Estiu, vacances, llibres, poesia

A l'estiu, a les vacances d'estiu més aviat, m'agrada llegir llibres de contes. Sempre me'ls reservo per a les vacances, encara que durant l'any també en caigui algun. Però aquest estiu he llegit més poemaris que relats, potser perquè a la pila de pendents en tenia més.

Revisant les lectures, m'he adonat que n'hi ha 3 que tenen un tema, un fil que els podria unir o relacionar: el dolor. 

Els poemaris són Domini fosc de Josep Mª Fulquet, Llet de glacera d'Alba Camarasa i Da dolor de Pilar Adón.

El dolor és un tema que recurrent en totes les arts. L'expressió del dolor a la literatura també es troba una i altra vegada, ja sigui la descricpció d'un dolor físic (malaltia) com anímic/intern (experiència).  El trobem ja descrit, per exemple, a La Ilíada (segle VIII a.C.) quan Homer descriu el plor i el dolor d'Aquil·les per la mort de Pàtrocle; també a La Chanson de Roland (segle XI) quan l'emperador Carlemany es desmaia de dolor en assabentar-se de la mort del seu nebot Roland de Roncesvalles : "¿A quién sorprenderá que él ruja de dolor?"

Els cops i les ferides més o menys metafòriques són disparadors i inspiració.

El tipus de dolor que apareix a l'excel·lent Domini fosc de Josep Mª Fulquet (Premi Pare Colom de Poesia, 2021. Lleonard Muntaner Editor) és un dolor existencial, sobretot. Però també hi ha poemes o versos que ens deixen veure, i ens transmeten, un dolor més aviat físic:

"¿Què són els morts sinó remordiment,

dolor, neguit, expressió callada

d'un malentès orgull que els vius expien"

"... quan només en el dolor es pot trobar l'amor".

"... perquè tot és oblit, distància, trànsit".

"Tota aquesta fatiga, tot aquest tedi en el gest,

en les paraules, en les fulles seques

que giren empeses pel vent calent de juny

posen a prova la capacitat de l'ànima

davant els límits nus de l'existència".

A Llet de glacera d'Alba Camarasa (Premi de Poesia Vila de Martorell, 2021. Viena Editorial) trobarem el dolor escampat per tots el poemes. El dolor (i les paraules) llisquen com escampades en un riu o en un iceberg blanc, lletós, desfet. Es veu clarament al poema titulat Post Bellum (el poema que més m'ha agradat), a El dolor té els seus protocols o a Un magatzem explota al centre de Beirut:

"He imaginat que sempre pot fer fred en les cases,

que el fred pot perforar les cases i els nadons".

"El patiment com un brunzit al qual t'acostumes

però no deixa d'existir".

"He sentit des d'ací el cor com se't trencava,"

El dolor que recorre Da Dolor de Pilar Adón (La Bella Varsovia, 2021) és més físic, però també hi ha poemes que incideixen en el dolor existencial. El títol ja ens prepara per al que hi trobarem a dins. Quan el meu fill em va veure llegint-lo em va dir: "Da dolor, mama? Ah, fa mal". Doncs sí, aquest poemari, i els altres dos, estan construïts amb poemes que fan mal:

"... la tarde en que me vi odiando

a las familias abeja

que reían juntas"

"Su ahogo se calma sólo con el mío.

Su ira y su rabia.

Sé que dejará de estar triste

cuando lo esté yo".

"Situada a la altura de tu sufrimiento,

reposar en tu hombro

(niña en volandas)

para hablar del exterminio

de los aborígenes de Tasmania".

"Hay una prisa a los 20

que vuelve a los 40.

Lo de en medio es supervivencia".

*

La mujer bilingüe: vídeo-resum

 

Abans que acabi l'any vull fer un resum literari en imatges de totes les coses bones que m'ha dut La mujer bilingüe/ La dona bilingüe: nous amics meravellosos, llocs inoblidables, lectures, viatges, converses, presentacions, sorpreses, sopars, dinars i riures, mooolts riures. 

Així que gràcies Bartleby per acompanyar-me i per aquesta oportunitat; gràcies amics per llegir-me, escoltar-me, per recomanar-me sempre. M'ho he passat taaan bé! Espero continuar ensenyant el llibre porai i desitjo que el 2022 sigui igual o millor, literàriament parlant.

Amunt la poesia!

*

10 anys de blog i un nou llibre!

 

Un altre cop 25 d'agost, això vol dir que avui el blog fa anys, 10 anys!!

I com sempre que tinc alguna novetat literària m'agrada anunciar-la per celebrar meravellosament bé l'aniversari: aquesta tardor publico La mujer bilingüe a l'Editorial Bartleby, una de les meves editorials de capçalera. 

Es tracta d'una edició bilingüe castellà-català del poemari La dona bilingüe (Viena Edicions, 2008) i que ja tenim a punt.

Em fa moltíssima il·lusió aquesta publicació, en parlo en detall en aquesta entrevista que em va fer la Cristina Mula per a l'Eix Diari:

L'edició ha quedat preciosa (mil gràcies, Pepo!), l'hem treballat moltíssim: la traducció l'he fet conjuntament amb el també poeta Alberto Tesán, el José Ángel Cilleruelo ha escrit un pròleg increïblement currat i la coberta és de la Ivet Moreno, la crack. Un equipàs i un orgull estar al catàleg de Bartleby tan ben acompanyada.

Aviat, el llibre 🧡

*

Vídeopoema: Comiat de Maria Antònia Salvà

 

Avui, dia de la Poesia Catalana a Internet, un vídeopoema de 'Comiat' de la Maria Antònia Salvà que van fer els meus meus alumnes, el Bruno i la Maria.

Comiat. Maria Antònia Salvà from Raquel Casas Agustí on Vimeo.

*

Na Tània i en Nick

Avui acaba juliol i vull comentar dos llibres especials :)

La setmana passada vam presentar als Jardins de la Misericòrdia els guanyadors del Premi Ciutat de Palma 2019 de novel·la i de poesia: Tània i els vius de Joan Pons Bover i el meu Estimar Nick Kamen.

- Tània i els vius (AdiA Edicions, 2020).

El primer que vaig pensar en acabar la novel·la és que, per la manera com flueix tot el text, era estrany que fos la segona que el Joan escriu, doncs la història (o les històries que hi trobem) transcorre amb tanta naturalitat, amb un vocabulari tan ric i amb els diferents punts de vista tan ben travats que és com si portés tota la vida escrivint (o escrivint-la). I es nota des de la primera frase: "Jo som la que acaba morta. Potser, si em poguéssiu veure, diríeu que no tenc el parlar ni faig l'aspecte d'haver finit".

La història està protagonitzada per 4 personatges que s'expliquen i ens expliquen: na Tània, en Guillem, en Miquel i n'Arnau. Tots ells tenen en comú que han perdut alguna cosa valuosa que els feia feliços, que els definia, que els protegia, que els feia sentir bé. Una mena de paradís particular per a cadascun d'ells que era l'amor, o l'amant, o la parella o la seguretat ("Aquella repetida sensació de sortir sempre expulsat del paradís, de quedar-ne exclòs"). Na Tània és la que en surt més mal parada ja que perd vida accidentalment; a partir d'aquesta mort/pèrdua/tragèdia tots es quedaran sols, desorientats i envaïts pel dolor i per la insatisfacció. "Hi ha absències que són més reveladores que la més rotunda de les presències".

Una altra característica de l'obra és el to poètic d'algunes frases, l'originalitat de les descripcions de paisatges, escenaris i sensacions, i la força expressiva: "Per ventura el cap se m'hauria esberlat amb una pedra i se m'haurien escampat les idees". / "Des de fa un mes i mig aquestes dues paraules són com dos forúnculs, que em conviden a travessar-me la pell amb un ganivet, excavar els voltants de cada protuberància per extreure-la com si fos un ciuró. Puta. Boja". / "I a vegades el silenci es fa espès, com si tots anàssim drogats. O com si la por ens paralitzàs la llengua". / "Tot feia una olor rància, com de misèria".

Els paisatges càlids de Cala Fonoll alternen amb el del Nord, el de Lapònia i Noruega on fuig en Miquel (parella de na Tània), una fugida endavant per oblidar na Tània. Aquesta fugida em recorda la que feia Otto al mateix lloc, a la pel·lícula Los amantes del Círculo Polar de Médem: "Lapònia m'ha desarmat d'una forma estranya que m'obliga a afrontar la veritat de tot el que va passar, per molt que intenti escapolir-me'n amb les gateres".

Altres temes rellevants que hi apareixen són l'amistat: en Guillem afirma "Crec en l'amistat per damunt de totes les coses", un pensament que defineix també la manera de relacionar-se dels 4 personatges; i per altra banda el tema de la simbologia que travessa tota la història en forma de llençols. Aquests llençols que renten i estenen na Tània i en Miquel quan viuen junts al pis de Cala Fonoll, amb els que construeixen el seu refugi,  enllaça amb la tradició simbòlica de la lírica medieval quan els amants es reunien en secret i "rentaven la camisa", que és la descripció i el símbol de la trobada amorosa i sexual: "Estendre-hi els llençols humits i blancs, abans tacats del nostre sexe; embolicar-nos-hi com crisàlides; olorar-ne el suavitzant fins a l'èxtasi". / "... les pujades al terrat a estendre els llençols eren instants de glòria". / "Però sobretot, allò que apaivagava els meus temors encesos era estendre la roba al terrat amb tu, tan a prop dels ocells i el cel".

Ara que na Tània ja no hi és, els llençols s'han quedat sols, estesos al terrat o potser ja se'ls ha emportat el vent, és a dir, la relació amorosa és finalment impossible: "Ara mateix he recordat que probablement vaig deixar els llençols estesos al terrat de Cala Fonoll. Els darrers que tu i jo havíem rentat". / "Els llençols em transporten a la vida passada".

Com a frase-resum del llibre, en trio dues: "La mort és, probablement, el nom que posam a tot el que encara no en té", i "El final és sempre l'inici d'una altra cosa".

- Estimar Nick Kamen (El Cep i la Nansa Edicions, 2020).

Del llibre n'he parlat força a les xarxes, a les presentacions virtuals i en alguns articles que han sortit publicats. Ho comparteixo també per aquí:

Presentació amb Maria Carceller

Per acabar només donar les gràcies una altra vegada a Joan Pons i Pere Antoni Pons per l'acollida i l'acompanyament a Palma. 💙

*

Poesia dibuixada

Dels darrers llibres que he llegit, n'hi ha un parell que són unes preciositats. Es tracta de De Natura Florum de Clarice Lispector i Herbario & Antología Botánica d'Emily Dickinson.

1. De Natura Florum (Nórdica Libros, 2020):

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l'any 1971 al diari Jornal do Brasil de Rio de Janeiro i posteriorment, l'any 1984, es va afegir al volum A Descoberta do Mundo. Amb la celebració del centenari del naixement de l'escriptora, l'editorial Nórdica va decidir publicar-lo amb unes il·lustracions fabuloses d'Elena Odriozola (premi Nacional d'Il·lustració).

El llibre està format per 24 poemes que són cinc breus definicions botàniques, i dinou poemes descriptius de flors variades com ara el gessamí, la flor del cactus, el gira-sol, la rosa... Com si fos un herbari olorós i particular. 

Em va cridar moltíssim l'atenció que la Clarice Lispector escrivís un llibre com aquest, un volum delicat amb una poètica molt particular, com tota la seva literatura: "Tiene perfume de capilla./ Provoca un éxtasis místico./ Recuerda a la hostia./ Muchos desean comerla/ y colmarse la boca con su/ aroma intenso y sagrado". Una joia!

2. Herbario & Antología Botánica (Ed. Ya lo dijo Casimiro Parker, 2020):

Que l'Emily Dickinson va fer un herbari espaterrant per la passió i el compromís que tenia amb la natura, sobretot per l'interès en preservar les flors locals, ho sabem la majoria de lectors, que es publiqui per primera vegada acompanyat de poemes que tracten el tema dels arbres, les flors i les plantes en una edició bilingüe cast/ang, encara no.

L'edició és bellíssima i d'una gran qualitat, tant les cobertes dures com les imatges de les plantes que va recollir i classificar amb delicadesa (més de 400 espècies!).

El llibre ofereix un índex de les plantes que hi apareixen, a més, els poemes s'han numerat segons l'última edició de l'obra completa (R. W. Franklin, 1998, The Belkmap Press of Harvard University): "Aparentemente sin sorpresa/ para cualquier flor feliz/ la escarcha la decapita en su juego/ con accidental poder". Una altra joia!

*(L'antologia més completa de la poeta es va publicar en català sota el títol Aquesta és la meva carta al món, Ed. Proa, 2017).

*

Dia mundial de la poesia i Estimar Nick Kamen

Avui, que és el dia mundial de la poesia, vull celebrar-ho compartint un poema d'Estimar Nick Kamen, el poemari que ha rebut el darrer premi de poesia Joan Alcover Ciutat de Palma i que publicarà moooolt aviat El Cep i la Nansa.

                                    21.

                       

                                    Hi ha un cos surant a la piscina, Nick, amor meu.

                                    Hi ha un cor surant, un cor inexpert,

                                    un cor de nena que arrossega un cos

                                    fins a l’aigua

                                    perquè no s’ompli de mosques.

                                    No volia morir-me, habib, ara

                                    o mai?

                                    Un cor com un niu surant sense aire

                                    com un àngel excessiu i els ulls

                                    de verge encara oberts,

                                    encara vivint sense viure en ella.

                                    Potser tu no.

                                    Potser tu vius uns segons abans que la resta

                                    en la nit més fosca de l’ànima.

                                    I jo surant en una piscina sense respirar,

                                    surant com una estrella que s’ha apagat misteriosament,

                                    amor meu.

                                    Hi ha un cos, el meu?, que va i ve dintre l’aigua

                                    len       ta         ment        inflat

                                    com una bèstia que no ha après a nedar

                                    contra la primavera:

                                    collige

                                    virgo

                                    rosas!

                                    A casa encara no saben que no he tornat.                              

                                       

*

Premi Joan Alcover de Poesia 2019

L'any ha començat tan bé literàriament que gairebé no m'ho crec.

He rebut el premi Joan Alcover de poesia dins els Premis Ciutat de Palma 2019 per l'obra Estimar Nick Kamen, un llibre centrat en l’adolescència. Gairebé no hi ha poemes publicats que tractin aquest tema, i molt menys poemaris, així que d’entrada resulta fresc i original. I com l'he escrit? Tal i com és característic en aquesta etapa vital, els versos estan escrits també amb gran intensitat perquè així mostren perfectament els canvis, tant físics com mentals, que es produeixen durant aquests anys decisius. L’amor, representat en la imatge idealitzada del cantant Nick Kamen, és contínuament present en una mena de diàleg imaginari i apassionat amb l’artista (Ajuda’m a deshabitar-me,/ a des-vestir-me,/ a des-tocar-me,/ a des-estimar-te). Però també apareix la mort, el dolor, la por a tot allò a què s’enfronta un cos de dona adolescent, com ara les mirades de desig dels desconeguts, la disconformitat, la pèrdua de la innocència, el desassossec pel futur i la decepció (El dolor de ser pedra clavada/ a l’ala/ d’anar de puta a verge sempre infiltrada). Per a poder aconseguir l’efecte desitjat, tant els versos dels diferents poemes com el llenguatge es presenta deliberadament desestructurat com si es rebel·lés, com si oposés resistència a les normes, talment un cos adolescent. Tot i que en el fons allò que es busca és una sortida o un refugi (trobaré un lloc per als dos, Nick,/ un punt en un mapa,/ un nom on explotar) perquè com diu la cançó més coneguda d’en Nick Kamen “How many of us out there/ feel the need/ to run and look for shelter”.

Això més o menys és el que he explicat als mitjans que m'han entrevistat per saber de què va el poemari.

De nou vull agrair aquest guardó tan prestigiós i ben dotat als membres del jurat, a l'Ajuntament de Palma per seguir convocant els premis en llengua catalana i a tots/es els qui fa anys que em segueixen, em llegeixen i comparteixen els èxits. És un orgull per a mi haver rebut el Joan Alcover doncs feia 20 anys que no el guanyava cap dona.

I ara vaig a fer-me una foto amb el trofeu, que és preciós, (i em va donar problemes en passar el control a l'aeroport, hahahaha!!) i la posaré de perfil a les xarxes com vaig prometre a la gala de lliurament de premis.

Aviat Estimar Nick Kamen.

Resum de la festa en imatges:

*

Walt Whitman a la Biblioteca Pública de Nova York

Aquest estiu vam estar de vacances a Nova York. Quan viatges amb nens no és fàcil trobar activitats literàries que agradin a tots, però n'hi ha. A part dels museus (el preferit del meu fill és el de Història natural per la quantitat de dinosaures que va poder veure), la Biblioteca Pública és una opció excel·lent per a tots els públics, és a dir, per a tota la família.

A més de ser un edifici preciós amb un munt de sales diferents plenes de llibres i d'art que es poden visitar, vam tenir la sort de trobar-nos amb una exposició temporal sobre l'obra (i la vida) de Walt Whitman, el poeta americà, quina sorpresa!

Així que el primer que vam fer va ser endinsar-nos a la sala dedicada al poeta i després xafardejar per tota la Biblioteca.

Em van agradar molt les diferents edicions de Fulles d'herba, algunes senzilles però també hi havia alguna joia, com la primera edició del poemari (1855):

Més Fulles d'herba:

També hi havia força objectes personals, com ara cartes i fotos, entre els que em va cridar l'atenció un floc dels seus cabells blancs:

Al final del recorregut hi havia un munt d'edicions de la seva obra traduïda a diferents llengües i també llibres que mostren la influència que va tenir en altres poetes com ara Allen Ginsberg, Woody Guthrie o David Hockney, com assenyala aquest article. 
Sens dubte, és una exposició molt interessant i completa; m'encanta haver ensopegat amb ella aquest estiu.

*

Premi Gregal de Poesia il·lustrada

Encara no havia comentat per aquí el darrer premi que he guanyat el passat 2019: el Premi de Poesia il·lustrada que va convocar Gregal per l'obra Torcar la ferida.

El final d'any ha estat extremadament trist i difícil, i aquest reconeixement em va emocionar moltíssim. 

Vaig estar preparant el poemari molt amorosament amb fotografies de la Ivet Moreno, la meva Ivet, una gran artista tot i que només té 17 anys. Em fa taaanta il·lusió publicar aquest llibre amb les seves fotos! No és la primera vegada que treballem juntes, també em va fer la coberta del darrer llibre que he publicat (Balcons que escupen mitges) i el booktrailer que l'acompanyava, juntament amb la Rita Davila, la meva Rita. Les admiro, les estimo, m'encanta com treballen i confio en elles.

El lliurament va ser emocionant i càlid, i al dinar de després vaig conèixer gent encantadora. Així que només puc agrair un cop més l'atenció rebuda per part de l'organització, jurats (pel comentari de l'obra) i amics.

Per acabar, us deixo un tastet de Torcar la ferida que es publicarà aviat. Gràcies!

De cop arribarà novembre 

i un matí dens direm adéu 

a la casa, al forn, a la plaça. 

Els arbres valents s’inclinaran 

murmurant al nostre pas 

aquella cançó tants cops repetida. 

I em quedaré absolutament vençuda, 

palplantada sense flaquejar 

fins que les llàgrimes i la sang 

acaben de furgar tot el paisatge.

*

4 recomanacions poètiques en 4 ratlles

Avui comento 4 poemaris, els 4 que més m'han agradat dels darrers que he llegit. Podrien ser-ne més, però em sembla perfecte escriure 4 ratlles de 4 llibres bons. Un altre dia escriuré sobre 4 de narrativa.

1.Vertical. Teresa Pascual (Premi Ausiàs March de Gandia, 2018. Ed. 62). 

Els poemes que formen aquest volum giren al voltant de 2 eixos principals: tot allò vertical que ens envolta, com ara les arrels que ens lliguen a la terra (i al mar) representat per penyals, murs, costures, parets de pedra o boscos de pineda; i tot l’horitzontal, com ara el tall dels solcs o de les tisores, els marges dels camins, les ciutats i els fils (de la vida) que uneixen la gent. Aquest contrast s’aconsegueix a través d’unes imatges potents: "Hem aprés de la llum/ com anar a les fosques"; "i per damunt, sobre els rictus del dies,/ ens vam posar un vestit a pedaços". Per altra banda també trobem descrita l'absència en forma de distància: "La distància ocupa cada oblit"; "Amb tots els noms que s'han tornat estranys/ he calibrat l'últim fons de l'absència". 

2. Canvi de guàrdia. Pere Antoni Pons (Premi de Poesia López-Picó, 2018. Viena Ed.). Presenta el canvi d’expectatives que produeix el pas del temps, dels anys. Els poemes que millor ho mostren són De terror i d’amor, Pintoresquismes de la pena o Un de crítica literària, poema que funciona com a síntesi del llibre i que acaba amb “El que és aquest poema, i el que volia ser". Els canvis inevitables es produeixen a través dels cops dels pas del temps: “homes deformats pels cops de tants dies”. Així veu la vida de vegades l’autor, com una caiguda, com un cop: “la caiguda/ definitiva -plaf!-: la de la vida”. I es resigna i accepta els cops, aquest pas del temps rotund: “menges el pa calent de la conformitat". Però de tant en tant no pot evitar comparar el present amb el passat -la joventut amb l’edat adulta-, i fins i tot amb el futur: “el passat és una perla (...)/ el futur, un mapa imprecís (...)/ només compta (ara aquí)/ aquest present de verdet”; “I vosaltres caient per l’abisme que separa/ el que volíeu ser del que sou, sense llàstima”. 

3. La nit transeünt. Joan Navarro (Lleonard Muntaner Ed., 2019).

En Joan és especialista en el domini de les paraules i les imatges, i aquí ho torna a fer: ha escrit un poemari que es llegeix com un homenatge, un poema d’amor al llenguatge, a la paraula, a la parla, al silenci. I a la terra. Si l’heu llegit abans reconeixereu el seu estil característic (Magrana és un dels meus poemaris preferits de sempre i crec que és l’únic poeta a qui podria reconèixer en llegir el primer vers). De nou trobem poemes en prosa que lliguen clarament amb la seva obra anterior. Tot ho atrapen aquests poemes: el temps (“el temps atrapat als plecs d’aquest poema”), l’espai (“Els ecos dels ecos dels ecos”), paisatges (“Tot és mar dins la mar”), al propi autor (“jo, peix, travessant les mars. Jo, que també soc un aquari”), a nosaltres (“nosaltres, meravellats transeünts”).  Acaba el darrer poema així: “Tot és silenci dins el clot: Tot és paraula”. 

4. La paciencia de los árboles. María Sotomayor (La Bella Varsovia, 2018).

Es tracta d'un poemari ple de records punyents, de memòria que es manté ferma, com els arbres: “los árboles siempre se mantienen en pie”, malgrat ser el record d’un temps extremament dur, el de tenir cura d’un ésser estimat malalt (“lloras un llanto mustio”). El llibre se centra en la descripció lenta d’aquest anar desapareixent d'un cos que s'acaba i, en general, de la gent que l'envolta: “Solo los que te aman duro se quedan a tu lado”. Per tant, l’autora incideix en la força i la paciència que calen per a superar-ho, per això es diu, en imperatiu ,“aprende de la paciencia de los árboles”. Perquè, en definitiva, “Es cierto que la soledad es siempre/ lo que sujetamos en el último recuerdo”.

*