Literatura Young Adult

 

Què és això de la literatura Young Adult?

El Young Adult (o també YA) significa literalment "Joves adults" i es refereix a la literatura juvenil de sempre, però centrada en la franja d'edat dels 13 als 17 anys, bàsicament, ja que els protagonistes tenen aquesta edat i pateixen els problemes típics de l'edat on les minories (ètniques, socials, sexuals), també hi apareixen representades.

Com la majoria de termes que ens arriben d'altres idiomes, no es tradueix (de vegades sí i podem trobar apartats en algunes llibreries amb l'etiqueta "Joves Adults"). 

Quins llibres formen part del YA?

Els Harry Potter, els Crepuscle, Els Jocs de la fam, Divergent, i també clàssics com El senyor de les mosques, o El vigilant en el camp de sègol.

Llibres on hi ha drama, misteri, relacions amoroses, fantasia o ciència-ficció i acció. A més, com tenen molt d'èxit entre el públic juvenil, sovint s'adapten cinematogràficament.

Com a curiositat podem afirmar que la majoria de llibres YA els escriuen dones.

Què és el New Adult?

És semblant a l'anterior, però la franja d'edat a qui anirien  dirigides les novel·les és dels 18 fins als 30 anys. Com a ingredient diferenciat trobem que acostumen a tenir força escenes sexuals.

Com està el mercat YA en llengua catalana?

La quantitat d'obres que es poden classificar específicament com a YA és ben escassa en la nostra llengua, per no dir nul·la, i no se m'acut per quin motiu pot ser ja que es tracta bàsicament de novel·les que triomfen entre tot tipus de públic, no només entre la franja d'edat indicada. Si busquem a la xarxa novel·les etiquetades com a YA en català ens apareixen sempre traduccions.

No passa el mateix en castellà, ni evidentment en anglès d'on va sortir el terme. Per tant, trobem al mercat moltes traduccions d'obres YA, però ben poques escrites originalment en català. Això fa que molts lectors no trobin obres en català que els motivin i vagin a buscar-les a d'altres llengües. Hauríem de fer alfuna cosa perquè això no passi.

Per altra banda, per a mi, YA són totes aquelles obres (poesia, teatre i novel·la) que satisfan les expectatives d'un lector jove i les d'un adult. És a dir, llibres que em poden agradar a mi i també als meus alumnes. 

Com a exemple del meu punt de vista, aquest vídeo amb alguns llibres que encaixen en aquesta definició: uns de clàssics, uns altres que sempre agraden i unes altres recomanacions. N'hi ha molts més perfectes tant per a adolescents com per a adults, però  he sel·lecionat aquests que tinc per casa.

Fan por

 

De petita m'encantaven les pel·lis de por. Recordo anar al videoclub algunes tardes en sortir del col·le encara amb l'uniforme i aturar-me sempre davant la prestatgeria on hi havia les de terror. La dona del videoclub, que es deia La llar del Súper8, sempre intentava redirigir-me cap on estaven les infantils o familiars. Però jo sempre acabava emportant-me alguna de Pesadilla en Elm Street o potser queia una d'aquelles dolentotes de sèrie B com ara Sábado 14 (sí, sí, recordo que posava Después del Viernes 13 llega Sábado 14, i apa, no me la podia perdre), La serpiente voladora, Playa sangrienta... També agafava la que m'havia recomanat la Toni, per no semblar desagraïda. La de la mochila azul, quin títol més avorrit, però me la vaig endur i no la vaig mirar. El que jo volia era fer-me gran per poder anar a les 48h de terror que feien al Cine Diana, a la Rambla. I escriure una història que no deixés dormir els lectors.

També em xiflaven els llibres de por, esclar: de fantasmes, esperits, vampirs, homes-llop, zombies..., i intercanviava novel·les de l'Stephen King amb amigues. M'encantava The Shining, m'encantaven les adaptacions cinematogràfiques de totes les seves obres. Però amb el llibre que més por vaig passar va ser amb El Perfum; quin patir! Ara que hi penso, els meus éssers sobrenaturals preferits eren els vampirs, però amb els anys han deixat de ser-ho: ara prefereixo els zombies.

No he deixat de veure i llegir terror (però no ho faig tant com abans): he anat a les maratons de terror del Festival de Cinema de Sitges (el cine Diana va desaparèixer i amb ell les 24 i 48 hores de crits), he vist tottes les pel·lis de por que he pogut, m'he espantat, m'he avorrit (quina estafa The Blair Witch Project), i fins i tot he plorat de riure perquè si se te'n va de la mà acaba sent còmic, el tema.

L'únic que em falta és escriure un llibre que faci por. No és gens fàcil, però hi ha escriptors que ens ensenyen les pautes, i els 3 nivells d'intensitat: por, terror i fàstic.

    1. Fer que el lector se senti insegur: mostra una amenaça on el personatge estigui còmode, on se suposi que no li pot passar res dolent.

    2. Primer t'has d'espantar tu, si no és impossible que s'espantin els altres. Portem la por a dins, per poder treure-la t'has de conèixer, què et fa més por; així podràs posar-te al cap dels teus personatges i espantar-los.

    3. Per espantar els lectors pots descobrir què els espanta de veritat i posar-ho a la història (els insectes, la mort, els traumes...). Funciona, però dura poc. La forma més duradora és decobrir les temors ocultes perquè es colen a dins i t'acompanyen fins i tot en acabar la lectura. 

    4. Intenta que la història es basi en un món tan real com sigui possible: els monstres que reconiexem són més horribles que els inventats.

    5. La sang no és la millor manera d'espantar, ni el fàstic, ni el gore. Un avançament, és a dir, pensar en quelcom que passarà acostuma a ser pitjor que la realitat (per exemple, pensar en un examen, una entrevista de treball, una primera cita...). Es tracta de treure la gent de la zona de comfort i posar-los en situacions que eviten o temen.

*Per acabar, algunes recomanacions de pel·lis que us deixaran mal cos i que no són clàssics reconeguts:

Babadook

Hereditary

The invitation

Midsommar

Déjame entrar

Cisne negro

28 días después

La piel que habito

Rec (vaig anar amb una amiga al festival de cine de Sitges, on l'estrenaven. En entrar ens va cridar l'atenció que hi havia càmeres enfocant el públic: ens van gravar les reaccions i van passar les imatges de com cridàvem i saltàvem als seients per a promocionar-la, haha! Jo vaig sortir amb el colze blau dels cops amb el braç de la butaca perquè amb els ensurts em llançava al seient de la meva amiga, i ella al meu; quins riures, per favor!).

Los sin nombre

La niebla

The ring (la japonesa de Hideo Nakata, 1998)

Funny Games (la del Haneke, 1997)

*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (3)

I ara que ha passat Sant Jordi i només en queda una ressaca petita, acabo amb la 3ª i última entrada de recomanacions.

Tanco la sèrie 'Darrers llibres de contes escrits per dones que he llegit'  amb Satèl·lits d'Elisenda Solsona (Ed. Males Herbes, 2019) i Ansia d'Ingeborg Bachman (Ed. Siruela, 2005).


1. SATÈL·LITS

Està format per 8 contes amb un fil conductor inquietant: la desaparició, de cop i volta, de la lluna.
Diferents personatges en diferents llocs i situacions es mouran (i reaccionaran) entre els flashbacks i el moment exacte del succés de la desaparició del satèl·lit.
El que més m'ha agradat, i el que m'ha cridat l'atenció de les històries que ens narra: les decripcions líriques ("El Pere arrossega per la sorra de la platja els peus descalços sota un sol fred de gener. Un sol de pedra. Els anys li pesen a l'esquena i fa temps que camina encorbat. L'oreig gelat li bufeteja les galtes brunes".), el joc de dualitats, els recargolaments i la varietat temàtica.
El conte que destacaria, el que més m'ha arribat, és 'Balls' per la originalitat i l'agror de la història que comença així: "El timbre és estrident i s'escola pel meu timpà fins a encongir l'estómac". Així ens quedarem en acabar aquest conte (i el llibre), amb l'estómac encongit i potser fins i tot haurem d'aturar un principi de vòmit a la gola.



2. ANSIA Y OTROS CUENTOS

Tot i que aquesta escriptora austríaca és més coneguda com a poeta, també va escriure contes i novel·les que no van ser tan ben rebudes per la crítica com les seves obres poètiques. L'Ingeborg afirmava "Solo existo cuando escribo". Una declaració d'intencions claríssima.
En aquest recull de 13 contes trobem alguns contes que són com laberints, contes com viatges circulars i contes que són jocs de miralls. L'estructura també és variada, n'hi ha de circulars, de lineals i altres amb salts temporals. Però tots tenen una càrrega simbòlica evident.
Un altre aspecte que m'agrada és la caracterització tan original que fa d'alguns personatges, per exemple: "Yo ahorraba porque tendía al ahorro; trabajaba porque tendía al trabajo; no me concedía ningún gusto porque tendía a no concederme gustos, y hacía planes porque me parecía bien tener planes". Un personatge singular, com la majoria dels qui apareixen.
No hi ha cap conte terrorífic, no són contes que turmenten, però sí n'hi ha d'angoixants, d'aquells que et fan reflexionar.
Els que més m'han agradat són 'Una tienda de sueños' y 'Vendrá la muerte'; un fragment d'aquest segon: "Es posible, sin duda, señalar los crímenes y defectos de las familias ajenas, pero nunca descubriré los abscesos purulentos de la propia". Fantàstica.


*

Recomanacions Sant Jordi 2020: contes de dones (2)

La segona recomanació en nivell d'intensitat ve amb aquests 2 llibres: Modelos animales d'Aixa de la Cruz (Ed. Salto de página, 2015) i Cuentos escogidos de Shirley Jackson (Ed. Minúscula, 2015. Reeditat al 2017).

1. MODELOS ANIMALES

De l'autora ja en vaig parlar anteriorment en comentar una altra obra seva, la novel·la Cambiar de idea (2019).

Aquest volum de contes es anterior, però l'estil és el mateix i se la reconeix de seguida. Està format per 7 històries originals, intenses i variades on la volència apareix inesperadament, com per exemple en el primer conte, que és molt inquietant i a més li dona títol al recull. Una frase per a mostrar-ho: "Es la única forma de saber quién es el otro: onservarlo mientras está dormido, o se cree -erróneamente- solo".

Formalment també són textos diferents. Al titulat "Doble" trobem la mateixa història escrita des de dos punts de vista diferents, escrita en columnes, una la costat de l'altra. Un joc de miralls, de dualitats i còpies.

Una frase del llibre que el defineix pot ser aquesta: "Somos en primera instancia lo que nos cubre".

2. CUENTOS ESCOGIDOS

L'estil de la Shirley s'ha definit com "terror domèstic" perquè el trobem situat en la vida quotidiana de les famílies, de les americanes, en el seu cas.

Les històries que ens explica aquí tenen com a característica que es van fent més i més incòmodes a mida que avança el relat. L'augment del suspens és increïble, com passa a "La lotería" (el seu conte més conegut on la tensió creixent es desborda tant al final que va crear una autèntica polèmica en publicar-se l'any 1948).

A més de les ficcions (10), hi ha un parell de textos sobre l'ofici d'escriure i un altre titulat "Biografía de una história" on explica l'escàndol esdevingut amb la publicació a The New Yorker de "La lotería" i de la quantitat de gent que li va escriure cartes queixant-se: "Uno de los aspectos más aterradores de publicar cuentos y libros es ser consciente de que van a ser leídos, y leídos por extraños". 

"Experiencia y ficción" és un article magnífic, una reflexió sobre d'on venen les històries i les idees per escriure-les. També explica l'entramat que la va dur a escriure la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House.

*

10 coses (i més) que vaig aprendre amb l'Anne Shirley

La primera vegada que vaig veure l'Anne Shirley, l'Ana de las Tejas Verdes, va ser durant un mes de desembre, a finals dels '80. Després de dinar posaven la sèrie (de 1985) protagonitzada per Megan Follows. Em va enganxar més que Los ricos también lloran; era meravellosa!

Recordo que no volia que s'acabés, que vaig buscar les novel·les (de la canadenca Lucy Maud Montgomery) d'on havien adaptat la sèrie i de seguida es va convertir en la meva heroïna. Tothom necessita referents.

S'han fet moltes adaptacions, de tot tipus, però la meva preferida encara és la de Megan Follows.

I aquest any, per carnaval (que acaba avui), m'he disfressat d'ella i l'he reivindicada un cop més. Amunt l'Anne de Teules Verdes!

Aquí algunes coses que vaig aprendre amb ella:

1- Sempre pots comptar amb la teva amiga de l'ànima per compartir els millors moments de la vida.

2- L’amor és més important que qualsevol cosa que puguis comprar en una botiga.

3- La gent et sorprendrà, si els ofereixes la possibilitat de fer-ho. 

4- Tot i que no ho sembli ara mateix, "sempre hi ha un altre revolt al camí". 

5- Una part de créixer consisteix a equivocar-se.

6- La teva imaginació és la possessió més valuosa.

7- Un esperit afí no és gaire difícil de trobar, si de veritat t'hi fixes.

8- No tinguis por de defensar-te.

9- Aprendre a estimar les coses que et fan únic no passa de la nit al dia.

10- Somiar desperta fa la vida molt més interessant.

Més:

11- La família es basa en l'amor, no en la sang.

12- Les coses bones poden sortir de circumstàncies que considerem injustes.

13- La millor història d'amor es pot trobar en l'amor constant d'una persona desinteressada.

14- De vegades hi ha gent que no reconeix el teu talent; és l'oportunitat de demostrar que estan equivocats o de millorar el teu ofici.

*

Club de lectura 'Dijous entre lletres'

Aquest curs he començat a conduir el Club de Lectura 'Dijous entre lletres' a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes.

El fil conductor que hem decidit és Espais i territoris, un fil que obre un gran ventall de possibles lectures.

A la primera trobada vam llegir i comentar L'amor que fa caure ciutats d'Eileen Chang, que ja vaig comentar AQUÍ.

Aquest mes de novembre estava dedicat al món del vi i el títol triat va ser La Cata de Roald Dahl. La lectura i la trobada van anar així:

En començar la tertúlia se’ns va convidar a tastar un parell de vins locals per endinsar-nos millor en l’ambient de la història. Un detall perfecte.

Sobre el llibre:

Es tracta d’un relat publicat per primera vegada l’any 1945 i que va reeditar Nórdica libros al 2014 en una edició acompanyada per unes magnífiques il·lustracions d’Iban Barrenetxea.

La història comença amb un sopar de sis persones a casa d’en Mike Schofield, un treballador de la Borsa de Londres, on s’ha enriquit. Es reuneixen al voltant de la taula en Mike, la seva dona i la seva filla, el narrador i la seva esposa, i en Richard Pratt, un expert en vins amb qui en Mike fa petites juguesques per veure si és capaç d’endevinar el vi que se serveix durant la vetllada. Aquesta vegada, la juguesca augmenta: si Richard Pratt aconsegueix endevinar el vi es casarà amb la filla de’n Mike.

A partir d’aquí la tensió no para de créixer, com és habitual en les obres de Dahl.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer tema que comentem és la juguesca. Totes estem d’acord en què no és just ni proporcionat que entri en joc la filla, el seu possible casament per una endevinalla sense importància, tot i que si en Pratt no guanya ella s’emportarà dues de les cases que ell té. Comentem aquest fet sorprenent i el relacionem amb el final del sopar i del relat, un final brusc que amaga també una sorpresa, com fa sovint l’autor, i que cap de nosaltres sospitàvem.

Després destaquem un aspecte que surt al principi de l’obra i és el de la cultura. Ens sobta com el personatge protagonista anhela ser (o semblar) culte i per això vol saber de pintura, música i vins. En Mike té molts diners que ha aconseguit amb la seva feina però sembla que no s’ha format prou i per això s’envolta de gent que sí té els coneixements que ell desitja. Llavors discutim sobre què és la cultura i les diferents maneres en què es pot manifestar.

Tot seguit surt el tema dels personatges, de la gran capacitat que té l’autor per retratar-los. Per a imaginar-los millor, coincidim en què les il·lustracions han tingut un paper fonamental. I a continuació ho lliguem amb el tema del vi: l’autor, curiosament, utilitza adjectius de personalitat i caràcter per a definir-lo i així diu que el vi era tímid o trapella, atrevit, generós, femení o alegre. Una forma molt original de descriure’l.

Per últim comentem que ens ha cridat l’atenció l’ús dels sentits que fa l’autor en tota la història: apareix el gust i l’olfacte, sobretot, però també la vista, l’oïda i el tacte. Aquest ús fa del text una història rodona amb uns personatges perfectament definits i un final absolutament inesperat que és marca “de la casa”. Per tant, el llibre els ha agradat i sens dubte el recomanem.

*Gràcies, Laia, per la confiança.

4 recomanacions narratives en 4 ratlles

I avui les 4 recomanacions de narrativa en format breu:

1. Los asquerosos. Santiago Lorenzo (Blackie Books, 2018).

No coneixia les novel·les anteriors d'aquesta autor, però les recomanen tant o més que aquesta, així que caldrà llegir-les també. En aquesta història l'autor escriu un cant amorós als pobles deshabitats, als pobles abandonats. És una història divertida, molt divertida, però també amarga i poètica des del punt de vista d'un personatge que no és el protagonista, sinó el seu oncle. Manuel, el protagonista, és com un d'aquests pobles: un personatge original i entranyable. I la prosa també ho és i així aconsegueix una radiografia de la societat actual i de la majoria de nosaltres, els mochufas.

2. Cambiar de idea. Aixa de la Cruz (Caballo de Troya, 2019).

Aquest llibre no és una novel·la, no és de ficció, és literatura vivencial, o sigui, està entre l'assaig i les memòries, tot i que s'assembla més a unes confessions directes, crues, transparents: "Insisto en que las barreras entre la crónica, las memorias, la autoficción y la ficción son inexistentes porque escribir es recordar y recordar es siempre un acto imaginativo". A la primera part del llibre descriu i analitza el dolor, els diferents tipus que podem patir ("los cuerpos están para romperse") i les ferides, marques, senyals i cicatrius que deixa: "...aprendí casi todo lo que sé sobre el dolor. Que me resulta más tolerable cuando estamos a solas. Que requiere de una concentración absoluta. Que aísla el ruido. Que se distrae con más dolor". Després avança reflexionant sobre la culpa i el dilemes morals: "Si vas a escribir una novela sobre la culpa, más te vale ser culpable de algo más gordo"; "A medida que me acerco al desenlace, los problemas éticos se hacen más y más presentes".

3. Hace tiempo que vengo al taller y no sé a lo que vengo. Jorge de Cascante (Blackie Books, 2019).

Es tracta d'un volum de relats variats molt originals i sorprenents, un llibre d'aquells que desitjaria haver escrit, un llibre amb tantes històries diferents i que m'agradaven tant mentre el llegia que no volia que s'acabessin. La imaginació de l'autor no s'esgota! Hi ha històries divertides ("Me veo la piel mejor que nunca, la cárcel me ha sentao genial"; "No hay nada más hermoso que un supermercado, es el lugar perfecto para llorar".), també poètiques ("Vivimos de recuerdos"; "¿es necesario soñar con esa intensidad?"; "Maupassant odiaba tanto la torre Eiffel que comía en ella todos los días para no tener que verla"; "¿Cuánto amor aguanta una persona?") o surrealistes ("La vida es difuminación"; "Trágate mis ojos para que te vea por dentro".), però sempre al costat de la realitat, de l'actualitat que ens colpeja: "Un test que te diga qué personaje de tu serie de televisión preferida eres y que siempre te ofrezca la misma respuesta: no eres nadie".

De tots els relats que hi ha, el meu preferit és La ardilla y el hurón; no podria ser més autèntic, líric i rodó.

4. La mujer singular y la ciudad. Vivian Gornick (Ed, Sextopiso, 2018).

És un llibre ple d'anècdotes personals, de reflexions sobre temes diversos, alguns més profunds o delicats, com ara la política, i d'altres no tant, com ara la ciutat estimada per l'autora, la ciutat on viu: Nova York. Aquesta ciutat apareix com un personatge més, com quelcom imprescindible i sempre present: "Mi ciudad (...), aquella en la que no vamos a ningún sitio, sino que ya estamos allí (...) en busca de un yo reflejado en los ojos de un desconocido". També tracta el tema de l'amor, de l'home adequat ("Si no era capaz de encontrar al hombre adecuado, me juré por lo más sagrado, prescindiría de los hombres".), o la convivència amb els altres ("...cuánto tiempo nos está llevando a los negros y a los blancos reconocernos los unos en los otros".), o l'amistat ("Un amigo, por lo tanto, es una especie de paradoja de la naturaleza".). Tot plegat transcorre entre la necessitat de sentir l'asfalt i de compartir contínuament la vida amb els amics.

*

Premis literaris Ciutat de Girona

La setmana que acaba ha estat plena de sorpreses i emocions. Dimarts vaig estar a Girona al lliurament dels Premis Literaris que atorga la Fundació Prudenci Bertrana perquè vaig rebre el premi Lletra a la millor experiència didàctica pel projecte Booktrailers, del paper a la pantalla. Quina alegriaaaaaa!!!

AQUÍ podeu llegir més sobre tots els guanyadors de les diferents categories.

Volia agrair una altra vegada a l'organització, jurats, guanyadors amb qui vaig passar un dia genial; a l'Anna per acompanyar-me, pels riures, per l'amistat; als meus alumnes per seguir-me sempre; als qui m'aguanten la tabarra (família i amics) perquè mirin els treballs dels meus alumnes; als qui creuen en la meva feina i en l'escola pública catalana, GRÀCIES!!

Algunes imatges com a resum d'aquest dia tan especial:

                         

Per últim, una entrevista que em van fer a la ràdio on explico detalls del projecte: AQUÍ.

*

Llista 2018

Avui acaba 2018 i, tot i que no acostumo a fer llistes al final de l'any, n'he feta una. 
He triat els llibres que més m'han agradat o sorprès dels que he comprat/llegit en paper aquest any i als qual no he dedicat una entrada en aquest blog. Són els 14 de la imatge. Un cop triats, què em crida l'atenció?

1. He llegit molts més llibres de poesia (8/14), la majoria són escrits per dones i de l'editorial La Bella Varsovia. Si n'hagués de triar només un per rellegir seria Cesto de trenzas de Natalia Litvinova.

Després, de relats (4/14), i només 2 novel·les. Què no me n'he comprat, de novel·les? Sí,  i tant, això vol dir que se m'han quedat a la pila dels pendents.

2. Dels 14 la majoria són llibres escrits per dones. M'agradaria que destaquessin també en narrativa, les escriptores, tant en breu com no. Em sembla que aquest àmbit el tenim pendent a l'hora de publicar. Si mirem el catàleg de qualsevol editorial, veurem que en aquest gènere les dones tenen una presència gairebé simbòlica.

Si n'hagués de destacar un només, triaria Frankenstein resuturado publicat per Editorial Alrevés; es tracta d'un volum de 21 relats, 21 il·lustracions i 2 propostes musicals que responen a la pregunta Què hauria passat si la criatura hagués nascut al 2018 i no al 1818? Una idea i unes històries molt originals.

Fins aquí la llista. Que el 2019 vingui carregat de narradores i lectures!!

*