diumenge, 19 de desembre del 2021

La mujer bilingüe: vídeo-resum



 

Abans que acabi l'any vull fer un resum literari en imatges de totes les coses bones que m'ha dut La mujer bilingüe/ La dona bilingüe: nous amics meravellosos, llocs inoblidables, lectures, viatges, converses, presentacions, sorpreses, sopars, dinars i riures, mooolts riures. 

Així que gràcies Bartleby per acompanyar-me i per aquesta oportunitat; gràcies amics per llegir-me, escoltar-me, per recomanar-me sempre. M'ho he passat taaan bé! Espero continuar ensenyant el llibre porai i desitjo que el 2022 sigui igual o millor, literàriament parlant.

Amunt la poesia!


*

diumenge, 24 d’octubre del 2021

Els dics, Irene Solà




Hem començat un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre Lletres’ a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. Aquesta vegada, el fil conductor triat és “Llaços”, llaços entre personatges, llaços amb els llocs (o les terres), llaços sentimentals, llaços temporals, etc; un tema que, sens dubte, ens donarà molt de joc i moltes lectures. 
Per a la primera trobada vam llegir i comentar Els dics (2018), primera novel·la de l’escriptora Irene Solà. Amb aquesta història, l’autora va guanyar el Premi Documenta l'any 2017, i va ser publicada per l’Altra Editorial. L’any passat també vam començar amb una novel·la de la Irene Solà, que a hores d’ara no necessita presentació després de l’èxit brutal obtingut per Canto jo i la muntanya balla, per tant, repetim autora però renovem l’experiència. En aquesta ocasió, de seguida vam reconèixer el seu estil fragmentari però potent com una torrentada, i l’ambientació rural típica fins ara: “I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries”. Així és la seva prosa: paraules corrent venes endintre. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 
Primer comentem el títol de la novel·la: dics. Un dic és un mur que es construeix per contenir la força del mar, d’un riu o d’un llac. A la història podria fer referència al seu estil a l’hora de narrar i també als sentiments dels personatges que hi apareixen. Pensem que no és un leitmotiv a l’obra ja que la paraula només apareix un cop i a més és cap al final. Més aviat seria el marc on enquadrar-la. 'Dic' també pot tenir el significat de poble petit i aïllat, com el que s’hi descriu. De nou, les descripcions són colpidores, plenes de comparacions, de metàfores i símbols: “L’única cosa que la Roser sabia del seu avi era que havia plantat aquell roser a la paret de davant de casa com a regal de noces per a l’àvia. El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala. Aquelles flors desprenien una olor dolça i embafadora com un verí, i les abelles es marejaven”. (...) “Pensa que al setembre, a la casa, només hi seran ella i la Victòria. I s’imagina aguantant la casa sobre l’esquena”. En aquesta història també hi ha molts personatges (va bé anotar-se els noms per no oblidar-los o confondre’ls) i novament tots viuen en un poble petit de la muntanya, però que tot i ser petit té una vida molt activa: Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. 
Potser en aquesta primera novel·la els personatges estan una mica més continguts, segurament els dics serveixen per a frenar-los; tanmateix l’autora els condueix fins al precipici i un cop allà els atura. A la següent novel·la, en canvi, els porta una mica més al límit i fins i tot els deixa caure. 
Sobre l’estil comentem que la varietat de personatges i els salts temporals (no és una història narrada de forma lineal) fan que la lectura sigui exigent. Aquesta combinació dels recursos són com si l’autora teixís una teranyina (o un llaç) on ens quedem atrapats. Els personatges són diversos (nens, joves, adults i vells) i estan molt ben dibuixats i fins i tot es veuen els fils (llaços) que els uneixen: “La Roser tenia els cabells curts i gruixuts i grisos, els ulls blaus tan clars que també semblaven grisos, la cara i el cos quadrats i les mans petites i ràpides com dos ratolins”. I les escenes estan perfectament encaixades. N’hi ha que fan patir i ens hi identifiquem totalment, com quan el nen, el Dídac, es perd al supermercat: som capaços de sentir la seva angoixa. O l’escena de la caça d’un cabirol que, a més de colpidora, serveix com a ritual d’iniciació, com símbol de canvi d’etapa vital. 
L’últim que comentem és que es tracta un llibre per rellegir un cop arribem al final, un final obert que permet diverses interpretacions. Però, al cap i a la fi, el més important no és si la novel·la acaba d’una manera o d’una altra, el més destacat és el camí que hem recorregut amb la lectura, és a dir, el viatge per on ens ha dut la Irene Solà.


*

dijous, 30 de setembre del 2021

Bodas de sangre

 



Torno a llegir Bodas de sangre de Lorca amb els alumnes de 4º d'ESO. 

Llegim en veu alta, compartim la història i la comentem mentre m'imagino les adaptacions que els nois i noies d'aquest any en faran. Segur que em sorprendran, sempre ho fan. És la màgia de la lectura, de la bona literatura.


He revisat alguns treballs de l'any passat (i el muntatge que vaig fer amb els seus booktrailers) i torno a estar orgullosíssima d'ells.

Demà més Novia, més Novio i més Leonardo. Quan acabem, a més de fer els booktrailers, mirarem l'adaptació que en va fer la Paula Ortiz i compararem ambdues històries.


"La navaja, la navaja... Malditas sean todas y el bribón que las inventó".





*

dimecres, 25 d’agost del 2021

10 anys de blog i un nou llibre!

 


Un altre cop 25 d'agost, això vol dir que avui el blog fa anys, 10 anys!!

I com sempre que tinc alguna novetat literària m'agrada anunciar-la per celebrar meravellosament bé l'aniversari: aquesta tardor publico La mujer bilingüe a l'Editorial Bartleby, una de les meves editorials de capçalera. 

Es tracta d'una edició bilingüe castellà-català del poemari La dona bilingüe (Viena Edicions, 2008) i que ja tenim a punt.

Em fa moltíssima il·lusió aquesta publicació, en parlo en detall en aquesta entrevista que em va fer la Cristina Mula per a l'Eix Diari:




L'edició ha quedat preciosa (mil gràcies, Pepo!), l'hem treballat moltíssim: la traducció l'he fet conjuntament amb el també poeta Alberto Tesán, el José Ángel Cilleruelo ha escrit un pròleg increïblement currat i la coberta és de la Ivet Moreno, la crack. Un equipàs i un orgull estar al catàleg de Bartleby tan ben acompanyada.

Aviat, el llibre 🧡


*

dissabte, 31 de juliol del 2021

La inquietud de la noche

 



Una de les novel·les que vaig llegir l'any passat i que més em va agradar (i inquietar, alhora, i que em va costar pair) és La inquietud de la noche de Marieke Lucas Rijnevald, autora neerlandesa.

Estava esperant a veure si es traduïa al català perquè em sembla una història boníssima (l'he llegida en castellà, no tinc prou nivell de neerlandès), però encara no ho han fet, així que la comentaré per aquí abans que se me n'oblidin els detalls.

La novel·la va guanyar el premi International Booker Prize 2020, va ser aquest guardó el que em va cridar l'atenció, a part de la localització i els temes que es tracten ja que em són coneguts (reconeguts i viscuts) per la part holandesa de família que em toca.

El tema resumit seria l'enfonsament d'una família després d'un accident, d'una desgràcia, de la pèrdua d'un fill.

El punt de vista és el d'una de les filles (protagonista i narradora de la novel·la), la Jas, una noia que viu en un tradicional poble holandès amb els seus pares i germans. L'acció comença a l'hivern i de seguida un accident mortal de patinatge pel canals glaçats canvia la vida a aquesta família.

Tot i la mirada naïf d'alguns passatges ("En el noticiario han recomendado beber un vaso de agua grande cada hora, incluso han enseñado una imagen de cómo tiene que ser el vaso: no se parece a los que tenemos nosotros. [...] Nosotros reciclamos los tarros de mostaza.), les imatges i accions que ens comparteix són sempre directes, sense filtres: "Por un instante me imaginé a mi conejo con el cuello roto, colgado de la cuerda de la buhardilla, detrás de la cama de Matthies, para que padre pudiese despellejarlo tranquilamente. Seguro que sería como cuando madre le quitaba la piel a la salchicha con un cuchillo de pelar patatas". La realitat que viu la Jas i la seva família és crua, i la prosa, l'atmosfera, el to i la mirada de l'autora també.

A mida que avança la història, creixen les obsessions dels personatges. Una de les més repetides és la idea de fugir a l'altre costat del canal perquè ho tenen prohibit des de l'accident del seu germà. I l'altra és la de l'abric: la Jas no se'l treu mai, no per dormir, encara que sigui estiu i se li estigui quedant petit o fins i tot foradant; l'abric funciona com a símbol del dolor que sent i a també li serveix per protegir-se.

La pèrdua afecta tots els personatges de forma diferent, però a tots els transforma. La mare deixa de menjar com si així pogués anar desapareixent ("Últimamente tiene los ojos más hundidos, igual que mi vieja pelota de fútbol, que está pinchada y cada vez está más hundida en la fosa de estiércol que hay junto al establo), i el pare ("La sonrisa de padre desaparece entre los pliegues de su cara hasta que no queda ni rastro. Hay gente cuya sonrisa siempre está visible, aunque estén tristes, las líneas de esas sonrisas no es posible borrarlas. Con padre y madre pasa lo contrario. Ellos transmiten tristeza aunque sonrían, como si alguien les hubiera colocado una escuadra en las comisuras de los labios y hubiese trazado dos líneas oblicuas hacia abajo.) es refugia en la feina de granger; es dedica contínuament a les vaques.

Sobre la pèrdua, l'autora fa unes reflexions boníssimes, per exemple aquest parell: "En la pérdida nos encontramos a nosotros mismos, nos vemos tal cual somos: seres frágiles como crías de estornino desplumadas que, de vez en cuando, caen del nido y esperan que las vuelvan a recoger". "Solo puedo retener un recuerdo, o una persona, a través de las cosas que guardo, lo que puedo poner a buen recaudo en los bolsillos de mi abrigo".

Un altre exemple de la força del llenguatge, viu i directe, que utilitza en les descripcions (amb comparacions potents i metàfores originals), el podem veure quan tracta el món del camp, dels animals, de la granja, de les vaques: "El ternero tiene diarrea, hay salpicaduras de caca color mostaza en las paredes, las patas le tiemblan como postes de balizamiento al viento". O en la descripció dels silencis: "Hay silencios que son incómodos, son como estiércol seco que cuesta colar por la rejilla, no sabes cómo lidiar con él".

També hi ha reflexions sobre la religió ("... a medida que pasa el tiempo tengo menos claro que Dios me caiga lo bastante bien como para querer hablar con él. He descubierto que se puede perder la fe de dos maneras: hay gente que pierde a Dios cuando se encuentra a sí misma, otros pierden a Dios cuando se pierden a sí mismos. Creo que formo parte del último grupo.) on es refugien, però que no els ofereix o no pot oferir-los el consol que necessiten. I diàlegs aparentment banals de la Jas amb la seva germana petita que en realitat reflexen el sentit que té la vida per a elles: "-Parece ser que se esconden en bares./ -¿Quiénes?/ -Los hombres. ¿Y sabes qué les gusta? (...) El chicle que no pierde el sabor -dice./ -Eso no existe./ -Tienes que ser dulce siempre y no dejar de serlo nunca./ -O que masquen menos./ -En todo caso, no hay que ser demasiado pegajosa./ -Para mí siempre pierden el sabor enseguida./ -Es que rumias como una vaca".

La tensió, les angoixes i la desconnexió entre els familars va augmentant a mida que passa el temps i de tal manera que culmina en un final inesperat, però segurament inevitable i molt difícil de pair.

No us perdeu aquesta història, és bonica i és dolorosa, és profunda i és real; és a dir, és la vida i és magnífica.




*

dimecres, 30 de juny del 2021

La cuinera

 



Aquest curs singular hem fet una darrera trobada al mes de juny al Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’, un tancament diferent per acomiadar-nos de la millor manera possible: amb l’assistència de la Coia Valls, l’autora de La cuinera (Ediciones B, 2014), la novel·la històrica que hem llegit i comentat aquest mes. 

La Coia és una reconeguda escriptora de novel·les històriques i amb La cuinera el fil conductor del curs (‘Amb els 5 sentits’) hi apareixia molt ben representat. En aquesta història l’acció se situa a finals del segle XVIII i la protagonista és una jove cuinera de 16 anys, la Constança Clavé, que viatja amb un llibre de receptes del seu primer mestre (el xef Antoine Champel) des de Lima fins a Barcelona per viure amb els seus avis i convertir-se en una reconeguda cuinera gràcies a la seva gran habilitat en aquest ofici. 

- Temes que van sortir a la conversa amb la Coia

La cuinera és la seva novel·la més sensual, per això un dels primers aspectes que ens va explicar és que “cuinar és un acte d’amor” i que li agrada molt el món de la cuina perquè és estètica, però també ètica (representada aquí per un personatge, l’Iskay). Aquesta idea és la que volia transmetre amb la novel·la. Pel que fa a l’estructura, ens va comentar que està molt pensada i treballada: l’obra consta de 7 capítols (que fa 7 anys que va escriure), un número que té molts significats en moltes cultures. Aquesta estructura serveix per a marcar el ritme de la història: alterna el dia a dia de la Constança, de com s’espavila per sobreviure i dedicar-se al seu ofici a Barcelona, amb el record de les converses i les situacions viscudes a Lima amb el seu amic indi d’infantesa, l’Iskay. 

El viatge de la protagonista també és un element característic de les seves novel·les. El viatge és una metàfora de la vida ja que des que naixem fem un recorregut. Per a poder fer un viatge has de fer una descoberta; a més, després del viatge es torna transformat, es torna diferent si no, només t’has desplaçat. En aquesta història, la protagonista, una noia ambiciosa que no perd de vista el seu objectiu, viatja per a retrobar-se amb la seva família. I aprèn molt: el personatge evoluciona i aprèn moltíssimes coses sobre la cuina i sobre la vida, una vida gens fàcil per a una dona en aquell època: “No sé si vaig entendre amb exactitud el procediment. El que no he pogut oblidar és que, a partir d’aquell moment, sempre hauria d’aprofundir en la part menys visible de les coses als nostres ulls, en el seu vessant més subterrani”, diu la Constança. 

També ens va indicar, i ensenyar, alguns llibres amb els quals es va inspirar per a les receptes que hi apareixen, i ens va reconèixer que n’havia preparat alguna perquè la cuina és un espai de transmissió de cultures i costums, un espai d’aprenentatge, un espai per compartir. 

Un altre aspecte molt important en les seves novel·les són les imatges. Les seves històries són molt visuals i impactants perquè tenen una influència clara del cinema. Després li vam preguntar per alguns dels personatges, tant principals com secundaris, tots ells personatges polièdrics (en Pedro, la Vicenta, la Rita...), i per alguns fets històrics ocorreguts a Barcelona, com ara la Rebel·lió dels Quintos, que potser no són gaire coneguts. Això fa que la tasca de documentació de l’espai i el temps on situar la trama sigui una feina llarga i de vegades complicada, si no hi ha prou informació a l’abast. 

També li comentem la força de les descripcions que hi apareixen, característica sempre complicada i que quan s’aconsegueix amb èxit fa que “veiem” les escenes. Com a resum de la història tindríem la citació que obre la Tercera Part: “Veritablement, el que més plaer proporciona no és el saber, sinó l’estudiar; no la possessió, sinó la conquesta; no l’estar aquí, sinó l’arribar allà”, Carl Friedrich Gauss (1777-1855). 

Finalment, també vam tenir temps de xerrar d’altres temes relacionats amb La cuinera. Vam parlar de curiositats, de teatre, de l’ofici d’escriure, de patates, de xocolata, de la curiositat, de la incertesa, o sigui, de la vida. I, per acabar, ens va portar un regalet: ens va posar un àudio d’un fragment de la novel·la en una versió teatral adaptada. Moltes gràcies, una vegada més, pel teu entusiasme i generositat!


*

dijous, 13 de maig del 2021

La memòria de l'arbre

 



El mes passat al Club de Lectura 'Dijous entre lletres' vam llegir i comentar un llibre força conegut en la literatura catalana recent: La memòria de l’arbre de l’escriptora Tina Vallès, una autora reconeguda amb diversos premis, tant en literatura per a adults com en literatura infantil i juvenil. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el II Premi Anagrama de novel·la l’any 2017 i des de llavors s’ha traduït a 13 llengües; a més. L’any passat va rebre el prestigiós premi internacional Jean Monnet des Jeunes Eurepéens en la seva traducció francesa. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer tema que comentem és l’aparent senzillesa amb què està escrita la història. Diem aparent perquè, tot i la brevetat dels capítols, totes les paraules, i les frases, estan ben mesurades: no hi sobra res, no hi falta res i no es poden dir més coses amb menys recursos. Aquest estil minimalista fa que es llegeixi amb facilitat i familiaritat ja que els personatges i la situació ens resulten propers i recognoscibles. Els protagonistes són una família, que podria ser la nostra; una pare i una mare amb un fill. Aviat s’hi afegeixen els avis que venen del poble (Vilaverd) a Barcelona per viure amb ells. L’avi, el Joan, i el net, el Jan, estableixen una relació molt especial, de complicitat total, i també molt entranyable. Comparteixen moments d’intimitat i coneixements diversos, de filosofia de vida podríem dir, a més de records. 

Un dels temes que més els agrada compartir de camí a l’escola és parlar dels arbres. L’avi li ensenya un munt de coses sobre ells i també li anuncia que quan tenia la seva edat n’hi havia un al poble que era el seu preferit al poble. Era un desmai. El Jan li demana moltes vegades que li expliqui la història del desmai, però el Joan sempre li respon que encara no, que més endavant que «hi ha respostes que venen soles, més tard, potser en filera, com una molla de pa al llom d’una formiga, o per l’aire, com el cant d’una cigala». Finalment serà la mare qui li acabi explicant aquesta història especial de l’avi Joan i el desmai de Vilaverd, el seu desmai. 

La novel·la està plena de símbols. Des del nom de l’avi (Joan) i el net (Jan) on només hi canvia la lletra «o» que sembla un rellotge (l’avi és rellotger); el rellotge és l’aparell que calcula el temps (un temps que s’acaba); els arbres que ens arrelen al territori, a la vida i que també desapareixen per accident com li va passar al desmai de l’avi; fins a les olors de la infantesa (la casa del poble fa olor de llenya cremada, la casa del poble dels avis de l’amic del Jan fa olor de mar) o la que fa l’àvia amb el seu perfum inseparable: «Anàvem tots tres dins d’un núvol de perfum, el de l’àvia Caterina, que ningú s’atreveix a dir-li que se’n posa massa. Aquella olor dolça era tan forta que feia llum. I jo no entenia com la gent no s’aturava per veure’ns passar pel carrer, tots tres ben agafats, plens de llum i perfum». 

El fil conductor de la història és la malaltia, la seva inevitable evolució, perquè engega la trama, accelera els esdeveniments. Però no ho mostra com una tragèdia, sinó que sorprèn la naturalitat amb què els personatges s’enfronten a un tema tan comú, tan lligat a la vida. 

 També comentem la importància dels silencis, moments que funcionen com a indicis de tot el que no es diu, com ara la malaltia que en cap moment s’anomena, encara que tothom la identifica de seguida. Aquests silencis es podrien entendre com a sentiment de por, o com a tabú ja que actualment quan la gent pateix malalties greus sovint no les expliquen; no les compartim. 

I, evidentment, l’altre leitmotiv és la memòria. La manca de memòria per una banda i, per altra banda, els records positius i negatius, que són intransferibles: “Però diu l’avi que els records no es poden repetir”. 

Un altre aspecte que ens crida l’atenció són les diferències, el contrast entre la ciutat on viu el Jan i sons pares (Barcelona) i el poble dels avis (Vilaverd). El que més destaca, a part de les olors, és la diferència de ritmes, de velocitats: «L’avi diu que a Barcelona sempre anem de pressa». 

Al final comentem que La memòria de l’arbre és un llibre per a regalar, és a dir, a més de totes les virtuts comentades, creiem que la història no envellirà amb el pas del temps, que el tema central mai no caducarà. Tot un encert, i un descobriment si no l’heu llegit encara.

*


diumenge, 25 d’abril del 2021

Literatura Young Adult

 



Què és això de la literatura Young Adult?

El Young Adult (o també YA) significa literalment "Joves adults" i es refereix a la literatura juvenil de sempre, però centrada en la franja d'edat dels 13 als 17 anys, bàsicament, ja que els protagonistes tenen aquesta edat i pateixen els problemes típics de l'edat on les minories (ètniques, socials, sexuals), també hi apareixen representades.

Com la majoria de termes que ens arriben d'altres idiomes, no es tradueix (de vegades sí i podem trobar apartats en algunes llibreries amb l'etiqueta "Joves Adults"). 


Quins llibres formen part del YA?

Els Harry Potter, els Crepuscle, Els Jocs de la fam, Divergent, i també clàssics com El senyor de les mosques, o El vigilant en el camp de sègol.

Llibres on hi ha drama, misteri, relacions amoroses, fantasia o ciència-ficció i acció. A més, com tenen molt d'èxit entre el públic juvenil, sovint s'adapten cinematogràficament.

Com a curiositat podem afirmar que la majoria de llibres YA els escriuen dones.


Què és el New Adult?

És semblant a l'anterior, però la franja d'edat a qui anirien  dirigides les novel·les és dels 18 fins als 30 anys. Com a ingredient diferenciat trobem que acostumen a tenir força escenes sexuals.


Com està el mercat YA en llengua catalana?

La quantitat d'obres que es poden classificar específicament com a YA és ben escassa en la nostra llengua, per no dir nul·la, i no se m'acut per quin motiu pot ser ja que es tracta bàsicament de novel·les que triomfen entre tot tipus de públic, no només entre la franja d'edat indicada. Si busquem a la xarxa novel·les etiquetades com a YA en català ens apareixen sempre traduccions.

No passa el mateix en castellà, ni evidentment en anglès d'on va sortir el terme. Per tant, trobem al mercat moltes traduccions d'obres YA, però ben poques escrites originalment en català. Això fa que molts lectors no trobin obres en català que els motivin i vagin a buscar-les a d'altres llengües. Hauríem de fer alfuna cosa perquè això no passi.

Per altra banda, per a mi, YA són totes aquelles obres (poesia, teatre i novel·la) que satisfan les expectatives d'un lector jove i les d'un adult. És a dir, llibres que em poden agradar a mi i també als meus alumnes. 

Com a exemple del meu punt de vista, aquest vídeo amb alguns llibres que encaixen en aquesta definició: uns de clàssics, uns altres que sempre agraden i unes altres recomanacions. N'hi ha molts més perfectes tant per a adolescents com per a adults, però  he sel·lecionat aquests que tinc per casa.


diumenge, 11 d’abril del 2021

Seda


Durant el mes de març ens hem retrobat al Club de Lectura ‘Dijous entre Lletres’ i hem llegit i comentat una novel·la on els cinc sentits embolcallen una i altra vegada la història i el lector: Seda d’Alessandro Baricco, una novel·la molt coneguda que va fer famós el seu autor arreu del món quan es va publicar (1996) tot i que l’èxit li va generar tant admiradors com detractors. 




 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que ens crida l’atenció de la novel·la és l’inici perquè té uns d’aquells començaments que, un cop llegits, sempre s’identifica, encara que faci anys que l’has llegit: “Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda”. 

L’autor, quan parla de Seda, sempre afirma que no és una novel·la sinó una història i amb aquest inici, amb la ràpida presentació del protagonista (i dels cucs de seda) ho deixa ben clar. Tot i la bellesa del text, Baricco aconsegueix explicar-nos amb un estil clar i senzill, gairebé com si fos un poema en prosa, una història en seixanta-cinc capítols breus (o molt breus), una subtil història d’amor, tan subtil com la seda. Però, com ell diu, no és només una història d’amor ja que si només fos això llavors no valdria la pena explicar-la. 

La història se situa entre França i Japó durant la segona meitat del segle XIX. El protagonista, Hervé Joncour viu amb la seva dona en un poblet tranquil de França i es dedica a comprar i vendre cucs de seda. Aquesta feina el fa viatjar per tot el món (Síria, Egipte, Japó...) cercant els millors ous dels cucs. Com que una plaga ha contaminat la majoria d’ous de tots els països, l’empresari Baldaboiu decideix que Hervé viatgi fins a la fi del món, fins al Japó, on la plaga no ha arribat ja que prohibeixen l’entrada d’estrangers. Allà coneixerà una jove misteriosa de qui s’enamorarà. Aquesta atracció (gairebé obsessió) el farà tornar molts cops al Japó malgrat els perills que comporta el llarguíssim viatge i la situació bèl·lica del país. 

Sobre els personatges, comentem que el protagonista no és un home d’acció, sinó que deixa que les coses (la vida) li passin; així el descriu l’autor: “Era, por lo demás, uno de esos Hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla. (...) ... son personas que contemplan su destino de la misma forma en que la mayoría acostumbra contemplar un día de lluvia”. “Como ocho años antes, dejaba que aquel hombre reescribiera ordenadamente su destino”. 

Per tant, l’Hervé és un home que es mou, que viatja, però que no actua. Com els personatges estan poc descrits, només esbossats, la seva dona apareix sempre com una veu. L’escoltem, més que no pas la veiem, també a través dels pocs diàlegs que té l’obra: “Vio a su mujer que corría a su encuentro, y notó el perfume de su piel cuando la abrazó, y el terciopelo de su voz cuando le dijo 

-Has vuelto. Dulcemente. 

-Has vuelto”. 

En canvi, la misteriosa dona de qui s’enamora Hervé és la mirada i en cap moment l’escoltem parlar: “Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella encontró los suyos. Era una especie de triste danza, secreta e impotente”. “-Ni siquiera llegué a oír su voz. (...) Es un dolor extraño”. 

A més del sons i la vista, també les olors, els colors, les comparacions i la simbologia són essencials per aconseguir el ritme i el to característic de la prosa de Baricco, i per crear bellesa en les descripcions dels ambients: “La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera”. “... miles de colores, naranja, blanco, ocre, plateado, ni una ranura en aquel nido maravilloso, solo el susurro de aquellos colores ondeando en el aire, impenetrables, más ligeros que la nada”. 

Però l’element que més ens ha agradat a tots/es és la carta final, la carta escrita en japonès que el protagonista demana a madame Blanche que li tradueix; una carta d’amor preciosa que comença així: “Amado señor mío, no tengas miedo, no te muevas, permanece en silencio, nadie nos verá”. 

Aquesta carta desencadena un final que va ser, i encara és, molt discutit; és un final necessari? És un final previsible o sorprenent? Sigui com sigui, el final de la novel·la ens va semblar inesperat, encara que la resolució que en fa l’autor podria haver estat una altra. Com a comentari final d’aquesta novel·la, que ens ha agradat molt i que recomanem, la frase que serviria com a resum de la història seria: “Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca”.

Per últim, una recomanació de lectura: l’edició Contempla d’Edelvives (2013) acompanyada d'unes il·lustracions magnífiques de la Rébecca Dautremer.







*

dimecres, 17 de març del 2021

Vídeopoema: Comiat de Maria Antònia Salvà

 

Avui, dia de la Poesia Catalana a Internet, un vídeopoema de 'Comiat' de la Maria Antònia Salvà que van fer els meus meus alumnes, el Bruno i la Maria.


Comiat. Maria Antònia Salvà from Raquel Casas Agustí on Vimeo.


*

diumenge, 17 de gener del 2021

Los Ignorantes. Étienne Davodeau





A la trobada de desembre del club de lectura 'Dijous entre Lletres' vam llegir i comentar Los ignorantes (Ediciones La Cúpula, 2017), una novel·la gràfica (còmic) d’Étienne Davodeau centrada en el món del vi i del còmic. Seguint el fil conductor d’aquest curs, en aquest llibre destaquen molt els 5 sentits i hi apareixen, sobretot, el gust i l’olfacte pel que fa al món del vi, i la vista i el tacte en el del còmic. Los ignorantes no és una novel·la gràfica històrica sinó que més aviat és un reportatge realitzat durant tot un any i explicat en temps real: Étienne Davodeau no sap res del món del vi i Richard Leroy, viticultor, gairebé no ha llegit còmics. D’aquí ve el títol, de la ignorància en el treball de l’altre, tot i que els protagonistes siguin experts destacats en el seu camp. Després d’un any de compartir el dia a dia amb l’altre, segurament ja no ho seran tant, d’ignorants. Des del començament els protagonistes (l’autor del còmic i el viticultor) deixen clar als lectors de què va la història: “Quieres venir a trabajar gratis en mis viñas para poder hacer tu libro... ¿Es eso? / También quiero que tú me expliques lo que ocurre en tu bodega y que me inicies en la degustación (...) A cambio, tú descubrirás el mundo del cómic”. Un intercanvi de coneixements curiós i profitós entre dos professionals que dediquen la seva vida a l’ofici, a una feina evidentment molt estimada. 

 - Temes que van sortir a la conversa
 El primer que comentem és el format de novel·la gràfica ja que no és tan popular o habitual entre els lectors. Coincidim en la originalitat de la forma per explicar la història i que cal una altra manera de llegir, cal entretenir-se observant els dibuixos perquè contenen informació addicional al text. Aquest aspecte agrada perquè, per exemple, no cal posar cares als personatges (en aquest cas, persones reals) perquè ja et ve donada. Sobre un dels temes que tracta el llibre, el del vi, comentem que ens és familiar per la zona on vivim (quin no ha anat alguna vegada al terreny d’un familiar o conegut a veremar?). El que no coneixíem tan bé és el procés (o processos diversos que existeixen) sobre l’elaboració del vi, des del principi (triar una bona terra és essencial) fins al final, quan ens bevem el resultat. El Richard Leroy, viticultor, ens sembla un enamorat de la terra. És molt respectuós amb la natura i fins i tot innovador perquè torna als orígens de la feina. Treballa contracorrent com a elecció personal, ell tria amb cura tots els elements, des del tipus de barril al sistema de conreu: “Siempre he llevado a cabo mi trabajo de viticultor de forma normal... Es decir, sin herbicidas ni pesticidas... Naturalmente”. “La proximidad física, y por tanto mental, del viticultor con su trabajo es fundamental… Piensa en eso cuando bebas vino”. Tot el llibre està ple de decisions, d’eleccions personals. I a mida que avança la història i el temps (hivern, tardor, primavera i estiu) ens adonem del canvi, físic i mental, dels protagonistes: canvien al ritme de la terra i de les vinyes. 
Per altra banda, assistim al mateix recorregut iniciàtic amb el propi llibre i veiem com avancen les vinyetes, alhora que assistim a una reunió en una editorial, a una impremta, a salons de còmic de diferents ciutats, i fins i tot a xerrades o entrevistes amb autors reconeguts que expliquen com és la seva feina o el seu estil dibuixant. De la mateixa manera ho han fet, abans, alguns viticultors del país (França). I això, l’autor ho fa utilitzant contínuament analogies entre la literatura i el vi: “¿Qué esperas de esta visita? / Pues lo mismo que tú en la imprenta… Asegurarme de que el tipo que se va a responsabilizar de mi trabajo no lo vaya a desnaturalizar. / ¿Así que buscas toneles “neutros”? / Mmmm… Es más complicado. La barrica es una excelente herramienta de vinificación. Pero hay que evitar que su madera marque demasiado mi vino. Digamos que busco… una neutralidad activa y benéfica, ¿lo entiendes? / Perfectamente. Es como el papel que hemos escogido para mis últimos libros en color. Es de tonalidad marfil. Entonces falsea mis colores, pero es lo que busco, así que me anticipo”. A més, Davodeau li diu a Leroy quan demana que necessita que els llibres li expliquin alguna cosa, que alguns còmics, tot i que no t’agradin o no els entenguis, també t’expliquen coses sobre tu mateix. Una reflexió molt interessant. Per altra banda, quan Davodeau no entén gaire el sistema de la biodinàmica i acaba dient-li a Leroy que li sembla molt subjectiu, li respon, com a justificació: “¡Pero es que todo es subjetivo en el vino!” 
Al final del llibre hi trobarem, com a curiositat, una llista molt útil de tots els vins que anomenen i que han begut. També de tots els còmics recomanats i llegits, per si ens ve de gust fer algun tastet de literatura o de vi. 
Al cap i la fi, com a resum podem afirmar que Los ignorantes és una història atractiva sobre el beure i el veure, però sobretot és un gran llibre sobre el vi. 


*