Lectures íntimes. Mirades pel forat del pany

Fins al proper 6 de juliol podeu visitar l'exposició 'Lectures íntimes. Mirades pel forat del pany' a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova.

- De què va?

Es tracta d'una exposició col·lectiva fotogràfica literària i musical on a partir d'un quadre diferents autors locals havíem d'escriure un microrelat (en el meu cas, una mirada literària), fer una fotografia (mirada fotogràfica) o una peça musical (mirada musical).

La iniciativa ha estat un èxit i el resultat, impactant. 

El quadre sobre el qual havia d'escriure un micro era 'Lectora coronada amb flors o musa de Virgili' de Jean Baptiste Camille Corot (1845). 

Totes les pintures triades tenien relació amb la lectura i els lectors/es, i per això al text havíem d'incloure quin llibre pensàvem que estava llegint el/la protagonista i no podíem sobrepassar els 280 caracters. Una proposta estimulant, un repte. Espero poder participar en més inicitives com aquesta.

Fa uns dies vaig anar a gaudir del resultat; en deixo aquí un tastet i el meu text titulat 'Monstre'. 

Aneu a la Biblioteca, us encantarà:

*

Microcontes: alguns exemples i consells

Consells sobre com escriure n'hi de tot tipus, i de com escriure microcontes també. El microconte ha tingut molt d'èxit entre autors de totes les llengües. En català segurament els més coneguts són els de Pere Calders, per si no us sona de res, podeu llegir aquests 5:

Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

Història castrense
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

Discreció
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

El mirall de l’ànima
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

En castellà, estic segura que tothom ha llegit, escoltat, imitat, repetit, pensat, avorrit i criticat el d'Augusto Monterroso, sí, el del dinosaure. I què n'opinava dels microcontes l'escriptor considerat com a mestre d'aquesta modalitat narrativa? Això:

"Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así. Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse. Las páginas también tienen que ser sólo unas cuantas, porque pocas cosas hay tan fáciles de echar a perder como un cuento. Diez líneas de exceso y el cuento se empobrece; tantas de menos y el cuento se vuelve una anécdota y nada más odioso que las anécdotas demasiado visibles, escritas o conversadas. La verdad es que nadie sabe cómo debe ser un cuento. El escritor que lo sabe es un mal cuentista, y al segundo cuento se le nota que sabe, y entonces todo suena falso y aburrido y fullero. Hay que ser muy sabio para no dejarse tentar por el saber y la seguridad".

Si en voleu escriure algun, podeu seguir, a més, aquests consells, que també són breus:

*

Regal de Reis

Nou any, dia de Reis. Per celebrar aquest dia, us deixo un dels contes del meu darrer llibre Balcons que escupen mitges (El Cep i la Nansa Edicions) que es titula precisament 'Regal de Reis'. Espero que us hagin portat regals més típics:

Quan el pare es va aixecar, el va trobar enmig del menjador. Va pensar que era el regal de Reis més inesperat de la història. Havia sortit de la caixa i estava mossegant el paper que embolicava els altres regals. Amb el soroll es van despertar la dona i els fills: “Què és això, papa?”  Als nens els va encantar l'animaló, ni es van mirar els altres paquets; la dona va fer cara de sorpresa infinita... Qui l'havia comprat, doncs?

Ja no era un cadell, tenia una mida considerable, el pèl llarg, de color crema. De seguida li van donar una mica de menjar i aigua. S'ho va cruspir tot ràpidament i es va quedar adormit davant del sofà. Els nens el van estar acaronant una estona mentre la dona i ell esbrinaven d'on venia.

—Potser és dels Reis, no pot ser de ningú més.

—Però els Reis no exist...

—Sssstttt!!!,—va interrompre’l la dona—que et sentiran, home!

Els nens van preguntar si se’l quedaven per sempre, i encara que seria bastant incòmode compartir el pis amb el bitxo, van respondre que sí, que s’estaria a la terrassa fins que li trobessin un espai més confortable i definitiu. Una estona més tard el petit va preguntar si quan es despertés podria pujar-hi al damunt. Com que el pare no ho tenia clar, es va apropar, li va mirar les dents, li va palpar bé les gepes i li va respondre que de moment el camell havia de descansar un dies.

*

Balcons que escupen mitges

Diumenge passat vaig presentar al Lotus Balcons que escupen mitges, el darrer llibre que he escrit, un volum de relats que m'ha publicat El Cep i la Nansa.

Vaig tenir la sort que l'Antoni Munné-Jordà m'escrivís un text magnífic per a presentar-lo que ens va obrir la gana a tots, i que molts amics i amigues poguessin acompanyar-me; gràcies de nou!

A més, el llibre compta amb un pròleg fantàstic escrit per en Jordi Masó, un pròleg que explica molt bé el que hi trobareu en llegir-lo: "Concreció estilística, ambients llòbrecs, arguments pertorbadors, pinzellades perverses, humor negre: aquests són els elements que hauré de tenir en compte si algun dia em decideixo a escriure un conte a la manera de la Raquel Casas Agustí". 
També té unes il·lustracions genials de la Raquel Boucher, un luxe tot plegat!

I per últim, vull agrair la feina de la Ivet Moreno i la Rita Davila: m'han fet unes fotos meravelloses per a la coberta i un potent booktrailer. Tenen un talent increïble i no puc estar més orgullosa de la seva feina i d'haver-les tingut d'alumnes. 

*La propera presentació del llibre serà a Ribes, a la Biblioteca Manuel de Pedrolo el dissabte 10 de novembre a les 12h.

Bukowski i la recepta

Bukowski en sabia molt d'escriure i de literatura; de fet, va deixar la seva feina per dedicar-se totalment a la seva passió: escriure. L'altre dia vaig ensopegar amb aquesta afirmació seva: "Per què bec alcohol? Perquè cap bona història comença amb un '...estava jo menjant-me una amanida...'"; i em vaig picar. I he decidit començar una història així i intentar que sigui bona, més que res per portar-li la contrària. A veure si ho aconsegueixo.

LA RECEPTA

M'estava menjant una amanida exquisida i molt vegana a la taula nova del menjador, una taula bonica però amb un nom estrany, així com una barreja entre èlfic i esperant, un nom d'aquells impossibles de recordar (i gairebé impossible de muntar, si no ets enginyer o escapista), un nom com els que tenen tots els mobles d'Ikea, quan de sobte em van interrompre l'àpat uns crits que venien de la cuina. La mare i l'àvia no se'n sortien amb la recepta, creia.

-Massa llevat! N'estàs posant massa! -digué ma mare obrint la porta de la cuina. Després es posà a córrer fins al carrer. Vaig esperar que la iaia en sortís també per preguntar-li què coi estaven fent, però no ho va fer; en canvi aparegué a poc a poc un embalum insòlit. Vaig trigar ben bé mig minut en adonar-me que allò no era l'àvia sinó la massa de la pizza capricciosa casolana que sobreeixia i començava a envair el menjador. Em vaig aixecar d'un bot sense acabar-me l'amanida: encara podia escapar, com la mama.

Vaig ser l'última en abandonar la casa, per tant, l'última en admirar aquella casa gran i vella, gairebé un mas, que acabà engolida per la massa d'una pizza. Una casa que, segons van informar els mitjans de comunicació l'endemà, era cosina germana de la coneguda casa Usher. El que no van dir és on va anar a parar la iaia.

*

La bústia

Aquest matí, en veure la bústia buida una altra vegada, m'he adonat que no rebo prou cartes. Me'n vaig a casa ara mateix a escriure-me'n una.

*

Cronoviatge: Concurs de microrrelats

Avui escric sobre un nou premi original: Fantàstik, web dedicada a la literatura fantàstica, organitza un concurs de microrrelats sobre els viatges en el temps. Se'ls va acudir que podrien organitzar aquest concurs arrel de la propera publicació de Punts de fuga (Ed. Males Herbes), una antologia de 26 relats sobre viatges en el temps de diferents autors catalans com ara Antoni Munné-Jordà, Yannick Garcia, Max Besora, Jordi Nopca, Carla Benet o Sebastià Benassar, entre d'altres.

Resum de les bases:

- El tema ha de ser els viatges en el temps (cronoviatge).

- Extensió: de 20 a 100 paraules.

- Es pot participar fins al proper dia 13 de març.

- Premi: un exemplar de Punts de fuga.

- Resolució: 16 de març, dia de publicació del llibre.

Una iniciativa, si més no, original. Vinga, us animeu a participar? 

Les bases completes es poden consultar AQUÍ.

*

La dona futura

El cotxe de motor coreà em va portar a visitar-la. Al poble deien que la vella era la dona futura perquè llegia la vida al palmell de la mà. No necessitava cartes ni tampoc marro de cafè. El dia que vaig arribar al poble, la vella m'esperava asseguda a terra davant de casa seva i quan em va veure em va dir Seu aquí petit poni. Va treure unes ulleres d'un estoig daurat i se les va posar amb solemnitat. Em va mirar detingudament, em va agafar la mà i va riure: tens un tatuatge a l'engonal que et cou com un vell amor. Has de tornar, torna a casa demà... Si les portes estan tancades, fuig per la finestra.

Li vaig donar les gràcies pel seu consell i va afegir, abans de treure les ulleres, que davant del mar inhòspit que m'esperava havia de tenir cura i triar bé: aigua o cel (naufragi o surf, em vaig dir).

El perfum dels carrers em va guiar fins a una petita botiga on un simpàtic senyor em va vendre unes flors seques, un longboard i cera per no relliscar-hi al damunt.

*

La combinació

Un home jove amb barret i guants negres surt de casa de matinada amb el cap cot i el pas lleuger. No hi ha ningú més al carrer, només es veu, de vegades, l’ombra d’algun gat solitari. L’home del barret i els guants negres tomba el cap enrere, de tant en tant, alhora que es posa una mà al pit com palpant-se’l.  Quan arriba a la plaça principal de la ciutat ja està sortint el sol i comencen a obrir mandrosament algunes cafeteries. L’home s’atura en un caixer, es treu els guants, agafa una tarja de la butxaca de l’abric i abans que pugui introduir-la i marcar les quatre xifres un altre home se li posa al darrere, estira un braç amb un ganivet brillant a la mà i li diu a cau d’orella “sis, tres, nou, quatre”.

*

Càstig

Ella no sabia que jo li ho hauria fet de franc. Totes dues tancades, assegudes, soles, quietes i una mica espantades. Jo mirava alternativament amunt i el llibre, el llibre i la finestra, la finestra i un altre cop amunt. No ho puc fer, no ho sé fer; em va dir ella amb la mirada plena de ràbia. Jo crec que sí..., vine, apropa't una mica més. 

Es va asseure al meu costat, em va mirar als ulls, va sospirar, es va aixecar el jersei i es va remenar la roba. De seguida va trobar un monederet, el va obrir, va treure un bitllet ben doblegat i me'l va donar. Me'l vaig quedar mirant uns segons amb cara de sorpresa abans d'agafar-lo. Vaig obrir la seva llibreta i li vaig fer els exercicis correctament imitant perfectament la seva lletra.

Quan va tornar la professora ens va trobar dretes mirant el pati per la finestra. Ja podeu baixar, nenes. La propera vegada ho copiareu tot cent cops.

Vam sortir de pressa de la classe, agafades de la mà i somrient, segurament jo més que ella ja que pensava en totes les llaminadures que em compraria aquella tarda.

*

Recorda

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.

De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.

Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.

Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara estarà l'escala recolzada a la paret.

*

Vent

M està sola al centre del vestíbul. Ha arribat aviat i ha aparcat el cotxe una mica lluny per passejar una mica abans d'arribar. No sap si esperar allà fins que ell arribi -li va prometre que sí, que avui podria escapar-se abans del treball i seria puntual -o demanar una habitació. I cava. I maduixes. Avui fa tres anys.

A la bossa porta un petit estoig daurat amb tabac, el mòbil, un pintallavis, les claus, mocadors de paper, i un pot de purpurina. Comprova per enèsima vegada que el telèfon està encès, que té bateria, que hi ha cobertura, que no hi ha cap missatge i surt a fumar. Encara fa calor i bufa més fort el vent. Amb cada calada se li escapa un sospir mentre es pregunta per què està una altra vegada així, recolzada a la paret d'un altre motel barat, esperant la destrucció (o l'amor). Tot d'una es fixa en un petit objecte que se li acosta volant per l'aire. No és un paper, no és una fulla, no és una bossa de plàstic. Que estrany, són unes calces que van dibuixant siluetes perfectes al cel com lletres. No s'aturen, passen de llarg, segueixen volant i escrivint. Gairebé ha pogut llegir una paraula, dues, una frase... De sobte llança el cigarret, entra de pressa a l'hotel, escriu una nota, li dóna al recepcionista amb quatre indicacions de per a qui és el missatge i marxa. Se'n va del motel (comprovant discretament que porta calces) abans que arribi ell. 

*

Davant

Després d'una estona de conversa monòtona i d'acabar-se tots dos el primer plat i la segona copa, va sonar el mòbil del seu acompanyant i es va fixar que era un model idèntic al seu i que portava exactament la mateixa cançó, quina gran coincidència. Llavors es va adonar, definitivament i tràgica que no estava sopant amb ningú sinó que tenia al davant una paret blanca amb un gran mirall.

*

L'uniforme

De bon matí, S treu l'uniforme de l'armari. Els dies de pluja s'avorreix a casa i es distreu retirant la bossa de plàstic que el conté; l'observa detingudament, l'olora, l'acarona i li treu suaument algunes arrugues invisibles. No l'ha estrenat encara. És un bell uniforme de vellut negre, fet a mà, una obra mestra. Aquests minuts, com una addicció, són les breus dosis de satisfacció que obté quan plou i pot anar més tard a treballar. A S li agradaria canviar la seva vida, atrevir-se a creuar aquell pont immensament llarg, beure vi, posar-se sempre l'uniforme, cantar-li a la gent pel carrer i sobreviure a la nostàlgia d'un nou dia sense pluja. No obstant això, a la seva habitació (cada dia més estreta), se li apilen tots els somnis. S mira el rellotge. Ha de marxar ja. Hi ha alegria a l'autobús i se li encomana un somriure gris. Avui és l'aniversari del conductor.

*

Tràveling

Un home amb barret i guants negres surt de l’habitació del costat sense acomiadar-se. L’home se sent completament desterrat i només desitja admirar el pas vulnerable de les dones. Al cap del carrer, l’Audrey s’atura un segon i es pregunta si un cartier d’or pot ser tan antielegant com una sola de sabata. Mentrestant, l’home arriba al mateix carrer, observa aquell àngel imprevist i la segueix fins a la cantonada. Allà li estira el braç, es treu un ganivet estèril de la cintura i li diu: -Perdoni, senyora, els seus passos fan olor de pólvora i m’he adonat que el meu cor té la mida exacta de la seva mà. 

Com que era la primera vegada que l’atracaven, l’Audrey li va respondre que havia après a parlar francès amb les cançons romàntiques.

*

Sola a casa

Se sentia gairebé perfecta, però no trobava el seu lloc a la casa.

Era massa gran per a ella i ara li semblava que era molt lluny de la ciutat. No sabia quant trigaria a acostumar-se a la nova situació, als nous espais. A més, les primeres nits havia tingut molts malsons, va somiar cada dia amb la seva àvia, per què la visitava ara en somnis? Ja no recordava els anys que feia que havia mort. I li repetia una i altra vegada "menys és més, menys és més", donava mitja volta i desapareixia caminant lentament. No sabia com interpretar-ho, com un avís?, com un presagi?

Totes les nits es despertava, comprovava que el seu marit dormia com un tronc i intentava agafar el son de nou, però li era del tot impossible, la imatge i les paraules de la seva àvia es gravaven al seu cap i la colpejaven del parietal al occipital, " més, més, més, més ... ". Llavors s'aixecava i deambulava per l'enorme casa, encara mig buida, per familiaritzar-se amb tots els racons fins que sentia algun soroll estrany i tornava corrent a la seva habitació per refugiar-se sota els llençols.

Avui no passarà, es deia, avui dormiré d'una tirada, i va mirar de reüll el pot dels somnífers.

En realitat li encantava la casa, viure al camp, i odiava les ciutats nervioses; la va triar ella després de visitar-ne més d'una vintena, i se sentia feliç allà, tot i no trobar el seu lloc encara. Avui no tindria malsons, es repetia. Havien sopat aviat i ell acabava d'anar-se'n al llit, demà havien de matinar tots dos, però ella li havia dit que encara no tenia son, que era aviat i que es quedava a llegir una estona al sofà. Menys és més, va tornar a recordar i se li va posar la pell de gallina.

Es va acomodar al sofà i va començar a llegir. Després de quinze minuts es va desconcentrar, va tancar el llibre i va mirar al seu voltant. M'agrada la casa, es va dir, m'agraden els mobles, no em sento sola i sóc gairebé perfecta. Però va intuir els malsons com un vent gelat i es va preguntar què faria la Katherine Mansfield al seu lloc. Però en lloc d'esbrinar-ho en el llibre, va preferir obrir el flascó.

*