dijous, 16 de maig del 2019

L'ull de l'escarabat i la noia d'Alburquerque





L'Anna Carreras ho ha tornat a fer, ha tornat a escriure una novel·la sorprenent que enganxa fort. Es tracta d'una novel·la negra (en el sentit més ampli) titulada L'ull de l'escarabat (Llibres del Delicte Ed.).
El primer que em va cridar l'atenció és això que fa tan bé l'Anna: com integra tots els sentits en les descripcions ja des del començament de la història: "Ara tampoc no vol sentir les converses sense criteri que perboquen els deconeguts, ni la ferum d'humitat que desprèn la roba de segons qui, ni la música que li arriba a través dels auriculars dels joves evadits (...)". "Sent olor d'espècies. Li fa l'efecte que mai no ha sentit l'olor d'un poble i es pregunta si tots els pobles fan una olor pròpia".

Un altre punt fort és el sentit de l'humor, la ironia fina, els jocs de paraules (com el capítol un juga amb els significats de girar/tombar) i alguna picada d'ullet als lectors que la seguim: "Si vols encén el llum". Tot això ens porta de la mà cap a la destrucció personal de la protagonista i a un final totalment inesperat.

L'argument
La Maria, una "bleda assolellada", una noia d'Alburquerque a la catalana, una experta en art, està coladíssima pel Salva, un amfibi, com ell s'autoanomena. En Salva juga a seduir-la, tot i que està casat amb un home, perquè vol que la Maria l'ajudi a acabar i col·locar un quadre que està pintant en alguna galeria d'art. Un matí qualsevol, la Maria decideix que ja n'hi ha prou de jocs infantils i decideix anar a veure el Salva al centre cultural on treballa per dir-li quatre coses. A partir d'aquí tot es descontrola i acompanyem la protagonista en un viatge desafortunat qua acabarà aquell mateix dia amb un final espaterrant on descobrirem, a més, el significat del títol.

Qui són els protagonistes?

La Maria. "Ella té por de sí mateixa, de les seves emocions, de la seva manca de punteria a l'hora d'enamorar-se i del somriure inenarrable d'en Salva". "La Maria fa temps que, més que viure, es gronxa". "De senyora i de bleda, se n'ha de venir de mena". "La Maria sempre ha menjat més amb els ulls que amb la boca". "Ella no és la noia d'Alburquerque". Tot i que, a mida que avança la novel·la, sí que es va assemblant més i més a la noia d'aquesta anècdota obsessiva que trobareu ben explicada al llibre.

El Salva. Aquest personatge es pot definir de cop amb una frase que li escau perfectament, unes paraules clau que ell mateix li diu a la Maria: "Tot és art, i l'art és falsificació". 

A més, també trobarem crítiques a diferents aspectes de la societat actual (l'ambigüitat amfibia, la voracitat de la tecnologia...) en una història que es llegeix sense pausa per la gran curiositat que genera l'aventura/desventura que viu la protagonista. Llegiu-la!


*

dissabte, 11 de maig del 2019

Vessar el càntir





La primavera és temps de premis i aquesta està resultant meravellosa.

Dissabte passat vaig rebre el premi Josep M. López-Picó (Vila de Vallirana) de poesia en la seva 43ª edició. El poemari es titula Vessar el càntir i és de temàtica eròtica. Està vertebrat en 2 parts (2 eixos): cara A i cara B. Per què? Perquè volia mostrar les dues cares de la moneda; la primera l'atracció, el desig, la passió desmesurada. En canvi, en la segona part aquesta passió intensíssima s'acaba i deixa pas al rebuig, fins i tot a la repulsió. 

Un dels poemes que vaig llegir durant el lliurament de premis va ser aquest: 

                                      [ORGASME]

                                   Tornar.
                                   Dibuixar el mateix moviment
                                   dessota els llençols,
                                   apamar-te la carn               
                                   i fingir -de vegades-.
                                   Després del crit agònic
                                   et callaries. I tot ple,
                                   tot inundat
                                   d’un silenci tèrbol,
                                   inacabable.
                                   Un silenci com d’arribar
                                   tard on ningú t’espera.


El llibre el publicarà Viena Edicions l'any vinent i de nou he demanat a la Ivet i la Rita que em facin la coberta; serà genial!

Vull agrair moltíssim a tots els qui van llegir els poemes i van decidir que n'era el guanyador perquè no és fàcil arriscar en poesia i triar-ne només un entre tots els altres de qualitat que s'hi van presentar.


AQUÍ un resumet en vídeo de l'acte de lliurament, i AQUÍ en imatges.


A veure si acaba la ressaca literària que arrossego... ;)

*