Gent normal. Sally Rooney

 

A l’última trobada de l'any 2021 del club de lectura ‘Dijous entre lletres’, vam llegir i comentar Gent normal (Ed. Periscopi, 2019) de la Sally Rooney (County Mayo, Irlanda, 1991). 

Rooney va ser escollida l’any 2017 per The Observer (The Guardian) com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal, la seva segona novel·la, va ser el llibre més elogiat de l’any per la crítica del Regne Unit segons The Bookseller. L’any 2018 va obtenir el premi a millor novel·la irlandesa i també el Costa Book Award. 

Els protagonistes de la història són en Connell i la Marianne, dos joves que han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne, una noia d’una família burgesa, és orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut i fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta. Temps després, en arribar a la universitat, els rols que tenien al poble (i a l’institut) canviaran totalment i la popular serà ella. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que comentem és que es tracta d’un bon llibre, molt adequat també per als adolescents d’avui dia, per a comentar-lo amb ells ja que al començament de la novel·la, quan els protagonistes són adolescents, observem moltes dinàmiques relacionals de les que ells tenen, com per exemple les relacions de poder i domini dins les relacions amoroses: el Connell i la Marianne duen en secret la seva relació per por que ell, en ser popular, sigui rebutjat pels amics. En canvi, com ella no té amics en aquesta etapa de l’institut, es deixar fer: “Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment”. 

És també una novel·la sobre la incomunicació: els protagonistes no acaben de dir què volen, què senten o necessiten i això els crea malentesos constants, a més de sobreentesos erronis. I això és un gran error que cometen els protagonistes una i altra vegada durant els anys en els que transcorre la novel·la. Segurament l’error més gran que comet el Connell és no convidar la Marianne al ball de final de curs i, anys més tard, no dir-li que ha demanat una beca (que acaben concedint-li). 

Ambdós personatges fan una recerca de la seva identitat que s’està formant en aquesta etapa de la vida i per culpa de la incomunicació, malgrat l’amor que es tenen, no poden ser parella; però sí que funcionen molt bé com a amics, tenen una relació íntima i especial, cosa difícil d’aconseguir: “La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona”; “Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu”. El que ens queda clar en llegir aquest llibre és que necessitem els altres per ser qui som. 

A través d’ells, dels personatges, l’autora denuncia dos elements de la nostra societat actual: per una banda la incomunicació i la solitud, i per l’altra, la hipocresia social. 

També comentem el títol que ens sembla encertadíssim ja que els personatges que hi apareixen semblen ser persones anormals cercant la normalitat (excepte la mare d’en Connell, la Lorraine, l’única que ens sembla ‘normal’ i que ens ha agradat molt com actua i es desenvolupa a la història). El desig de la Marianne, al llarg de tota la novel·la, serà aconseguir ser-ho, és a dir, vol que l’estimin: “No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal”. 

En resum, el desig continu de la Marianne (com de tants d’altres) és ser una persona com les altres, és a dir, normal, i al final veurem si ho aconsegueix (o no): “La gent l’ha oblidat. Ara és una persona normal. Ningú aixeca la vista quan passa pel seu costat”. 

El final de l’obra és obert, així que comentem com ens imaginem que serà en un futur la relació entre els protagonistes, com serà la vida que els espera, la vida que l’autora defineix en boca dels seus personatges com “la cosa que sempre portes amb tu, a dins del teu cap”. 

Per últim, si heu llegit la novel·la i us ha agradat podeu veure la sèrie de dotze capítols que n’han fet a través de la plataforma d'streaming Starzplay.

*

Els dics, Irene Solà

Hem començat un nou curs del club de lectura ‘Dijous entre Lletres’ a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. Aquesta vegada, el fil conductor triat és “Llaços”, llaços entre personatges, llaços amb els llocs (o les terres), llaços sentimentals, llaços temporals, etc; un tema que, sens dubte, ens donarà molt de joc i moltes lectures. 

Per a la primera trobada vam llegir i comentar Els dics (2018), primera novel·la de l’escriptora Irene Solà. Amb aquesta història, l’autora va guanyar el Premi Documenta l'any 2017, i va ser publicada per l’Altra Editorial. L’any passat també vam començar amb una novel·la de la Irene Solà, que a hores d’ara no necessita presentació després de l’èxit brutal obtingut per Canto jo i la muntanya balla, per tant, repetim autora però renovem l’experiència. En aquesta ocasió, de seguida vam reconèixer el seu estil fragmentari però potent com una torrentada, i l’ambientació rural típica fins ara: “I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries”. Així és la seva prosa: paraules corrent venes endintre. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

Primer comentem el títol de la novel·la: dics. Un dic és un mur que es construeix per contenir la força del mar, d’un riu o d’un llac. A la història podria fer referència al seu estil a l’hora de narrar i també als sentiments dels personatges que hi apareixen. Pensem que no és un leitmotiv a l’obra ja que la paraula només apareix un cop i a més és cap al final. Més aviat seria el marc on enquadrar-la. 'Dic' també pot tenir el significat de poble petit i aïllat, com el que s’hi descriu. De nou, les descripcions són colpidores, plenes de comparacions, de metàfores i símbols: “L’única cosa que la Roser sabia del seu avi era que havia plantat aquell roser a la paret de davant de casa com a regal de noces per a l’àvia. El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala. Aquelles flors desprenien una olor dolça i embafadora com un verí, i les abelles es marejaven”. (...) “Pensa que al setembre, a la casa, només hi seran ella i la Victòria. I s’imagina aguantant la casa sobre l’esquena”. En aquesta història també hi ha molts personatges (va bé anotar-se els noms per no oblidar-los o confondre’ls) i novament tots viuen en un poble petit de la muntanya, però que tot i ser petit té una vida molt activa: Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. 

Potser en aquesta primera novel·la els personatges estan una mica més continguts, segurament els dics serveixen per a frenar-los; tanmateix l’autora els condueix fins al precipici i un cop allà els atura. A la següent novel·la, en canvi, els porta una mica més al límit i fins i tot els deixa caure. 

Sobre l’estil comentem que la varietat de personatges i els salts temporals (no és una història narrada de forma lineal) fan que la lectura sigui exigent. Aquesta combinació dels recursos són com si l’autora teixís una teranyina (o un llaç) on ens quedem atrapats. Els personatges són diversos (nens, joves, adults i vells) i estan molt ben dibuixats i fins i tot es veuen els fils (llaços) que els uneixen: “La Roser tenia els cabells curts i gruixuts i grisos, els ulls blaus tan clars que també semblaven grisos, la cara i el cos quadrats i les mans petites i ràpides com dos ratolins”. I les escenes estan perfectament encaixades. N’hi ha que fan patir i ens hi identifiquem totalment, com quan el nen, el Dídac, es perd al supermercat: som capaços de sentir la seva angoixa. O l’escena de la caça d’un cabirol que, a més de colpidora, serveix com a ritual d’iniciació, com símbol de canvi d’etapa vital. 

L’últim que comentem és que es tracta un llibre per rellegir un cop arribem al final, un final obert que permet diverses interpretacions. Però, al cap i a la fi, el més important no és si la novel·la acaba d’una manera o d’una altra, el més destacat és el camí que hem recorregut amb la lectura, és a dir, el viatge per on ens ha dut la Irene Solà.

*

La memòria de l'arbre

 

El mes passat al Club de Lectura 'Dijous entre lletres' vam llegir i comentar un llibre força conegut en la literatura catalana recent: La memòria de l’arbre de l’escriptora Tina Vallès, una autora reconeguda amb diversos premis, tant en literatura per a adults com en literatura infantil i juvenil. Aquesta novel·la va ser guardonada amb el II Premi Anagrama de novel·la l’any 2017 i des de llavors s’ha traduït a 13 llengües; a més. L’any passat va rebre el prestigiós premi internacional Jean Monnet des Jeunes Eurepéens en la seva traducció francesa. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer tema que comentem és l’aparent senzillesa amb què està escrita la història. Diem aparent perquè, tot i la brevetat dels capítols, totes les paraules, i les frases, estan ben mesurades: no hi sobra res, no hi falta res i no es poden dir més coses amb menys recursos. Aquest estil minimalista fa que es llegeixi amb facilitat i familiaritat ja que els personatges i la situació ens resulten propers i recognoscibles. Els protagonistes són una família, que podria ser la nostra; una pare i una mare amb un fill. Aviat s’hi afegeixen els avis que venen del poble (Vilaverd) a Barcelona per viure amb ells. L’avi, el Joan, i el net, el Jan, estableixen una relació molt especial, de complicitat total, i també molt entranyable. Comparteixen moments d’intimitat i coneixements diversos, de filosofia de vida podríem dir, a més de records. 

Un dels temes que més els agrada compartir de camí a l’escola és parlar dels arbres. L’avi li ensenya un munt de coses sobre ells i també li anuncia que quan tenia la seva edat n’hi havia un al poble que era el seu preferit al poble. Era un desmai. El Jan li demana moltes vegades que li expliqui la història del desmai, però el Joan sempre li respon que encara no, que més endavant que «hi ha respostes que venen soles, més tard, potser en filera, com una molla de pa al llom d’una formiga, o per l’aire, com el cant d’una cigala». Finalment serà la mare qui li acabi explicant aquesta història especial de l’avi Joan i el desmai de Vilaverd, el seu desmai. 

La novel·la està plena de símbols. Des del nom de l’avi (Joan) i el net (Jan) on només hi canvia la lletra «o» que sembla un rellotge (l’avi és rellotger); el rellotge és l’aparell que calcula el temps (un temps que s’acaba); els arbres que ens arrelen al territori, a la vida i que també desapareixen per accident com li va passar al desmai de l’avi; fins a les olors de la infantesa (la casa del poble fa olor de llenya cremada, la casa del poble dels avis de l’amic del Jan fa olor de mar) o la que fa l’àvia amb el seu perfum inseparable: «Anàvem tots tres dins d’un núvol de perfum, el de l’àvia Caterina, que ningú s’atreveix a dir-li que se’n posa massa. Aquella olor dolça era tan forta que feia llum. I jo no entenia com la gent no s’aturava per veure’ns passar pel carrer, tots tres ben agafats, plens de llum i perfum». 

El fil conductor de la història és la malaltia, la seva inevitable evolució, perquè engega la trama, accelera els esdeveniments. Però no ho mostra com una tragèdia, sinó que sorprèn la naturalitat amb què els personatges s’enfronten a un tema tan comú, tan lligat a la vida. 

 També comentem la importància dels silencis, moments que funcionen com a indicis de tot el que no es diu, com ara la malaltia que en cap moment s’anomena, encara que tothom la identifica de seguida. Aquests silencis es podrien entendre com a sentiment de por, o com a tabú ja que actualment quan la gent pateix malalties greus sovint no les expliquen; no les compartim. 

I, evidentment, l’altre leitmotiv és la memòria. La manca de memòria per una banda i, per altra banda, els records positius i negatius, que són intransferibles: “Però diu l’avi que els records no es poden repetir”. 

Un altre aspecte que ens crida l’atenció són les diferències, el contrast entre la ciutat on viu el Jan i sons pares (Barcelona) i el poble dels avis (Vilaverd). El que més destaca, a part de les olors, és la diferència de ritmes, de velocitats: «L’avi diu que a Barcelona sempre anem de pressa». 

Al final comentem que La memòria de l’arbre és un llibre per a regalar, és a dir, a més de totes les virtuts comentades, creiem que la història no envellirà amb el pas del temps, que el tema central mai no caducarà. Tot un encert, i un descobriment si no l’heu llegit encara.

*

Seda

Durant el mes de març ens hem retrobat al Club de Lectura ‘Dijous entre Lletres’ i hem llegit i comentat una novel·la on els cinc sentits embolcallen una i altra vegada la història i el lector: Seda d’Alessandro Baricco, una novel·la molt coneguda que va fer famós el seu autor arreu del món quan es va publicar (1996) tot i que l’èxit li va generar tant admiradors com detractors. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que ens crida l’atenció de la novel·la és l’inici perquè té uns d’aquells començaments que, un cop llegits, sempre s’identifica, encara que faci anys que l’has llegit: “Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda”. 

L’autor, quan parla de Seda, sempre afirma que no és una novel·la sinó una història i amb aquest inici, amb la ràpida presentació del protagonista (i dels cucs de seda) ho deixa ben clar. Tot i la bellesa del text, Baricco aconsegueix explicar-nos amb un estil clar i senzill, gairebé com si fos un poema en prosa, una història en seixanta-cinc capítols breus (o molt breus), una subtil història d’amor, tan subtil com la seda. Però, com ell diu, no és només una història d’amor ja que si només fos això llavors no valdria la pena explicar-la. 

La història se situa entre França i Japó durant la segona meitat del segle XIX. El protagonista, Hervé Joncour viu amb la seva dona en un poblet tranquil de França i es dedica a comprar i vendre cucs de seda. Aquesta feina el fa viatjar per tot el món (Síria, Egipte, Japó...) cercant els millors ous dels cucs. Com que una plaga ha contaminat la majoria d’ous de tots els països, l’empresari Baldaboiu decideix que Hervé viatgi fins a la fi del món, fins al Japó, on la plaga no ha arribat ja que prohibeixen l’entrada d’estrangers. Allà coneixerà una jove misteriosa de qui s’enamorarà. Aquesta atracció (gairebé obsessió) el farà tornar molts cops al Japó malgrat els perills que comporta el llarguíssim viatge i la situació bèl·lica del país. 

Sobre els personatges, comentem que el protagonista no és un home d’acció, sinó que deixa que les coses (la vida) li passin; així el descriu l’autor: “Era, por lo demás, uno de esos Hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla. (...) ... son personas que contemplan su destino de la misma forma en que la mayoría acostumbra contemplar un día de lluvia”. “Como ocho años antes, dejaba que aquel hombre reescribiera ordenadamente su destino”. 

Per tant, l’Hervé és un home que es mou, que viatja, però que no actua. Com els personatges estan poc descrits, només esbossats, la seva dona apareix sempre com una veu. L’escoltem, més que no pas la veiem, també a través dels pocs diàlegs que té l’obra: “Vio a su mujer que corría a su encuentro, y notó el perfume de su piel cuando la abrazó, y el terciopelo de su voz cuando le dijo 

-Has vuelto. Dulcemente. 

-Has vuelto”. 

En canvi, la misteriosa dona de qui s’enamora Hervé és la mirada i en cap moment l’escoltem parlar: “Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella encontró los suyos. Era una especie de triste danza, secreta e impotente”. “-Ni siquiera llegué a oír su voz. (...) Es un dolor extraño”. 

A més del sons i la vista, també les olors, els colors, les comparacions i la simbologia són essencials per aconseguir el ritme i el to característic de la prosa de Baricco, i per crear bellesa en les descripcions dels ambients: “La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera”. “... miles de colores, naranja, blanco, ocre, plateado, ni una ranura en aquel nido maravilloso, solo el susurro de aquellos colores ondeando en el aire, impenetrables, más ligeros que la nada”. 

Però l’element que més ens ha agradat a tots/es és la carta final, la carta escrita en japonès que el protagonista demana a madame Blanche que li tradueix; una carta d’amor preciosa que comença així: “Amado señor mío, no tengas miedo, no te muevas, permanece en silencio, nadie nos verá”. 

Aquesta carta desencadena un final que va ser, i encara és, molt discutit; és un final necessari? És un final previsible o sorprenent? Sigui com sigui, el final de la novel·la ens va semblar inesperat, encara que la resolució que en fa l’autor podria haver estat una altra. Com a comentari final d’aquesta novel·la, que ens ha agradat molt i que recomanem, la frase que serviria com a resum de la història seria: “Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca”.

Per últim, una recomanació de lectura: l’edició Contempla d’Edelvives (2013) acompanyada d'unes il·lustracions magnífiques de la Rébecca Dautremer.

*

Los Ignorantes. Étienne Davodeau

A la trobada de desembre del club de lectura 'Dijous entre Lletres' vam llegir i comentar Los ignorantes (Ediciones La Cúpula, 2017), una novel·la gràfica (còmic) d’Étienne Davodeau centrada en el món del vi i del còmic. Seguint el fil conductor d’aquest curs, en aquest llibre destaquen molt els 5 sentits i hi apareixen, sobretot, el gust i l’olfacte pel que fa al món del vi, i la vista i el tacte en el del còmic. Los ignorantes no és una novel·la gràfica històrica sinó que més aviat és un reportatge realitzat durant tot un any i explicat en temps real: Étienne Davodeau no sap res del món del vi i Richard Leroy, viticultor, gairebé no ha llegit còmics. D’aquí ve el títol, de la ignorància en el treball de l’altre, tot i que els protagonistes siguin experts destacats en el seu camp. Després d’un any de compartir el dia a dia amb l’altre, segurament ja no ho seran tant, d’ignorants. Des del començament els protagonistes (l’autor del còmic i el viticultor) deixen clar als lectors de què va la història: “Quieres venir a trabajar gratis en mis viñas para poder hacer tu libro... ¿Es eso? / También quiero que tú me expliques lo que ocurre en tu bodega y que me inicies en la degustación (...) A cambio, tú descubrirás el mundo del cómic”. Un intercanvi de coneixements curiós i profitós entre dos professionals que dediquen la seva vida a l’ofici, a una feina evidentment molt estimada. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

 El primer que comentem és el format de novel·la gràfica ja que no és tan popular o habitual entre els lectors. Coincidim en la originalitat de la forma per explicar la història i que cal una altra manera de llegir, cal entretenir-se observant els dibuixos perquè contenen informació addicional al text. Aquest aspecte agrada perquè, per exemple, no cal posar cares als personatges (en aquest cas, persones reals) perquè ja et ve donada. Sobre un dels temes que tracta el llibre, el del vi, comentem que ens és familiar per la zona on vivim (quin no ha anat alguna vegada al terreny d’un familiar o conegut a veremar?). El que no coneixíem tan bé és el procés (o processos diversos que existeixen) sobre l’elaboració del vi, des del principi (triar una bona terra és essencial) fins al final, quan ens bevem el resultat. El Richard Leroy, viticultor, ens sembla un enamorat de la terra. És molt respectuós amb la natura i fins i tot innovador perquè torna als orígens de la feina. Treballa contracorrent com a elecció personal, ell tria amb cura tots els elements, des del tipus de barril al sistema de conreu: “Siempre he llevado a cabo mi trabajo de viticultor de forma normal... Es decir, sin herbicidas ni pesticidas... Naturalmente”. “La proximidad física, y por tanto mental, del viticultor con su trabajo es fundamental… Piensa en eso cuando bebas vino”. Tot el llibre està ple de decisions, d’eleccions personals. I a mida que avança la història i el temps (hivern, tardor, primavera i estiu) ens adonem del canvi, físic i mental, dels protagonistes: canvien al ritme de la terra i de les vinyes. 

Per altra banda, assistim al mateix recorregut iniciàtic amb el propi llibre i veiem com avancen les vinyetes, alhora que assistim a una reunió en una editorial, a una impremta, a salons de còmic de diferents ciutats, i fins i tot a xerrades o entrevistes amb autors reconeguts que expliquen com és la seva feina o el seu estil dibuixant. De la mateixa manera ho han fet, abans, alguns viticultors del país (França). I això, l’autor ho fa utilitzant contínuament analogies entre la literatura i el vi: “¿Qué esperas de esta visita? / Pues lo mismo que tú en la imprenta… Asegurarme de que el tipo que se va a responsabilizar de mi trabajo no lo vaya a desnaturalizar. / ¿Así que buscas toneles “neutros”? / Mmmm… Es más complicado. La barrica es una excelente herramienta de vinificación. Pero hay que evitar que su madera marque demasiado mi vino. Digamos que busco… una neutralidad activa y benéfica, ¿lo entiendes? / Perfectamente. Es como el papel que hemos escogido para mis últimos libros en color. Es de tonalidad marfil. Entonces falsea mis colores, pero es lo que busco, así que me anticipo”. A més, Davodeau li diu a Leroy quan demana que necessita que els llibres li expliquin alguna cosa, que alguns còmics, tot i que no t’agradin o no els entenguis, també t’expliquen coses sobre tu mateix. Una reflexió molt interessant. Per altra banda, quan Davodeau no entén gaire el sistema de la biodinàmica i acaba dient-li a Leroy que li sembla molt subjectiu, li respon, com a justificació: “¡Pero es que todo es subjetivo en el vino!” 

Al final del llibre hi trobarem, com a curiositat, una llista molt útil de tots els vins que anomenen i que han begut. També de tots els còmics recomanats i llegits, per si ens ve de gust fer algun tastet de literatura o de vi. 

Al cap i la fi, com a resum podem afirmar que Los ignorantes és una història atractiva sobre el beure i el veure, però sobretot és un gran llibre sobre el vi. 

*

Torna 'Dijous entre lletres' a la Pedrolo

 

Aquest mes d’octubre hem engegat de nou de forma presencial el Club de Lectura ‘Dijous entre lletres’ a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes i un any més tinc el gust de conduir-lo. 

En aquesta ocasió el fil conductor triat per aquest curs és “Amb els 5 sentits” i la primera lectura que hem fet ha estat Canto jo i la muntanya balla (Ed. Anagrama, 2019) de la Irene Solà, novel·la multipremiada i multirecomanada. 

La història està articulada des de diferents punts de vista. Cada personatge protagonitza un o diferents capítols on explica, en primera persona, moments diversos de la seva vida, una vida que transcorre a la muntanya, al cor dels Pirineus. 

El primer capítol ja ens sorprèn, doncs el narrador és el cel, és a dir, amb aquest inici inesperat l’autora ens assenyala que cal tenir present el lloc (“Aquest lloc, quina manera d’omplir el cor”), el paisatge i la gran importància dels elements naturals perquè són un personatge més, o sigui, apareixen personificats. 

 A part del cel, el protagonisme inicial el tenen el Domènec i un llamp. Tot seguit apareixeran l’Eulàlia i la Joana, dues fetilleres, i més endavant l’avi Ton, pare d’en Domènec, que és “tan callat, tan pansit, tan trist i eixut”. I també la Sió, una de les protagonistes, dona del Domènec, mare de l’Hilari i de la Mia, una de les dones principals, també. L’autora ens mostra, a poc a poc, les persones que mouran la trama i els anys que transcorren: el temps de la narració no és cronològic ni lineal. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El que més vam destacar és la originalitat de la història, de com està explicada, el protagonisme de la natura en l’època actual (“Els de ciutat vivim tots aigualits. Però aquí, aquí es viu cada dia”) i la selecció del llenguatge que utilitza l’autora. És un llenguatge cuidat, les paraules estan molt ben triades i la llengua, molt treballada. El relat és una mena de prosa poètica de la que podries seleccionar qualsevol fragment i llegir-lo en veu alta per musicalitat que conté i per la sensibilitat de les descripcions (“La llum és cada vegada més freda”). En aquest aspecte se li nota l’ofici de poeta. De fet, un dels personatges, l’Hilari, n’escriu, de poemes i els hi recita a la muntanya. D’aquí, d’un vers final d’un poema, surt el títol de la novel·la. 

També vam comentar els elements màgics o sobrenaturals (“... les cascades les vèiem ella i jo, i el besavi, i prou (...) I no va dir que qui veu cascades veu més coses. Però no amb els ulls. Amb la panxa, i amb tots i cadascun dels pèls dels braços i del clatell, i amb el fetge), elements que s’ajusten perfectament a l’argument, com per exemple les dones d’aigua o els esperits (“Teniu algú dintre de casa”; “La meva mare era una dona d’aigua”; “Jo ja no recordo el record de les dones d’aigua”; “... va dir que els seus pares l’havien fet de neu”) i no cal entendre’ls totalment ja que “no totes les coses es poden entendre, estimat”. A més, destaquem que el pes de la història recau en les dones, en la seva fortalesa; en canvi, dels personatges masculins, ens crida l’atenció que gairebé tots pateixen alguna calamitat: “...quina ràbia que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”. 

Un altre tema que comentem és la naturalitat amb què es parla i es viu la mort, potser per la duresa de la muntanya i de la vida que duen allà. Els habitants dels pobles, i de la muntanya, no fan cap drama quan s’hi troben, doncs tenen més clar que d’altres que forma part de la vida i no s’hi recreen ni aboquen detalls morbosos: “Perquè la neu, una mica com la mort, no es tria. Arriba quan vol i ho canvia tot”. 

La part que més ha agradat ha estat el final, un final emotiu on encaixen totes les peces, tots els capítols i tots els personatges. 

Canto jo i la muntanya balla és una obra que ens ha encantat i que, sens dubte, tots i totes recomanen moltíssim i, fins i tot, recomanen llegir més d’una vegada per fer més descobriments amb la relectura.

*

Memòries de l'Àfrica

A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.

Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:

Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.

Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.

A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.

Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.

*

El meu amor Sputnik

Al febrer a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar El meu amor Sputnik / Sputnik, mi amor de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949).

Murakami és un autor força conegut ja que és un dels habituals a les llistes dels possibles guanyadors del Premi Nobel de Literatura any rere any, però encara no l’ha aconseguit.

Les novel·les de Murakami són especials, tota la seva narrativa ho és i per això hi ha dues possibilitats quan ens endinsem en el seu món literari particular: o t’atrapa o et disgusta, o t’encanta o t’avorreix, però de ben segur que mai no et deixarà indiferent.

L’argument:

Aquesta novel·la ens narra una història d’amor entre tres personatges que viuen a Tòquio: el narrador, un jove professor de qui no sabem el nom, Sumire, amiga del protagonista de qui s’enamora, i Myû, una dona a qui la noia coneix per casualitat en un casament i de qui s’enamorarà quan la que contracta per fer algunes feines senzilles a la seva empresa de vins. Per tant, els tres personatges es busquen i intenten trencar aquesta persecució, aquest cercle d’atracció sexual i amorosa no corresposta. L’acció es precipita quan, en un viatge de feina per Europa, Sumire desapareix en una petita illa grega. Myû trucarà al protagonista perquè vagi fins allà i l’ajudi a trobar-la.

Temes que van sortir a la conversa:

Primer comentem el títol de la novel·la. Sputnik significa company de viatge i sorgeix d’un malentès (en lloc de ‘beatnik’ Myû diu ‘sputnik’ per a referir-se als escriptors que li agraden a Sumire), però s’acaba convertint en una metàfora, en un símbol dels personatges, tan solitaris com el satèl·lit rus, i en un resum de tota la història: “Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa”.

Tot seguit destaquem les descripcions i com aconsegueixen crear una atmosfera perfecta que transmet un munt de sensacions diferents.

També parlem del realisme màgic que hi apareix. Hi ha elements màgics, extraordinaris, inexplicables tan típics de la seva narrativa, com per exemple el desdoblament de la Myû (“... mi ser se escindió de forma definitiva en dos”.), o el fet que se li tornés tot el cabell blanc de cop, o la mateixa desaparició de Sumire. El protagonista té la idea, la hipòtesi, que Sumire ha passat a l’altre costat, com si fos l’Alícia a través del mirall: “Sumire ha atravesado el espejo, ha pasado al otro lado”. Per què no? Comentem, entre totes, què creiem que li ha passat a aquest personatge desaparegut i coincidim en què hi ha diverses interpretacions possibles, doncs el final de la novel·la és obert.

Parlem del tema central, l’amor (i l’enamorament), en aquest cas sempre unidireccional, circular, i també de l’amistat. Són els dos eixos de la història perquè són sentiments molt especials que uneixen i alhora separen els personatges: “En la vida de las personas hay una cosa especial que solo puede tenerse en una época especial. Es como una pequeña llama”.

Un altre element característic i fonamental en la seva obra és l’aparició de la música i la literatura. Aquí la música que s’escolta és música clàssica europea i recorre tota la trama; segons quina sigui l’acció o l’estat d’ànim dels personatges, les cançons que escolten són d’un estil o d’un altre. Per tant, la música també serveix per a caracteritzar-los (“Igual que me sucede contigo cuando hablo de novelas, con Myû podría estar charlando indefinidamente de música”).

Comentem que aquestes dues activitats, escoltar música i/o llegir llibres, no són activitats socials, sinó solitàries, com ells tres. Tres personatges incomunicats dins una ciutat tan enorme com Tòquio, i envoltats de milions de persones.

Tot i la incomunicació evident, hi ha una frase que serviria com a resum de tot el que passa. Una frase sobre la qual Sumire reflexiona: “Cuando te disparan, sangras”. No ens aclareix la misteriosa desaparició, però ens fa pensar i repensar.

Abans d’acabar, insistim en el joc que fa l’autor entre ficció i realitat, a més d’afegir a l’argument l’arriscat món dels somnis (Lo que se debe hacer es soñar. Soñar y soñar. Entrar en el mundo de los sueños y no salir de él. Vivir allí eternamente. (...) La realidad es distinta. La realidad muerde. La realidad. La realidad).

En definitiva, és una novel·la molt recomanable que té diverses capes de lectura, el misteri d’una desaparició i múltiples interpretacions que no deixaran indiferent cap lector.

Un altre misteri per resoldre seria per què ens agrada tant Murakami (als qui en encanta)?

*

La casa de los espríritus. Isabel Allende

Durant el mes de gener a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar un dels llibres més coneguts de la literatura hispanoamericana que ja s’ha convertit en un gran clàssic : La casa de los espíritus (1982) d’Isabel Allende. 

Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar i va resultar un èxit total de públic i crítica, un increïble fenomen literari que va aconseguir nou edicions l’any 1983, i vint-i-cinc al 1988. A més va rebre premis, es va traduir a moltes llengües i fins i tot es va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1993.

Argument:

La novel·la narra, amb diferents veus, la història de la família Del Valle, la família Trueba i la família García unides a través del anys i de les diferents generacions. Viuran al Xile de principis de segle XX i ens explicarà la trajectòria de tots els membres que la formen fins al cop d’estat militar i la posterior repressió que van patir a tot el país. Tot i que en cap moment apareix el nom del país on transcorre l’acció, qualsevol lector pot identificar fàcilment el lloc, els fets i els principals personatges que hi participaren (el Presidente, el Poeta).

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que comentem són els personatges principals i com seria de convenient anotar-los en forma d’esquema, a mida que surten, per a no oblidar-ne cap. Totes coincidim en què es tracta d’una història de sentiments, de passions però sobretot de dones. Elles són les autèntiques protagonistes en una societat patriarcal i, tal i com escriu l’autora a la novel·la, “...son el pilar central de muchas vidas ajenas”; “...la magia, como la religión y la cocina, era un asunto propiamente femenino”; “...porque no han podido destruir el espíritu de esas mujeres”. Sens dubte, un dels personatges que més ens ha agradat, emocionat o sorprès és Clara (“claríssima, clarividente”) que té l’instint per a veure l’invisible i allò que passarà en un futur proper, per moure objectes i per comunicar-se amb els esperits dels morts. Tant ella com la seva germana Rosa, la bella, la dels cabells verds, són les que millor representen el realisme màgic característic de l’obra. I parlem de la simbologia dels noms femenins: Nívea, Clara, Blanca, Alba (besàvia, àvia, mare, neta) totes les dones de la família Trueba duen noms que fan referència a la blancor, a la lluminositat de l’aura interior d’aquestes dones. Altres personatges que tenen un nom que els defineix són Nana, Férula, Tránsito, o Amanda.

També parlem de l’estructura circular del text; principi i final es toquen perquè comença i acaba amb l’escriptura de les històries viscudes perquè siguin recordades: “Escribo (...) que la memoria es frágil y el transcurso de una vida es muy breve y sucede tan de prisa, que no alcanzamos a ver la relación ante los acontecimientos”.

Una altra característica de la història és el joc d’avançaments que fa, és a dir, anticipa alguns destins tràgics dels personatges abans que passin i això crea inquietud en els lectors. Els presagis són fonamentals en aquesta novel·la.

Tots ells van dibuixant el seu destí i tots són necessaris, els positius i els negatius, com dues cares de la mateixa moneda, com un trencaclosques que es va muntant a mida que llegim: “cada pieza tiene una razón de ser tal como es”.

Un altre aspecte que comentem és la manera de narrar d’Isabel Allende. Malgrat l’extensió de la novel·la (gairebé 500 pàgines), en cap moment es fa feixuga, sinó al contrari: la narració és àgil, atractiva i t’atrapa des del primer moment.

Per acabar vam parlar també de la pel·lícula. Encara que se salta una generació, canvia algun punt de vista i prescindeix de bastants personatges, és una adaptació digna, sobretot pels actors els quals representen molt bé els personatges assignats.

Quan vaig triar aquesta novel·la per al club, patia per si en rellegir-la tants anys després em deixaria d'encantar (la vaig llegir per primera vegada quan era una adolescent), però no, no em va decebre, no ha envellit i si ho ha fet no ho he notat. Em segueix seduint i enganxant tota la història.

*