

dimarts, 11 de febrer del 2020

La casa de los espríritus. Isabel Allende






Durant el mes de gener a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar un dels llibres més coneguts de la literatura hispanoamericana que ja s’ha convertit en un gran clàssic : La casa de los espíritus (1982) d’Isabel Allende. 
Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar i va resultar un èxit total de públic i crítica, un increïble fenomen literari que va aconseguir nou edicions l’any 1983, i vint-i-cinc al 1988. A més va rebre premis, es va traduir a moltes llengües i fins i tot es va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1993.

Argument:
La novel·la narra, amb diferents veus, la història de la família Del Valle, la família Trueba i la família García unides a través del anys i de les diferents generacions. Viuran al Xile de principis de segle XX i ens explicarà la trajectòria de tots els membres que la formen fins al cop d’estat militar i la posterior repressió que van patir a tot el país. Tot i que en cap moment apareix el nom del país on transcorre l’acció, qualsevol lector pot identificar fàcilment el lloc, els fets i els principals personatges que hi participaren (el Presidente, el Poeta).

Temes que van sortir a la conversa:
El primer que comentem són els personatges principals i com seria de convenient anotar-los en forma d’esquema, a mida que surten, per a no oblidar-ne cap. Totes coincidim en què es tracta d’una història de sentiments, de passions però sobretot de dones. Elles són les autèntiques protagonistes en una societat patriarcal i, tal i com escriu l’autora a la novel·la, “...son el pilar central de muchas vidas ajenas”; “...la magia, como la religión y la cocina, era un asunto propiamente femenino”; “...porque no han podido destruir el espíritu de esas mujeres”. Sens dubte, un dels personatges que més ens ha agradat, emocionat o sorprès és Clara (“claríssima, clarividente”) que té l’instint per a veure l’invisible i allò que passarà en un futur proper, per moure objectes i per comunicar-se amb els esperits dels morts. Tant ella com la seva germana Rosa, la bella, la dels cabells verds, són les que millor representen el realisme màgic característic de l’obra. I parlem de la simbologia dels noms femenins: Nívea, Clara, Blanca, Alba (besàvia, àvia, mare, neta) totes les dones de la família Trueba duen noms que fan referència a la blancor, a la lluminositat de l’aura interior d’aquestes dones. Altres personatges que tenen un nom que els defineix són Nana, Férula, Tránsito, o Amanda.
També parlem de l’estructura circular del text; principi i final es toquen perquè comença i acaba amb l’escriptura de les històries viscudes perquè siguin recordades: “Escribo (...) que la memoria es frágil y el transcurso de una vida es muy breve y sucede tan de prisa, que no alcanzamos a ver la relación ante los acontecimientos”.
Una altra característica de la història és el joc d’avançaments que fa, és a dir, anticipa alguns destins tràgics dels personatges abans que passin i això crea inquietud en els lectors. Els presagis són fonamentals en aquesta novel·la.
Tots ells van dibuixant el seu destí i tots són necessaris, els positius i els negatius, com dues cares de la mateixa moneda, com un trencaclosques que es va muntant a mida que llegim: “cada pieza tiene una razón de ser tal como es”.
Un altre aspecte que comentem és la manera de narrar d’Isabel Allende. Malgrat l’extensió de la novel·la (gairebé 500 pàgines), en cap moment es fa feixuga, sinó al contrari: la narració és àgil, atractiva i t’atrapa des del primer moment.
Per acabar vam parlar també de la pel·lícula. Encara que se salta una generació, canvia algun punt de vista i prescindeix de bastants personatges, és una adaptació digna, sobretot pels actors els quals representen molt bé els personatges assignats.

Quan vaig triar aquesta novel·la per al club, patia per si en rellegir-la tants anys després em deixaria d'encantar (la vaig llegir per primera vegada quan era una adolescent), però no, no em va decebre, no ha envellit i si ho ha fet no ho he notat. Em segueix seduint i enganxant tota la història.

*


diumenge, 2 de febrer del 2020

Premi Joan Alcover de Poesia 2019




L'any ha començat tan bé literàriament que gairebé no m'ho crec.
He rebut el premi Joan Alcover de poesia dins els Premis Ciutat de Palma 2019 per l'obra Estimar Nick Kamen, un llibre centrat en l’adolescència. Gairebé no hi ha poemes publicats que tractin aquest tema, i molt menys poemaris, així que d’entrada resulta fresc i original. I com l'he escrit? Tal i com és característic en aquesta etapa vital, els versos estan escrits també amb gran intensitat perquè així mostren perfectament els canvis, tant físics com mentals, que es produeixen durant aquests anys decisius. L’amor, representat en la imatge idealitzada del cantant Nick Kamen, és contínuament present en una mena de diàleg imaginari i apassionat amb l’artista (Ajuda’m a deshabitar-me,/ a des-vestir-me,/ a des-tocar-me,/ a des-estimar-te). Però també apareix la mort, el dolor, la por a tot allò a què s’enfronta un cos de dona adolescent, com ara les mirades de desig dels desconeguts, la disconformitat, la pèrdua de la innocència, el desassossec pel futur i la decepció (El dolor de ser pedra clavada/ a l’ala/ d’anar de puta a verge sempre infiltrada). Per a poder aconseguir l’efecte desitjat, tant els versos dels diferents poemes com el llenguatge es presenta deliberadament desestructurat com si es rebel·lés, com si oposés resistència a les normes, talment un cos adolescent. Tot i que en el fons allò que es busca és una sortida o un refugi (trobaré un lloc per als dos, Nick,/ un punt en un mapa,/ un nom on explotar) perquè com diu la cançó més coneguda d’en Nick Kamen “How many of us out there/ feel the need/ to run and look for shelter”.
Això més o menys és el que he explicat als mitjans que m'han entrevistat per saber de què va el poemari.

De nou vull agrair aquest guardó tan prestigiós i ben dotat als membres del jurat, a l'Ajuntament de Palma per seguir convocant els premis en llengua catalana i a tots/es els qui fa anys que em segueixen, em llegeixen i comparteixen els èxits. És un orgull per a mi haver rebut el Joan Alcover doncs feia 20 anys que no el guanyava cap dona.

I ara vaig a fer-me una foto amb el trofeu, que és preciós, (i em va donar problemes en passar el control a l'aeroport, hahahaha!!) i la posaré de perfil a les xarxes com vaig prometre a la gala de lliurament de premis.
Aviat Estimar Nick Kamen.

Resum de la festa en imatges:


*