A l'estiu, a les vacances d'estiu més aviat, m'agrada llegir llibres de contes. Sempre me'ls reservo per a les vacances, encara que durant l'any també en caigui algun. Però aquest estiu he llegit més poemaris que relats, potser perquè a la pila de pendents en tenia més.
Revisant les lectures, m'he adonat que n'hi ha 3 que tenen un tema, un fil que els podria unir o relacionar: el dolor.
Els poemaris són Domini fosc de Josep Mª Fulquet, Llet de glacera d'Alba Camarasa i Da dolor de Pilar Adón.
El dolor és un tema que recurrent en totes les arts. L'expressió del dolor a la literatura també es troba una i altra vegada, ja sigui la descricpció d'un dolor físic (malaltia) com anímic/intern (experiència). El trobem ja descrit, per exemple, a La Ilíada (segle VIII a.C.) quan Homer descriu el plor i el dolor d'Aquil·les per la mort de Pàtrocle; també a La Chanson de Roland (segle XI) quan l'emperador Carlemany es desmaia de dolor en assabentar-se de la mort del seu nebot Roland de Roncesvalles : "¿A quién sorprenderá que él ruja de dolor?"
Els cops i les ferides més o menys metafòriques són disparadors i inspiració.
El tipus de dolor que apareix a l'excel·lent Domini fosc de Josep Mª Fulquet (Premi Pare Colom de Poesia, 2021. Lleonard Muntaner Editor) és un dolor existencial, sobretot. Però també hi ha poemes o versos que ens deixen veure, i ens transmeten, un dolor més aviat físic:
"¿Què són els morts sinó remordiment,
dolor, neguit, expressió callada
d'un malentès orgull que els vius expien"
"... quan només en el dolor es pot trobar l'amor".
"... perquè tot és oblit, distància, trànsit".
"Tota aquesta fatiga, tot aquest tedi en el gest,
en les paraules, en les fulles seques
que giren empeses pel vent calent de juny
posen a prova la capacitat de l'ànima
davant els límits nus de l'existència".
A Llet de glacera d'Alba Camarasa (Premi de Poesia Vila de Martorell, 2021. Viena Editorial) trobarem el dolor escampat per tots el poemes. El dolor (i les paraules) llisquen com escampades en un riu o en un iceberg blanc, lletós, desfet. Es veu clarament al poema titulat Post Bellum (el poema que més m'ha agradat), a El dolor té els seus protocols o a Un magatzem explota al centre de Beirut:
"He imaginat que sempre pot fer fred en les cases,
que el fred pot perforar les cases i els nadons".
"El patiment com un brunzit al qual t'acostumes
però no deixa d'existir".
"He sentit des d'ací el cor com se't trencava,"
El dolor que recorre Da Dolor de Pilar Adón (La Bella Varsovia, 2021) és més físic, però també hi ha poemes que incideixen en el dolor existencial. El títol ja ens prepara per al que hi trobarem a dins. Quan el meu fill em va veure llegint-lo em va dir: "Da dolor, mama? Ah, fa mal". Doncs sí, aquest poemari, i els altres dos, estan construïts amb poemes que fan mal:
"... la tarde en que me vi odiando
a las familias abeja
que reían juntas"
"Su ahogo se calma sólo con el mío.
Su ira y su rabia.
Sé que dejará de estar triste
cuando lo esté yo".
"Situada a la altura de tu sufrimiento,
reposar en tu hombro
(niña en volandas)
para hablar del exterminio
de los aborígenes de Tasmania".
"Hay una prisa a los 20
que vuelve a los 40.
Lo de en medio es supervivencia".
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada