Estiu, vacances, llibres, poesia

A l'estiu, a les vacances d'estiu més aviat, m'agrada llegir llibres de contes. Sempre me'ls reservo per a les vacances, encara que durant l'any també en caigui algun. Però aquest estiu he llegit més poemaris que relats, potser perquè a la pila de pendents en tenia més.

Revisant les lectures, m'he adonat que n'hi ha 3 que tenen un tema, un fil que els podria unir o relacionar: el dolor. 

Els poemaris són Domini fosc de Josep Mª Fulquet, Llet de glacera d'Alba Camarasa i Da dolor de Pilar Adón.

El dolor és un tema que recurrent en totes les arts. L'expressió del dolor a la literatura també es troba una i altra vegada, ja sigui la descricpció d'un dolor físic (malaltia) com anímic/intern (experiència).  El trobem ja descrit, per exemple, a La Ilíada (segle VIII a.C.) quan Homer descriu el plor i el dolor d'Aquil·les per la mort de Pàtrocle; també a La Chanson de Roland (segle XI) quan l'emperador Carlemany es desmaia de dolor en assabentar-se de la mort del seu nebot Roland de Roncesvalles : "¿A quién sorprenderá que él ruja de dolor?"

Els cops i les ferides més o menys metafòriques són disparadors i inspiració.

El tipus de dolor que apareix a l'excel·lent Domini fosc de Josep Mª Fulquet (Premi Pare Colom de Poesia, 2021. Lleonard Muntaner Editor) és un dolor existencial, sobretot. Però també hi ha poemes o versos que ens deixen veure, i ens transmeten, un dolor més aviat físic:

"¿Què són els morts sinó remordiment,

dolor, neguit, expressió callada

d'un malentès orgull que els vius expien"

"... quan només en el dolor es pot trobar l'amor".

"... perquè tot és oblit, distància, trànsit".

"Tota aquesta fatiga, tot aquest tedi en el gest,

en les paraules, en les fulles seques

que giren empeses pel vent calent de juny

posen a prova la capacitat de l'ànima

davant els límits nus de l'existència".

A Llet de glacera d'Alba Camarasa (Premi de Poesia Vila de Martorell, 2021. Viena Editorial) trobarem el dolor escampat per tots el poemes. El dolor (i les paraules) llisquen com escampades en un riu o en un iceberg blanc, lletós, desfet. Es veu clarament al poema titulat Post Bellum (el poema que més m'ha agradat), a El dolor té els seus protocols o a Un magatzem explota al centre de Beirut:

"He imaginat que sempre pot fer fred en les cases,

que el fred pot perforar les cases i els nadons".

"El patiment com un brunzit al qual t'acostumes

però no deixa d'existir".

"He sentit des d'ací el cor com se't trencava,"

El dolor que recorre Da Dolor de Pilar Adón (La Bella Varsovia, 2021) és més físic, però també hi ha poemes que incideixen en el dolor existencial. El títol ja ens prepara per al que hi trobarem a dins. Quan el meu fill em va veure llegint-lo em va dir: "Da dolor, mama? Ah, fa mal". Doncs sí, aquest poemari, i els altres dos, estan construïts amb poemes que fan mal:

"... la tarde en que me vi odiando

a las familias abeja

que reían juntas"

"Su ahogo se calma sólo con el mío.

Su ira y su rabia.

Sé que dejará de estar triste

cuando lo esté yo".

"Situada a la altura de tu sufrimiento,

reposar en tu hombro

(niña en volandas)

para hablar del exterminio

de los aborígenes de Tasmania".

"Hay una prisa a los 20

que vuelve a los 40.

Lo de en medio es supervivencia".

*

9 anys de blog!

 

Un altre 25 d'agost i un altre vídeo per celebrar l'aniversari del blog. Aquest representa com corre el temps sobretot d'aquest any estrany, feliç i trist, calurós, penós. Imprevisible.

9 anys! Un altre cop que no se m'ha passat la data, per sort (de les agendes)  ;)

S'acaba l'estiu, les vacances i les tortures antigues, com diu la cançó.

Old Tortures by Alec Troniq & Gabriel Vitel

Deep in your heart you're trying to find all these old tortures

So far you never showed what really mattered to you

You switch between the good the bad

You fell sick in love instead of caring about yourself

The one you felt in love so bad

Turned you into a man who hates hisself

Don't take him away

Drugs torment your mind

They've got you wasted

Those dusty roads

Those nights you suffered from pain

That made you the weak

You missed your dad

These calls I screamed so bad at you

You told me that you're done with living this life

Don't take him away from me

Those who care the most about you

Your mom, your dad and all of your friends

Don't push them away from you

Oh if you fall I want to be with you

Being there for you, always

Cause deep in your heart

You're trying to find all these old tortures

Oh if you fall I want to be with you

Being there for you

Always... always...

All these old tortures... All these old tortures

About yourself

Those dusty roads... You missed your dad... Don't push them away from you...

All these old tortures... About yourself

Those dusty roads...

Oh if you fall I want to be with you

Being there for you, always... always...

Cause deep in your heart

You're trying to find all these old tortures

*

Na Tània i en Nick

Avui acaba juliol i vull comentar dos llibres especials :)

La setmana passada vam presentar als Jardins de la Misericòrdia els guanyadors del Premi Ciutat de Palma 2019 de novel·la i de poesia: Tània i els vius de Joan Pons Bover i el meu Estimar Nick Kamen.

- Tània i els vius (AdiA Edicions, 2020).

El primer que vaig pensar en acabar la novel·la és que, per la manera com flueix tot el text, era estrany que fos la segona que el Joan escriu, doncs la història (o les històries que hi trobem) transcorre amb tanta naturalitat, amb un vocabulari tan ric i amb els diferents punts de vista tan ben travats que és com si portés tota la vida escrivint (o escrivint-la). I es nota des de la primera frase: "Jo som la que acaba morta. Potser, si em poguéssiu veure, diríeu que no tenc el parlar ni faig l'aspecte d'haver finit".

La història està protagonitzada per 4 personatges que s'expliquen i ens expliquen: na Tània, en Guillem, en Miquel i n'Arnau. Tots ells tenen en comú que han perdut alguna cosa valuosa que els feia feliços, que els definia, que els protegia, que els feia sentir bé. Una mena de paradís particular per a cadascun d'ells que era l'amor, o l'amant, o la parella o la seguretat ("Aquella repetida sensació de sortir sempre expulsat del paradís, de quedar-ne exclòs"). Na Tània és la que en surt més mal parada ja que perd vida accidentalment; a partir d'aquesta mort/pèrdua/tragèdia tots es quedaran sols, desorientats i envaïts pel dolor i per la insatisfacció. "Hi ha absències que són més reveladores que la més rotunda de les presències".

Una altra característica de l'obra és el to poètic d'algunes frases, l'originalitat de les descripcions de paisatges, escenaris i sensacions, i la força expressiva: "Per ventura el cap se m'hauria esberlat amb una pedra i se m'haurien escampat les idees". / "Des de fa un mes i mig aquestes dues paraules són com dos forúnculs, que em conviden a travessar-me la pell amb un ganivet, excavar els voltants de cada protuberància per extreure-la com si fos un ciuró. Puta. Boja". / "I a vegades el silenci es fa espès, com si tots anàssim drogats. O com si la por ens paralitzàs la llengua". / "Tot feia una olor rància, com de misèria".

Els paisatges càlids de Cala Fonoll alternen amb el del Nord, el de Lapònia i Noruega on fuig en Miquel (parella de na Tània), una fugida endavant per oblidar na Tània. Aquesta fugida em recorda la que feia Otto al mateix lloc, a la pel·lícula Los amantes del Círculo Polar de Médem: "Lapònia m'ha desarmat d'una forma estranya que m'obliga a afrontar la veritat de tot el que va passar, per molt que intenti escapolir-me'n amb les gateres".

Altres temes rellevants que hi apareixen són l'amistat: en Guillem afirma "Crec en l'amistat per damunt de totes les coses", un pensament que defineix també la manera de relacionar-se dels 4 personatges; i per altra banda el tema de la simbologia que travessa tota la història en forma de llençols. Aquests llençols que renten i estenen na Tània i en Miquel quan viuen junts al pis de Cala Fonoll, amb els que construeixen el seu refugi,  enllaça amb la tradició simbòlica de la lírica medieval quan els amants es reunien en secret i "rentaven la camisa", que és la descripció i el símbol de la trobada amorosa i sexual: "Estendre-hi els llençols humits i blancs, abans tacats del nostre sexe; embolicar-nos-hi com crisàlides; olorar-ne el suavitzant fins a l'èxtasi". / "... les pujades al terrat a estendre els llençols eren instants de glòria". / "Però sobretot, allò que apaivagava els meus temors encesos era estendre la roba al terrat amb tu, tan a prop dels ocells i el cel".

Ara que na Tània ja no hi és, els llençols s'han quedat sols, estesos al terrat o potser ja se'ls ha emportat el vent, és a dir, la relació amorosa és finalment impossible: "Ara mateix he recordat que probablement vaig deixar els llençols estesos al terrat de Cala Fonoll. Els darrers que tu i jo havíem rentat". / "Els llençols em transporten a la vida passada".

Com a frase-resum del llibre, en trio dues: "La mort és, probablement, el nom que posam a tot el que encara no en té", i "El final és sempre l'inici d'una altra cosa".

- Estimar Nick Kamen (El Cep i la Nansa Edicions, 2020).

Del llibre n'he parlat força a les xarxes, a les presentacions virtuals i en alguns articles que han sortit publicats. Ho comparteixo també per aquí:

Presentació amb Maria Carceller

Per acabar només donar les gràcies una altra vegada a Joan Pons i Pere Antoni Pons per l'acollida i l'acompanyament a Palma. 💙

*

Poesia dibuixada

Dels darrers llibres que he llegit, n'hi ha un parell que són unes preciositats. Es tracta de De Natura Florum de Clarice Lispector i Herbario & Antología Botánica d'Emily Dickinson.

1. De Natura Florum (Nórdica Libros, 2020):

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l'any 1971 al diari Jornal do Brasil de Rio de Janeiro i posteriorment, l'any 1984, es va afegir al volum A Descoberta do Mundo. Amb la celebració del centenari del naixement de l'escriptora, l'editorial Nórdica va decidir publicar-lo amb unes il·lustracions fabuloses d'Elena Odriozola (premi Nacional d'Il·lustració).

El llibre està format per 24 poemes que són cinc breus definicions botàniques, i dinou poemes descriptius de flors variades com ara el gessamí, la flor del cactus, el gira-sol, la rosa... Com si fos un herbari olorós i particular. 

Em va cridar moltíssim l'atenció que la Clarice Lispector escrivís un llibre com aquest, un volum delicat amb una poètica molt particular, com tota la seva literatura: "Tiene perfume de capilla./ Provoca un éxtasis místico./ Recuerda a la hostia./ Muchos desean comerla/ y colmarse la boca con su/ aroma intenso y sagrado". Una joia!

2. Herbario & Antología Botánica (Ed. Ya lo dijo Casimiro Parker, 2020):

Que l'Emily Dickinson va fer un herbari espaterrant per la passió i el compromís que tenia amb la natura, sobretot per l'interès en preservar les flors locals, ho sabem la majoria de lectors, que es publiqui per primera vegada acompanyat de poemes que tracten el tema dels arbres, les flors i les plantes en una edició bilingüe cast/ang, encara no.

L'edició és bellíssima i d'una gran qualitat, tant les cobertes dures com les imatges de les plantes que va recollir i classificar amb delicadesa (més de 400 espècies!).

El llibre ofereix un índex de les plantes que hi apareixen, a més, els poemes s'han numerat segons l'última edició de l'obra completa (R. W. Franklin, 1998, The Belkmap Press of Harvard University): "Aparentemente sin sorpresa/ para cualquier flor feliz/ la escarcha la decapita en su juego/ con accidental poder". Una altra joia!

*(L'antologia més completa de la poeta es va publicar en català sota el títol Aquesta és la meva carta al món, Ed. Proa, 2017).

*

Halley 2042, the warmest color

L'Anna Carreras acaba de publicar una nova novel·la que es titula Halley 2042 i edita, com l'anterior L'ull de l'escarabat, Llibres del Delicte, editorial de literatura negra en català.

Amb els llibres de l'Anna sempre m'ho passo genial perquè em sorprenen, sempre sempre sempre, i m'enganxen de mala manera. No sé per què, no sé com s'ho fa però quan agafo una novel·la seva no puc parar de llegir i me l'acabo el mateix dia que la començo. És una mena d'addicció, crec.

Això em passa també amb les obres de l'Eva Baltasar i ambdues provoquen en les lectors o passió o rebuig, però mai indiferència.

Per tant, no puc fer altra cosa que tornar a recomanar-la. 

El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol on hi vaig veure de seguida la referència a Love of Lesbian i el número, l'any, el vaig relacionar amb l'última versió de Blade Runner perquè és gairebé el mateix any (la pel·li porta el 2049).

Quina és la trama?

Dos germans que viuen junts escolten cada nit enrenou al pis del costat, com si algú estigués practicant sexe durant dues hores. Com la veïna, la Rosina, és una nonagenària, no entenen el xivarri. La protagonista acaba tan encuriosida que decideix descobrir què està passant costi el que costi. I li costarà.

Com són els personatges principals?

La protagonista es diu Laia i escriu contes perquè "Escriure em deixa mostrar-me tal com soc. La vida t'obliga a posar-te capes de filtres. I acabes per ser una altra persona". Aquestes capes la protegeixen, se les posa "perquè la realitat no em pugui destruir". A partir d'ella l'autora reivindica l'ofici d'escriure, la dificultat que suposa i el desprestigi que sol acompanyar-lo, com si no fos una feina de veritat.

La Laia viu amb el seu germà, una persona fosca totalment oposada a ella. Amb aquesta parella inicial, l'Anna comença el joc de les dualitats.

Com a tret comú podem dir que cap dels dos és gaire social: "Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l'ordinador i jo em refugio en els llibres". Aquesta frase de l'inici els caracteritza perfectament amb poquíssimes paraules i és clau per a tot el que esdevindrà i per als temes principals que es desenvolupen: la incomunicació i la solitud.

A poc a poc els anirem descobrint i coneixent-los millor i segurament no ens agradarà el que hi descobrirem.

Els altres 2 personatges duals, els altres que s'oposen són l'Ovidi, un irresponsable, un ravero, un "adolescent etern" i el Louis Serveur, algú que segueix per les xarxes socials però que no es mostra amb el seu nom real, tot i que ella s'imagina qui pot ser i vol creure's les il·lusions.

La simbologia.

El color turquesa, color Halley, el color d'un quadre, dels ulls d'un replicant, d'un poble, d'una pedra: "Fa temps que al color turquesa li dic color Halley". 
A la història el blau es torna elèctric, com el desig, com el que escriu la Laia, "textos sobre el desig de desitjar". I com el títol d'aquella pel·li, afirmo que Blue is the warmest color.

Aquest color també podria ser símbol de l'amor, però la protagonista no ho veu clar això d'enamorar-se i afirma "Ara l'amor funciona per algoritmes" i "no som capaços d'estimar ningú més a part de nosaltres mateixos"; anem directes cap a la deshumanització?

A tots aquest elements cal afegir-hi el final, un final inesperat, sorprenent i brutal, en la línia dels finals als que ens té acostumats l'Anna, però amb un un punt més de mala llet. M'encanta!

I per acabar, una de les frases que serveix com a resum de l'obra seria: "En un món descomunal, som una suma de fragilitats".

*

Walt Whitman a la Biblioteca Pública de Nova York

Aquest estiu vam estar de vacances a Nova York. Quan viatges amb nens no és fàcil trobar activitats literàries que agradin a tots, però n'hi ha. A part dels museus (el preferit del meu fill és el de Història natural per la quantitat de dinosaures que va poder veure), la Biblioteca Pública és una opció excel·lent per a tots els públics, és a dir, per a tota la família.

A més de ser un edifici preciós amb un munt de sales diferents plenes de llibres i d'art que es poden visitar, vam tenir la sort de trobar-nos amb una exposició temporal sobre l'obra (i la vida) de Walt Whitman, el poeta americà, quina sorpresa!

Així que el primer que vam fer va ser endinsar-nos a la sala dedicada al poeta i després xafardejar per tota la Biblioteca.

Em van agradar molt les diferents edicions de Fulles d'herba, algunes senzilles però també hi havia alguna joia, com la primera edició del poemari (1855):

Més Fulles d'herba:

També hi havia força objectes personals, com ara cartes i fotos, entre els que em va cridar l'atenció un floc dels seus cabells blancs:

Al final del recorregut hi havia un munt d'edicions de la seva obra traduïda a diferents llengües i també llibres que mostren la influència que va tenir en altres poetes com ara Allen Ginsberg, Woody Guthrie o David Hockney, com assenyala aquest article. 
Sens dubte, és una exposició molt interessant i completa; m'encanta haver ensopegat amb ella aquest estiu.

*

8 anys de blog!

Avui dia 25 d'agost el blog fa 8 anys, no me  n'he oblidat, com sí que m'ha passat altres anys, i a més he fet un vídeo per a celebrar-ho, un vídeo que encaixa molt bé amb la data: relax, l'estiu, les vacances, el dia a dia en un lloc de mar.

Per molts anys més!!!

Per molts més estius així 🌊🌊🌊

*

Banda sonora de l'estiu

Cada estiu té la seva banda sonora personal. El meu sempre depèn dels concerts on he anat, les pelis que he vist i dels viatges que he fet, a més d'alguna dèria que es repeteix en qualsevol època de l'any. Aquest any, el meu estiu sona sobretot així:

1. D'yer Mak'er dels Led Zeppelin.

2. I follow rivers de Lykke Li.

3. This is love de PJ Harvey.

4. Certainty dels Temples.

5. Boys in the better land dels Fontaines.

6. Disfraz de tigre dels Hidrogenesse.

7. Lonely boy dels Black keys.

8.  Empire State of Mind d'Alicia Keys i Jay-Z.

9. New York de St. Vincent.

10. Touch me dels Doors.

*

Nasio és l'espart

Nasio Arnal Berga (Olocau, 1922-2018) era el nostre veí a Olocau i era amic i era l'espart.  Nasio i Úrsula (Ursuleta), sempre.

Nasio em parlava de l'espart amb el mateix amor que el meu avi em parlava de la palma. El seu taller-museu és una obra d'art magnífica; en una de les visites a les que em va convidar em regalà unes espardenyes petites, precioses, que tinc penjades al millor racó de la casa, amb els millors moments/records:

Nasio és també l'estiu, les vacances, els amics, la família, les festes, les tradicions. El poble.

El plàstic va acabar en l'espart, em deia. L'espart, la seua passió: «Quan estic amb l’espart no pense en res. M’havia de cridar la meua dona perquè no pensava ni a menjar, passava hores i hores».

Amb l'espart era capaç de crear qualsevol cosa: barrets, espardenyes, cabassos..., o qualsevol objecte com ara una casa, un molí, un ninot, directament, sense esbossos.

Poc abans de morir, a finals de l'any passat, va ser protagonista d'aquest vídeo que recull  el seu treball, el seu art i tota la seua essència:

Nasio no se n'ha anat, Nasio és etern, com l'espart (si no es banya, dura tota la vida, repetia). I aixina el recordaré sempre:

*

Lectures íntimes. Mirades pel forat del pany

Fins al proper 6 de juliol podeu visitar l'exposició 'Lectures íntimes. Mirades pel forat del pany' a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova.

- De què va?

Es tracta d'una exposició col·lectiva fotogràfica literària i musical on a partir d'un quadre diferents autors locals havíem d'escriure un microrelat (en el meu cas, una mirada literària), fer una fotografia (mirada fotogràfica) o una peça musical (mirada musical).

La iniciativa ha estat un èxit i el resultat, impactant. 

El quadre sobre el qual havia d'escriure un micro era 'Lectora coronada amb flors o musa de Virgili' de Jean Baptiste Camille Corot (1845). 

Totes les pintures triades tenien relació amb la lectura i els lectors/es, i per això al text havíem d'incloure quin llibre pensàvem que estava llegint el/la protagonista i no podíem sobrepassar els 280 caracters. Una proposta estimulant, un repte. Espero poder participar en més inicitives com aquesta.

Fa uns dies vaig anar a gaudir del resultat; en deixo aquí un tastet i el meu text titulat 'Monstre'. 

Aneu a la Biblioteca, us encantarà:

*

Avui el blog fa set anys i...

Que avui el blog fa 7 anys! Un número preciós i a més no m'he oblidat que avui era avui :)

Són 7 anys on ha passat de tot; perquè són anys de comentaris, lectures, opinions, poesia, contes, premis, recomanacions, humor, celebracions, curiositats...

I per celebrar-ho res millor que una boníssima notícia: aquesta tardor estarà carregada de novetats literàries en català i una d'elles serà meva, seeeeeh!!

La foto, de la Ivet Moreno, n'és una pista. Aviat, més.

Gràcies per llegir-me i un brindis a la vostra salut ;)

*

82 anys sense Lorca

El 18 d'agost de 1936 van matar a Lorca. Tenia 38 anys i avui en fa 82 d'aquell dia. Les seves restes encara no s'han trobat. Diu Ian Gibson (especialista en l'obra i la vida del poeta) en una entrevista de fa un parell de dies que Lorca és el desaparegut més plorat del món i assenyala on podrien trobar-se els seus ossos: 

Entrevista Ian Gibson

Molt s'ha escrit avui a les xarxes i a la premsa sobre la seva mort. Només un record avui, aquí en forma de poema.
L'any 1929 viatjà a Nova York amb una beca i escrigué aquest poema que sona com una premonició, com si conegués el seu destí. Gaudiu-lo:

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles y los armarios,
destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.


_{Fragment de la "Fábula y rueda de tres amigos", de Poeta en Nueva York.}

_*

Recomanacions estiu '18: El conte de la Serventa

Una de les recomanacions indiscutibles per aquest estiu és llegir El conte de la Serventa de la Margaret Atwood i mirar la sèrie que n'han fet, si més no, la primera temporada que és la que n'adapta el volum.

Aquests són alguns dels protagonistes:

Es tracta d'una distopia que podria arribar a ser tan real, tot i que es va escriure l'any 1984, que fa por.

També és indiscutible la influència que està tenint en la societat. Una prova la tenim a Argentina on algunes dones es van manifestar contra la penalització de l'avortament vestides com les serventes de la novel·la:

Per no donar més detalls, només una cita curiosa, una prohibició compartida per més autors de distopies: la lectura de llibres. 

La Margaret Atwood escriu, amb la veu de la protagonista, l'Offred:

"A tots els panys de paret, però, hi ha prestatgeries, i són plenes de llibres. Llibres, llibres i més llibres, tots a l'abast, sense portes ni panys. No m'estranya que no puguem entrar aquí. Això és un oasi de coses prohibides. Haig de fer un esforç per no fixar-hi la mirada".

*