diumenge, 11 d’abril de 2021

Seda


Durant el mes de març ens hem retrobat al Club de Lectura ‘Dijous entre Lletres’ i hem llegit i comentat una novel·la on els cinc sentits embolcallen una i altra vegada la història i el lector: Seda d’Alessandro Baricco, una novel·la molt coneguda que va fer famós el seu autor arreu del món quan es va publicar (1996) tot i que l’èxit li va generar tant admiradors com detractors. 




 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que ens crida l’atenció de la novel·la és l’inici perquè té uns d’aquells començaments que, un cop llegits, sempre s’identifica, encara que faci anys que l’has llegit: “Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda”. 

L’autor, quan parla de Seda, sempre afirma que no és una novel·la sinó una història i amb aquest inici, amb la ràpida presentació del protagonista (i dels cucs de seda) ho deixa ben clar. Tot i la bellesa del text, Baricco aconsegueix explicar-nos amb un estil clar i senzill, gairebé com si fos un poema en prosa, una història en seixanta-cinc capítols breus (o molt breus), una subtil història d’amor, tan subtil com la seda. Però, com ell diu, no és només una història d’amor ja que si només fos això llavors no valdria la pena explicar-la. 

La història se situa entre França i Japó durant la segona meitat del segle XIX. El protagonista, Hervé Joncour viu amb la seva dona en un poblet tranquil de França i es dedica a comprar i vendre cucs de seda. Aquesta feina el fa viatjar per tot el món (Síria, Egipte, Japó...) cercant els millors ous dels cucs. Com que una plaga ha contaminat la majoria d’ous de tots els països, l’empresari Baldaboiu decideix que Hervé viatgi fins a la fi del món, fins al Japó, on la plaga no ha arribat ja que prohibeixen l’entrada d’estrangers. Allà coneixerà una jove misteriosa de qui s’enamorarà. Aquesta atracció (gairebé obsessió) el farà tornar molts cops al Japó malgrat els perills que comporta el llarguíssim viatge i la situació bèl·lica del país. 

Sobre els personatges, comentem que el protagonista no és un home d’acció, sinó que deixa que les coses (la vida) li passin; així el descriu l’autor: “Era, por lo demás, uno de esos Hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla. (...) ... son personas que contemplan su destino de la misma forma en que la mayoría acostumbra contemplar un día de lluvia”. “Como ocho años antes, dejaba que aquel hombre reescribiera ordenadamente su destino”. 

Per tant, l’Hervé és un home que es mou, que viatja, però que no actua. Com els personatges estan poc descrits, només esbossats, la seva dona apareix sempre com una veu. L’escoltem, més que no pas la veiem, també a través dels pocs diàlegs que té l’obra: “Vio a su mujer que corría a su encuentro, y notó el perfume de su piel cuando la abrazó, y el terciopelo de su voz cuando le dijo 

-Has vuelto. Dulcemente. 

-Has vuelto”. 

En canvi, la misteriosa dona de qui s’enamora Hervé és la mirada i en cap moment l’escoltem parlar: “Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella encontró los suyos. Era una especie de triste danza, secreta e impotente”. “-Ni siquiera llegué a oír su voz. (...) Es un dolor extraño”. 

A més del sons i la vista, també les olors, els colors, les comparacions i la simbologia són essencials per aconseguir el ritme i el to característic de la prosa de Baricco, i per crear bellesa en les descripcions dels ambients: “La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera”. “... miles de colores, naranja, blanco, ocre, plateado, ni una ranura en aquel nido maravilloso, solo el susurro de aquellos colores ondeando en el aire, impenetrables, más ligeros que la nada”. 

Però l’element que més ens ha agradat a tots/es és la carta final, la carta escrita en japonès que el protagonista demana a madame Blanche que li tradueix; una carta d’amor preciosa que comença així: “Amado señor mío, no tengas miedo, no te muevas, permanece en silencio, nadie nos verá”. 

Aquesta carta desencadena un final que va ser, i encara és, molt discutit; és un final necessari? És un final previsible o sorprenent? Sigui com sigui, el final de la novel·la ens va semblar inesperat, encara que la resolució que en fa l’autor podria haver estat una altra. Com a comentari final d’aquesta novel·la, que ens ha agradat molt i que recomanem, la frase que serviria com a resum de la història seria: “Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca”.

Per últim, una recomanació de lectura: l’edició Contempla d’Edelvives (2013) acompanyada d'unes il·lustracions magnífiques de la Rébecca Dautremer.







*

dimecres, 17 de març de 2021

Vídeopoema: Comiat de Maria Antònia Salvà

 

Avui, dia de la Poesia Catalana a Internet, un vídeopoema de 'Comiat' de la Maria Antònia Salvà que van fer els meus meus alumnes, el Bruno i la Maria.


Comiat. Maria Antònia Salvà from Raquel Casas Agustí on Vimeo.


*

diumenge, 17 de gener de 2021

Los Ignorantes. Étienne Davodeau





A la trobada de desembre del club de lectura 'Dijous entre Lletres' vam llegir i comentar Los ignorantes (Ediciones La Cúpula, 2017), una novel·la gràfica (còmic) d’Étienne Davodeau centrada en el món del vi i del còmic. Seguint el fil conductor d’aquest curs, en aquest llibre destaquen molt els 5 sentits i hi apareixen, sobretot, el gust i l’olfacte pel que fa al món del vi, i la vista i el tacte en el del còmic. Los ignorantes no és una novel·la gràfica històrica sinó que més aviat és un reportatge realitzat durant tot un any i explicat en temps real: Étienne Davodeau no sap res del món del vi i Richard Leroy, viticultor, gairebé no ha llegit còmics. D’aquí ve el títol, de la ignorància en el treball de l’altre, tot i que els protagonistes siguin experts destacats en el seu camp. Després d’un any de compartir el dia a dia amb l’altre, segurament ja no ho seran tant, d’ignorants. Des del començament els protagonistes (l’autor del còmic i el viticultor) deixen clar als lectors de què va la història: “Quieres venir a trabajar gratis en mis viñas para poder hacer tu libro... ¿Es eso? / También quiero que tú me expliques lo que ocurre en tu bodega y que me inicies en la degustación (...) A cambio, tú descubrirás el mundo del cómic”. Un intercanvi de coneixements curiós i profitós entre dos professionals que dediquen la seva vida a l’ofici, a una feina evidentment molt estimada. 

 - Temes que van sortir a la conversa
 El primer que comentem és el format de novel·la gràfica ja que no és tan popular o habitual entre els lectors. Coincidim en la originalitat de la forma per explicar la història i que cal una altra manera de llegir, cal entretenir-se observant els dibuixos perquè contenen informació addicional al text. Aquest aspecte agrada perquè, per exemple, no cal posar cares als personatges (en aquest cas, persones reals) perquè ja et ve donada. Sobre un dels temes que tracta el llibre, el del vi, comentem que ens és familiar per la zona on vivim (quin no ha anat alguna vegada al terreny d’un familiar o conegut a veremar?). El que no coneixíem tan bé és el procés (o processos diversos que existeixen) sobre l’elaboració del vi, des del principi (triar una bona terra és essencial) fins al final, quan ens bevem el resultat. El Richard Leroy, viticultor, ens sembla un enamorat de la terra. És molt respectuós amb la natura i fins i tot innovador perquè torna als orígens de la feina. Treballa contracorrent com a elecció personal, ell tria amb cura tots els elements, des del tipus de barril al sistema de conreu: “Siempre he llevado a cabo mi trabajo de viticultor de forma normal... Es decir, sin herbicidas ni pesticidas... Naturalmente”. “La proximidad física, y por tanto mental, del viticultor con su trabajo es fundamental… Piensa en eso cuando bebas vino”. Tot el llibre està ple de decisions, d’eleccions personals. I a mida que avança la història i el temps (hivern, tardor, primavera i estiu) ens adonem del canvi, físic i mental, dels protagonistes: canvien al ritme de la terra i de les vinyes. 
Per altra banda, assistim al mateix recorregut iniciàtic amb el propi llibre i veiem com avancen les vinyetes, alhora que assistim a una reunió en una editorial, a una impremta, a salons de còmic de diferents ciutats, i fins i tot a xerrades o entrevistes amb autors reconeguts que expliquen com és la seva feina o el seu estil dibuixant. De la mateixa manera ho han fet, abans, alguns viticultors del país (França). I això, l’autor ho fa utilitzant contínuament analogies entre la literatura i el vi: “¿Qué esperas de esta visita? / Pues lo mismo que tú en la imprenta… Asegurarme de que el tipo que se va a responsabilizar de mi trabajo no lo vaya a desnaturalizar. / ¿Así que buscas toneles “neutros”? / Mmmm… Es más complicado. La barrica es una excelente herramienta de vinificación. Pero hay que evitar que su madera marque demasiado mi vino. Digamos que busco… una neutralidad activa y benéfica, ¿lo entiendes? / Perfectamente. Es como el papel que hemos escogido para mis últimos libros en color. Es de tonalidad marfil. Entonces falsea mis colores, pero es lo que busco, así que me anticipo”. A més, Davodeau li diu a Leroy quan demana que necessita que els llibres li expliquin alguna cosa, que alguns còmics, tot i que no t’agradin o no els entenguis, també t’expliquen coses sobre tu mateix. Una reflexió molt interessant. Per altra banda, quan Davodeau no entén gaire el sistema de la biodinàmica i acaba dient-li a Leroy que li sembla molt subjectiu, li respon, com a justificació: “¡Pero es que todo es subjetivo en el vino!” 
Al final del llibre hi trobarem, com a curiositat, una llista molt útil de tots els vins que anomenen i que han begut. També de tots els còmics recomanats i llegits, per si ens ve de gust fer algun tastet de literatura o de vi. 
Al cap i la fi, com a resum podem afirmar que Los ignorantes és una història atractiva sobre el beure i el veure, però sobretot és un gran llibre sobre el vi. 


*

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Torna 'Dijous entre lletres' a la Pedrolo

 



Aquest mes d’octubre hem engegat de nou de forma presencial el Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’ a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes i un any més tinc el gust de conduir-lo. 
En aquesta ocasió el fil conductor triat per aquest curs és “Amb els 5 sentits” i la primera lectura que hem fet ha estat Canto jo i la muntanya balla (Ed. Anagrama, 2019) de la Irene Solà, novel·la multipremiada i multirecomanada. 
La història està articulada des de diferents punts de vista. Cada personatge protagonitza un o diferents capítols on explica, en primera persona, moments diversos de la seva vida, una vida que transcorre a la muntanya, al cor dels Pirineus. 
El primer capítol ja ens sorprèn, doncs el narrador és el cel, és a dir, amb aquest inici inesperat l’autora ens assenyala que cal tenir present el lloc (“Aquest lloc, quina manera d’omplir el cor”), el paisatge i la gran importància dels elements naturals perquè són un personatge més, o sigui, apareixen personificats. 
 A part del cel, el protagonisme inicial el tenen el Domènec i un llamp. Tot seguit apareixeran l’Eulàlia i la Joana, dues fetilleres, i més endavant l’avi Ton, pare d’en Domènec, que és “tan callat, tan pansit, tan trist i eixut”. I també la Sió, una de les protagonistes, dona del Domènec, mare de l’Hilari i de la Mia, una de les dones principals, també. L’autora ens mostra, a poc a poc, les persones que mouran la trama i els anys que transcorren: el temps de la narració no és cronològic ni lineal. 

 - Temes que van sortir a la conversa
El que més vam destacar és la originalitat de la història, de com està explicada, el protagonisme de la natura en l’època actual (“Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”) i la selecció del llenguatge que utilitza l’autora. És un llenguatge cuidat, les paraules estan molt ben triades i la llengua, molt treballada. El relat és una mena de prosa poètica de la que podries seleccionar qualsevol fragment i llegir-lo en veu alta per musicalitat que conté i per la sensibilitat de les descripcions (“La llum és cada vegada més freda”). En aquest aspecte se li nota l’ofici de poeta. De fet, un dels personatges, l’Hilari, n’escriu, de poemes i els hi recita a la muntanya. D’aquí, d’un vers final d’un poema, surt el títol de la novel·la. 
També vam comentar els elements màgics o sobrenaturals (“... les cascades les vèiem ella i jo, i el besavi, i prou (...) I no va dir que qui veu cascades veu més coses. Però no amb els ulls. Amb la panxa, i amb tots i cadascun dels pèls dels braços i del clatell, i amb el fetge), elements que s’ajusten perfectament a l’argument, com per exemple les dones d’aigua o els esperits (“Teniu algú dintre de casa”; “La meva mare era una dona d’aigua”; “Jo ja no recordo el record de les dones d’aigua”; “... va dir que els seus pares l’havien fet de neu”) i no cal entendre’ls totalment ja que “no totes les coses es poden entendre, estimat”. A més, destaquem que el pes de la història recau en les dones, en la seva fortalesa; en canvi, dels personatges masculins, ens crida l’atenció que gairebé tots pateixen alguna calamitat: “...quina ràbia que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”. 
Un altre tema que comentem és la naturalitat amb què es parla i es viu la mort, potser per la duresa de la muntanya i de la vida que duen allà. Els habitants dels pobles, i de la muntanya, no fan cap drama quan s’hi troben, doncs tenen més clar que d’altres que forma part de la vida i no s’hi recreen ni aboquen detalls morbosos: “Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol i ho canvia tot”. 
La part que més ha agradat ha estat el final, un final emotiu on encaixen totes les peces, tots els capítols i tots els personatges. 

Canto jo i la muntanya balla és una obra que ens ha encantat i que, sens dubte, tots i totes recomanen moltíssim i, fins i tot, recomanen llegir més d’una vegada per fer més descobriments amb la relectura.


*

diumenge, 27 de setembre de 2020

Fan por

 



De petita m'encantaven les pel·lis de por. Recordo anar al videoclub algunes tardes en sortir del col·le encara amb l'uniforme i aturar-me sempre davant la prestatgeria on hi havia les de terror. La dona del videoclub, que es deia La llar del Súper8, sempre intentava redirigir-me cap on estaven les infantils o familiars. Però jo sempre acabava emportant-me alguna de Pesadilla en Elm Street o potser queia una d'aquelles dolentotes de sèrie B com ara Sábado 14 (sí, sí, recordo que posava Después del Viernes 13 llega Sábado 14, i apa, no me la podia perdre), La serpiente voladora, Playa sangrienta... També agafava la que m'havia recomanat la Toni, per no semblar desagraïda. La de la mochila azul, quin títol més avorrit, però me la vaig endur i no la vaig mirar. El que jo volia era fer-me gran per poder anar a les 48h de terror que feien al Cine Diana, a la Rambla. I escriure una història que no deixés dormir els lectors.

També em xiflaven els llibres de por, esclar: de fantasmes, esperits, vampirs, homes-llop, zombies..., i intercanviava novel·les de l'Stephen King amb amigues. M'encantava The Shining, m'encantaven les adaptacions cinematogràfiques de totes les seves obres. Però amb el llibre que més por vaig passar va ser amb El Perfum; quin patir! Ara que hi penso, els meus éssers sobrenaturals preferits eren els vampirs, però amb els anys han deixat de ser-ho: ara prefereixo els zombies.

No he deixat de veure i llegir terror (però no ho faig tant com abans): he anat a les maratons de terror del Festival de Cinema de Sitges (el cine Diana va desaparèixer i amb ell les 24 i 48 hores de crits), he vist tottes les pel·lis de por que he pogut, m'he espantat, m'he avorrit (quina estafa The Blair Witch Project), i fins i tot he plorat de riure perquè si se te'n va de la mà acaba sent còmic, el tema.

L'únic que em falta és escriure un llibre que faci por. No és gens fàcil, però hi ha escriptors que ens ensenyen les pautes, i els 3 nivells d'intensitat: por, terror i fàstic.

    1. Fer que el lector se senti insegur: mostra una amenaça on el personatge estigui còmode, on se suposi que no li pot passar res dolent.

    2. Primer t'has d'espantar tu, si no és impossible que s'espantin els altres. Portem la por a dins, per poder treure-la t'has de conèixer, què et fa més por; així podràs posar-te al cap dels teus personatges i espantar-los.

    3. Per espantar els lectors pots descobrir què els espanta de veritat i posar-ho a la història (els insectes, la mort, els traumes...). Funciona, però dura poc. La forma més duradora és decobrir les temors ocultes perquè es colen a dins i t'acompanyen fins i tot en acabar la lectura. 

    4. Intenta que la història es basi en un món tan real com sigui possible: els monstres que reconiexem són més horribles que els inventats.

    5. La sang no és la millor manera d'espantar, ni el fàstic, ni el gore. Un avançament, és a dir, pensar en quelcom que passarà acostuma a ser pitjor que la realitat (per exemple, pensar en un examen, una entrevista de treball, una primera cita...). Es tracta de treure la gent de la zona de comfort i posar-los en situacions que eviten o temen.


*Per acabar, algunes recomanacions de pel·lis que us deixaran mal cos i que no són clàssics reconeguts:

Babadook

Hereditary

The invitation

Déjame entrar

Cisne negro

28 días después

La piel que habito

Rec (vaig anar amb una amiga al festival de cine de Sitges, on l'estrenaven. En entrar ens va cridar l'atenció que hi havia càmeres enfocant el públic: ens van gravar les reaccions i van passar les imatges de com cridàvem i saltàvem als seients per a promocionar-la, haha! Jo vaig sortir amb el colze blau dels cops amb el braç de la butaca perquè amb els ensurts em llançava al seient de la meva amiga, i ella al meu; quins riures, per favor!).

Los sin nombre

La niebla

The ring (la japonesa de Hideo Nakata, 1998)

Funny Games (la del Haneke, 1997)


*

dimarts, 25 d’agost de 2020

9 anys de blog!

 



Un altre 25 d'agost i un altre vídeo per celebrar l'aniversari del blog. Aquest representa com corre el temps sobretot d'aquest any estrany, feliç i trist, calurós, penós. Imprevisible.

9 anys! Un altre cop que no se m'ha passat la data, per sort (de les agendes)  ;)

S'acaba l'estiu, les vacances i les tortures antigues, com diu la cançó.




Old Tortures by Alec Troniq & Gabriel Vitel
Deep in your heart you're trying to find all these old tortures
So far you never showed what really mattered to you
You switch between the good the bad
You fell sick in love instead of caring about yourself
The one you felt in love so bad
Turned you into a man who hates hisself
Don't take him away
Drugs torment your mind
They've got you wasted
Those dusty roads
Those nights you suffered from pain
That made you the weak
You missed your dad
These calls I screamed so bad at you
You told me that you're done with living this life
Don't take him away from me
Those who care the most about you
Your mom, your dad and all of your friends
Don't push them away from you
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you, always
Cause deep in your heart
You're trying to find all these old tortures
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you
Always... always...
All these old tortures... All these old tortures
About yourself
Those dusty roads... You missed your dad... Don't push them away from you...
All these old tortures... About yourself
Those dusty roads...
Oh if you fall I want to be with you
Being there for you, always... always...
Cause deep in your heart
You're trying to find all these old tortures


*


divendres, 31 de juliol de 2020

Na Tània i en Nick





Avui acaba juliol i vull comentar dos llibres especials :)

La setmana passada vam presentar als Jardins de la Misericòrdia els guanyadors del Premi Ciutat de Palma 2019 de novel·la i de poesia: Tània i els vius de Joan Pons Bover i el meu Estimar Nick Kamen.


- Tània i els vius (AdiA Edicions, 2020).

El primer que vaig pensar en acabar la novel·la és que, per la manera com flueix tot el text, era estrany que fos la segona que el Joan escriu, doncs la història (o les històries que hi trobem) transcorre amb tanta naturalitat, amb un vocabulari tan ric i amb els diferents punts de vista tan ben travats que és com si portés tota la vida escrivint (o escrivint-la). I es nota des de la primera frase: "Jo som la que acaba morta. Potser, si em poguéssiu veure, diríeu que no tenc el parlar ni faig l'aspecte d'haver finit".
La història està protagonitzada per 4 personatges que s'expliquen i ens expliquen: na Tània, en Guillem, en Miquel i n'Arnau. Tots ells tenen en comú que han perdut alguna cosa valuosa que els feia feliços, que els definia, que els protegia, que els feia sentir bé. Una mena de paradís particular per a cadascun d'ells que era l'amor, o l'amant, o la parella o la seguretat ("Aquella repetida sensació de sortir sempre expulsat del paradís, de quedar-ne exclòs"). Na Tània és la que en surt més mal parada ja que perd vida accidentalment; a partir d'aquesta mort/pèrdua/tragèdia tots es quedaran sols, desorientats i envaïts pel dolor i per la insatisfacció. "Hi ha absències que són més reveladores que la més rotunda de les presències".
Una altra característica de l'obra és el to poètic d'algunes frases, l'originalitat de les descripcions de paisatges, escenaris i sensacions, i la força expressiva: "Per ventura el cap se m'hauria esberlat amb una pedra i se m'haurien escampat les idees". / "Des de fa un mes i mig aquestes dues paraules són com dos forúnculs, que em conviden a travessar-me la pell amb un ganivet, excavar els voltants de cada protuberància per extreure-la com si fos un ciuró. Puta. Boja". / "I a vegades el silenci es fa espès, com si tots anàssim drogats. O com si la por ens paralitzàs la llengua". / "Tot feia una olor rància, com de misèria".
Els paisatges càlids de Cala Fonoll alternen amb el del Nord, el de Lapònia i Noruega on fuig en Miquel (parella de na Tània), una fugida endavant per oblidar na Tània. Aquesta fugida em recorda la que feia Otto al mateix lloc, a la pel·lícula Los amantes del Círculo Polar de Médem: "Lapònia m'ha desarmat d'una forma estranya que m'obliga a afrontar la veritat de tot el que va passar, per molt que intenti escapolir-me'n amb les gateres".
Altres temes rellevants que hi apareixen són l'amistat: en Guillem afirma "Crec en l'amistat per damunt de totes les coses", un pensament que defineix també la manera de relacionar-se dels 4 personatges; i per altra banda el tema de la simbologia que travessa tota la història en forma de llençols. Aquests llençols que renten i estenen na Tània i en Miquel quan viuen junts al pis de Cala Fonoll, amb els que construeixen el seu refugi,  enllaça amb la tradició simbòlica de la lírica medieval quan els amants es reunien en secret i "rentaven la camisa", que és la descripció i el símbol de la trobada amorosa i sexual: "Estendre-hi els llençols humits i blancs, abans tacats del nostre sexe; embolicar-nos-hi com crisàlides; olorar-ne el suavitzant fins a l'èxtasi". / "... les pujades al terrat a estendre els llençols eren instants de glòria". / "Però sobretot, allò que apaivagava els meus temors encesos era estendre la roba al terrat amb tu, tan a prop dels ocells i el cel".
Ara que na Tània ja no hi és, els llençols s'han quedat sols, estesos al terrat o potser ja se'ls ha emportat el vent, és a dir, la relació amorosa és finalment impossible: "Ara mateix he recordat que probablement vaig deixar els llençols estesos al terrat de Cala Fonoll. Els darrers que tu i jo havíem rentat". / "Els llençols em transporten a la vida passada".
Com a frase-resum del llibre, en trio dues: "La mort és, probablement, el nom que posam a tot el que encara no en té", i "El final és sempre l'inici d'una altra cosa".


- Estimar Nick Kamen (El Cep i la Nansa Edicions, 2020).

Del llibre n'he parlat força a les xarxes, a les presentacions virtuals i en alguns articles que han sortit publicats. Ho comparteixo també per aquí:


Per acabar només donar les gràcies una altra vegada a Joan Pons i Pere Antoni Pons per l'acollida i l'acompanyament a Palma. 💙


*

diumenge, 19 de juliol de 2020

Poesia dibuixada





Dels darrers llibres que he llegit, n'hi ha un parell que són unes preciositats. Es tracta de De Natura Florum de Clarice Lispector i Herbario & Antología Botánica d'Emily Dickinson.

1. De Natura Florum (Nórdica Libros, 2020):



Aquest llibre es va publicar per primera vegada l'any 1971 al diari Jornal do Brasil de Rio de Janeiro i posteriorment, l'any 1984, es va afegir al volum A Descoberta do Mundo. Amb la celebració del centenari del naixement de l'escriptora, l'editorial Nórdica va decidir publicar-lo amb unes il·lustracions fabuloses d'Elena Odriozola (premi Nacional d'Il·lustració).
El llibre està format per 24 poemes que són cinc breus definicions botàniques, i dinou poemes descriptius de flors variades com ara el gessamí, la flor del cactus, el gira-sol, la rosa... Com si fos un herbari olorós i particular. 
Em va cridar moltíssim l'atenció que la Clarice Lispector escrivís un llibre com aquest, un volum delicat amb una poètica molt particular, com tota la seva literatura: "Tiene perfume de capilla./ Provoca un éxtasis místico./ Recuerda a la hostia./ Muchos desean comerla/ y colmarse la boca con su/ aroma intenso y sagrado". Una joia!






2. Herbario & Antología Botánica (Ed. Ya lo dijo Casimiro Parker, 2020):


Que l'Emily Dickinson va fer un herbari espaterrant per la passió i el compromís que tenia amb la natura, sobretot per l'interès en preservar les flors locals, ho sabem la majoria de lectors, que es publiqui per primera vegada acompanyat de poemes que tracten el tema dels arbres, les flors i les plantes en una edició bilingüe cast/ang, encara no.
L'edició és bellíssima i d'una gran qualitat, tant les cobertes dures com les imatges de les plantes que va recollir i classificar amb delicadesa (més de 400 espècies!).
El llibre ofereix un índex de les plantes que hi apareixen, a més, els poemes s'han numerat segons l'última edició de l'obra completa (R. W. Franklin, 1998, The Belkmap Press of Harvard University): "Aparentemente sin sorpresa/ para cualquier flor feliz/ la escarcha la decapita en su juego/ con accidental poder". Una altra joia!

*(L'antologia més completa de la poeta es va publicar en català sota el títol Aquesta és la meva carta al món, Ed. Proa, 2017).









*

divendres, 26 de juny de 2020

Halley 2042, the warmest color







L'Anna Carreras acaba de publicar una nova novel·la que es titula Halley 2042 i edita, com l'anterior L'ull de l'escarabat, Llibres del Delicte, editorial de literatura negra en català.

Amb els llibres de l'Anna sempre m'ho passo genial perquè em sorprenen, sempre sempre sempre, i m'enganxen de mala manera. No sé per què, no sé com s'ho fa però quan agafo una novel·la seva no puc parar de llegir i me l'acabo el mateix dia que la començo. És una mena d'addicció, crec.
Això em passa també amb les obres de l'Eva Baltasar i ambdues provoquen en les lectors o passió o rebuig, però mai indiferència.
Per tant, no puc fer altra cosa que tornar a recomanar-la. 

El primer que em va cridar l'atenció va ser el títol on hi vaig veure de seguida la referència a Love of Lesbian i el número, l'any, el vaig relacionar amb l'última versió de Blade Runner perquè és gairebé el mateix any (la pel·li porta el 2049).

Quina és la trama?
Dos germans que viuen junts escolten cada nit enrenou al pis del costat, com si algú estigués practicant sexe durant dues hores. Com la veïna, la Rosina, és una nonagenària, no entenen el xivarri. La protagonista acaba tan encuriosida que decideix descobrir què està passant costi el que costi. I li costarà.

Com són els personatges principals?
La protagonista es diu Laia i escriu contes perquè "Escriure em deixa mostrar-me tal com soc. La vida t'obliga a posar-te capes de filtres. I acabes per ser una altra persona". Aquestes capes la protegeixen, se les posa "perquè la realitat no em pugui destruir". A partir d'ella l'autora reivindica l'ofici d'escriure, la dificultat que suposa i el desprestigi que sol acompanyar-lo, com si no fos una feina de veritat.
La Laia viu amb el seu germà, una persona fosca totalment oposada a ella. Amb aquesta parella inicial, l'Anna comença el joc de les dualitats.
Com a tret comú podem dir que cap dels dos és gaire social: "Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l'ordinador i jo em refugio en els llibres". Aquesta frase de l'inici els caracteritza perfectament amb poquíssimes paraules i és clau per a tot el que esdevindrà i per als temes principals que es desenvolupen: la incomunicació i la solitud.
A poc a poc els anirem descobrint i coneixent-los millor i segurament no ens agradarà el que hi descobrirem.
Els altres 2 personatges duals, els altres que s'oposen són l'Ovidi, un irresponsable, un ravero, un "adolescent etern" i el Louis Serveur, algú que segueix per les xarxes socials però que no es mostra amb el seu nom real, tot i que ella s'imagina qui pot ser i vol creure's les il·lusions.

La simbologia.
El color turquesa, color Halley, el color d'un quadre, dels ulls d'un replicant, d'un poble, d'una pedra: "Fa temps que al color turquesa li dic color Halley". 
A la història el blau es torna elèctric, com el desig, com el que escriu la Laia, "textos sobre el desig de desitjar". I com el títol d'aquella pel·li, afirmo que Blue is the warmest color.
Aquest color també podria ser símbol de l'amor, però la protagonista no ho veu clar això d'enamorar-se i afirma "Ara l'amor funciona per algoritmes" i "no som capaços d'estimar ningú més a part de nosaltres mateixos"; anem directes cap a la deshumanització?

A tots aquest elements cal afegir-hi el final, un final inesperat, sorprenent i brutal, en la línia dels finals als que ens té acostumats l'Anna, però amb un un punt més de mala llet. M'encanta!

I per acabar, una de les frases que serveix com a resum de l'obra seria: "En un món descomunal, som una suma de fragilitats".


*

diumenge, 31 de maig de 2020

Maternitats incòmodes






El tema de la maternitat, o maternitats, ha estat tractat des que existeix la literatura i des de diferents perspectives. Actualment hi ha de nou llibres de diferents gèneres i en diferents llengües que revisiten el tema. Sembla que torna a estar de moda.

Dels que he llegit 2 són els que m'han cridat l'atenció perquè presenten un punt de vista de les mares que no és el típic i idíl·lic, ni tampoc el de les males mares, unes bruixes, les que no fan bé el seu 'paper'. Aquestes dues novel·les van més enllà, molt més enllà de la incomoditat són Las madres no i Boulder.

1. Las madres no de Katixa Agirre (Ed. Tránsito, 2019).
Aquesta novel·la transcorre entre en thriller i l'assaig on la protagonista, una escriptora que acaba de ser mare d'un nen, investiga el cas recent d'una dona, a qui va conèixer breument anys enrere, que ha assassinat els seus fills petits. Ofega els bessons, encara nadons, a la banyera. Per què? Ningú no ho pot entendre. Aquest ofegament segurament ens recorda el de Cañas y Barro, però la gran diferència és que allà ho fa un home; una mare no en seria capaç.
El relat ens porta de la història de la protagonista, mare recent que no jutja sinó que vol entendre per què una mare pot fer una cosa així, al de la mare assassina. El retrat que fa la protagonista de la maternitat és una descripció real, sense ensucrar. Reconeix que els sentiments que van protagonitzar els primers mesos del naixement del seu fill van ser el cansament i l'avorriment, però també la por: "...el miedo estaba ahí. Continuamente. como un hilo musical que nadie sabe dónde se apaga. Como un apareja de baile sudorosa que se te pega demasiado. El miedo. (...) una cualidad que sólo trae disgustos. (...) Mi miedo era muy concreto; sus ramas, por el contrario, retorcidas y de límites imprecisos. Básicamente giraban en torno a las muchas maneras de las que Erik podría morir". I reconeix que des que va néixer també s'ha convertit en el seu punt feble, en la seva debilitat. Podria aquesta por permanent, irracional i exagerada haver portat a l'altra mare a ofegar els seus fills? 
La depressió, el sentiment de culpa, l'ansietat, la pressió postpart i d'altres temes encara tabú són analitzats àmpliament a la novel·la per intentar entendre un fet horrorós.

2. Boulder d'Eva Baltasar (Club Editor, 2020).
La maternitat no és el centre de la novel·la sinó la història d'amor entre la protagonista, la Boulder, i la Samsa. 
L'amor de la Boulder cap a la Samsa és tan gran i tan intens que a mida que va passant els temps (els anys) per aquest amor va cedint a poc a poc en tot el que ella li demana. Per això perd la independència i la llibertat que sempre havia tingut i anhelat: cedeix i se'n va a viure amb ella a Islàndia, cedeix i compren una casa, tot i que vivia feliç en un pis petit; cedeix a la inseminació, a assitir a un curs prepart i a tenir una filla: "No m'agrada aquesta vida"; "Li dic que no he nascut per ser mare"; "No sabia que un fill pogués ser un escull tan gran". És a dir, es deixa portar per l'amor i pels desitjos de la seva estimada fins que ja no pot cedir més i acaba marxant. Però no trenca amb tot, no desapareixen els lligams amb la filla sinó que la visitarà de tant en tant.
La maternitat és el punt d'inflexió i canvia totalment la Samsa, fet que portarà la relació a un final inevitable: infidelitats i acabament de l'amor, encara que al principi la Boulder pensava que seria impossible ("...la incapacitat absoluta de ferir o deixar la Samsa").
Per tant, la felicitat i la unió que en altres obres dona la maternitat aquí s'ho carrega tot: "La vida que faig amb la Samsa és una enganyifa (...) No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu".


*