Blade Runner, 30 anys

El passat dia 25 de juny la pel·lícula Blade Runner, una de les meves pel·lícules preferides basada en la novel·la Somien els andriodes amb ovelles elèctriques?, de Philip K. Dick, va fer 30 anys. S'ha escrit moltíssim sobre Blade Runner, s'ha dit de tot, molt bo i també negatiu a la seva estrena, potser no es va entendre al 1982. I s'han fet diferents versions, la primera que no va acabar el seu director, en Ridley Scott, per nombroses diferències amb els productors, com per exemple aquell afegitó de la veu en off. Més tard, 20 anys més tard, es va estrenar la Versió del Director, és a dir, es va muntar tal i com el Ridley l'havia gestat. Jo vaig anar amb molta il·lusió a veure-la al Festival Internacional de Cinema de Sitges, a les tantes de la nit...

I de nou es va fer una altra versió, 25 anys després de la primera (és a dir, ara fa 5 anys, l'any 2007), amb algun canvi més. I una altra vegada me'n vaig anar a Sitges a veure-la, 2 vegades, ja que la segona vegada que la passaven va venir el Rutger Hauer, el meu replicant preferit, a respondre algunes preguntes del públic i després a presentar un documental que ell havia dirigit. Com m'ho vaig passar de bé! Li varen fer les típiques preguntes, que si és veritat que ell va afegir la mítica frase del final, que si el Deckard és humà o replicant....

El que a mi sempre m'ha fascinat és la relació del Deckard amb la Rachael, la història d'amor entre una persona i una màquina, i la gran humanitat dels replicants, i els dubtes que es plantegen: per què estem aquí?, qui ens ha creat?, quant de temps ens queda? Els replicants, igual que nosaltres, volien viure més temps.

Poc després els vaig escriure un poema, que va ser publicat a La dona bilingüe:

NEXUS 6 

Tinc una crosta de xarol 
al mugró. I ambre lluent 
si em mires el fons dels ulls. 
Jo volia ser far. 
O Dafne. 
O arbre esporgat.
I que em diguessis 
que et digués que t’estimo. 
Però tinc els records implantats.

*

Ja fa 30 anys i encara continua fascinant, i es continua mirant, analitzant, parlant, discutint, recreant....

Fins i tot he llegit diverses vegades que en Ridley farà una altra versió, però finalment s'acaba negant la notícia, ja veurem.

Tanmateix, només queden 7 anys per arribar al futur que en Ridley es va imaginar:

Per saber algunes curiositats sobre la pel·lícula, AQUÍ.

*

Cafè amb llet

Vam anar a prendre alguna cosa després de dinar al bar de sempre. La nova de l'oficina es va apuntar. El vell cambrer es va apropar arrossegant els peus, com sempre també. Demanem cafès sols, tallats, cigalons de conyac, de bayleys, d'anís..., alguna infusió i uns xupitos d'herbes per a la digestió. La nova va demanar l'última. El cambrer li va preguntar què volia amb un escuradents entre les dents. I ella va dir Vull un cafè amb llet curt de cafè, i que sigui descafeïnat de màquina, teniu llet de soja?, Ah no, doncs amb llet desnatada sisplau, i que no estigui calenta sinó tèbia; teniu mel?, Ah no, i sucre negre?, ah tampoc, doncs sacarina però granulada, no d'aquella en pastilles, i desitjaria que m'ho portessin en un got llarg en lloc d'en tassa, gràcies. El cambrer la va mirar de dalt a baix i li va preguntar Alguna cosa més princesa? I ella va afegir Doncs desitjaria una mica de espumeta de llet per sobre, que no sigui nata que engreixa, i si no és molta molèstia  una espurna de cacau en pols pel damunt. Tots havíem deixat de parlar i miràvem a la nova i al cambrer, gairebé sense respirar, esperant una mala resposta per part d'ell. Però no va ser així, es va dirigir cap a la barra amb la comanda. Em vaig aixecar al servei i quan vaig passar per davant del cambrer vaig sentir el final de la comanda: ... un de sol, dos orujos d'herbes i un cafè amb llet curt ...%? ... #! ...! ... * ... @:! ....... i un cafè amb llet COLLONS. Vaig somriure.

*

Els desconeguts

ELS DESCONEGUTS

Si no recordes la música,

si no recordes el color dels gats

que et parlen,

si no recordes els contorns

d’aquella illa, de la ciutat blanca,

si els ulls se t’han tornat descreguts

i vius uns segons abans que la resta,

recorda que no hi haurà derrota

mentre el món romangui aturat

en el llapis de la teva mà.

*

L'editorial DVD tanca

Trista notícia: després de més de 200 títols, DVD tanca.

DVD ha treballat profundament en el descobriment, difusió i consolidació de la nova poesia espanyola (també d'algunes narratives) des dels anys '90 fins a l'actualitat. Era l'Editorial, la pionera de les editorials indies, per això ara tinc aquesta sensació d'haver-nos quedat orfes.

Moltes gràcies al seu editor Sergio Gaspar i a tots els qui hi han treballat per fer-la tan gran.

Aquestes paraules de Sergio defineixen la filosofia de l'editorial: 

"La clave no era ganar dinero, sino no perderlo y contribuir a este objetivo que, sinceramente, no es posible sin mí. Venderla sería traicionar su historia".

Podeu llegir els detalls la notícia AQUÍ

*

Les aules que vénen

Això és el que ens espera el curs vinent, entre d'altres retallades; una vergonya.


*

Converses de tren

Al tren, dues dones van parlant dels seus assumptes. Una nena avorrida del viatge les acompanya i comença a queixar-se.

Nena: Pfffff... Sempre parleu de pel·lícules...

Mare: No és veritat, nena, també parlem d'animals.

Nena: ...

Tieta (la segona dona, ja que la Nena l'anomena "tia"): Riu.

Nena: Mama, el viatge de tornada és més llarg que el d'anada (ho diu amb tal contundència que em fa interessar-me en la conversa).

Mare: No filla, el viatge és igual de llarg, però t'ho sembla perquè tens ganes d'arribar a casa (resposta intel·ligent i típica de mare).

Nena: Que no mama, no és per això; el viatge és més llarg, de veritat.

Llavors deixo d'escoltar-les perquè sé que la mare no té ganes d'explicacions filosòfiques sobre l'espai/temps i canviarà de tema. Jo, en canvi, em poso a pensar en si les vies de tren s'arronsen i s'allarguen, i decideixo que no, que és la percepció que tenim del temps, diferent en cada moment, diferent per a cada persona, la que va canviant, encara que la nena cregui tot el contrari, per això mira per la finestra, més avorrida i cansada que fa uns minuts, convençuda que les vies són més llargues quan tornes cap a casa.

Hi torno a pensar i ja no estic tan segura..., potser ella té raó i les vies canvien de forma, poden estirar-se com un xiclet, com les línies de les mans.

I sempre ho farien quan tornem, cansats, a casa.

*

Todas las campanas

La Merche está convencida de que todas las campanas están en su contra. Ellas lo saben y por eso a su paso tocan, siempre tocan. Todas: las campanas de las iglesias, las campanas de los relojes, las campanillas, y no importa la exactitud de la hora, cuando la Merche se acerca ellas rápidamente suenan.

Las campanas están en mi contra, repite, pero yo creo que la Merche lleva un imán en la peineta. O algo así.

*

Línies

Quan li va donar la mà va notar perfectament i suau com la línia de la vida se li encongia. Ella va deixar-la anar i va confessar-li que en realitat li agradaria que se li allargués com un cable elèctric (o telefònic) infinit.

*

Poses

Estàs fart/a de sortir sempre igual a totes les fotografies? La fotogènia fuig corrents quan et veu? No saps quina cara posar quan t'enfoca un flash i acabes fent aquell somriure tan fals que t'horroritza? Sembles un/a panoli a les fotos i mai no t'agrades? Doncs aquí us deixo unes quantes idees agafades directament de les millors models i fotògrafs perquè cadascuna de les vostres fotografies sigui única, preciosa i plena d'art i originalitat. Ja no et farà vergonya ensenyar les teves fotos als amics, ni les esborraràs mai, ara les penjaràs a totes les xarxes socials! Només una coseta, compte on us les fan perquè algú podria pensar que us ha donat un aire...

*

Pamela Courson

Aviat es va quedar adormida
la meitat perversa de la meva ànima.