L'uniforme

De bon matí, S treu l'uniforme de l'armari. Els dies de pluja s'avorreix a casa i es distreu retirant la bossa de plàstic que el conté; l'observa detingudament, l'olora, l'acarona i li treu suaument algunes arrugues invisibles. No l'ha estrenat encara. És un bell uniforme de vellut negre, fet a mà, una obra mestra. Aquests minuts, com una addicció, són les breus dosis de satisfacció que obté quan plou i pot anar més tard a treballar. A S li agradaria canviar la seva vida, atrevir-se a creuar aquell pont immensament llarg, beure vi, posar-se sempre l'uniforme, cantar-li a la gent pel carrer i sobreviure a la nostàlgia d'un nou dia sense pluja. No obstant això, a la seva habitació (cada dia més estreta), se li apilen tots els somnis. S mira el rellotge. Ha de marxar ja. Hi ha alegria a l'autobús i se li encomana un somriure gris. Avui és l'aniversari del conductor.

*