1 any de llengua de gat

Avui fa un any que vaig publicar la primera entrada al bloc. Feia temps que volia començar-ne un i durant l'estiu, durant les vacances, vaig donar-li molts tombs al nom que li posaria, el to, la temàtica, etc. Finalment el dia 25 d'agost ho vaig tenir tot enllestit i vaig publicar el primer text. Ha passat volant el temps i la meva vida ha canviat molt, no per culpa del bloc ;)

Com a celebració deixo un breu resum de l'any en imatges.

Gràcies per llegir-me :)


*Sobre les fotos, als comentaris

*

Jocs imaginaris

De petits tots hem jugat amb la imaginació: no trepitjar les ratlles de les rajoles del carrer, començar a pujar les escales amb la mateixa cama, endevinar quan canviarà de color el semàfor, saber de quin color serà el proper cotxe que passi... I moltes més!

Jo el que feia quan passava per la plaça de la Vila de Vilanova era només caminar pels dibuixos blancs del terra, sense tocar els negres, i segur que no era l'única que ho feia ;)

Aquest vídeo explica aquests jocs imaginaris que vam tenir (o encara tenim?) quan érem petits:  

*

La bona confitura: bloc de microrelats

La bona confitura és un bloc dedicat al microrelat d'autors catalans i ha estat creat per en Jordi Masó Rahola (pianista i escriptor). Jo hi he col·laborat gustosament amb alguns del meus micros i ara, aquest mes d'agost, podeu llegir relats estiuencs de diversos autors, una bona idea per combatre aquesta onada de calor...

Si us agraden el relats curts aquí en trobareu una gran varietat, hi ha tot tipus de temàtiques de molts d'escriptors i escriptores. Enhorabona per la feina ben feta, Jordi.

*

Clausura JJ.OO. Londres 2012

Ja s'han acabat els Jocs Olímpics de Londres 2012. La cerimònia de clausura va fer un homenatge a les millors cançons angleses dels darrers 50 anys i per això es van poder veure figures mítiques com Ray Davies dels Kinks, entre d'altres, però jo destaco al Ray perquè els Kinks és un dels meus grups preferits de sempre i perquè portava un pentinat d'allò més surrealista. He llegit el comentari que n'ha fet la Lucía Etxebarría sobre les actuacions, posada en escena i tot plegat, i com jo no ho podria descriure millor us deixo l'enllaç AQUÍ; una anàlisi genial ;))))

*

Juny

                                   JUNY

Et faré un poema com un vestit.

Serà bonic, sense cap tara.

El podràs rentar amb qualsevol detergent

i no s’enganxarà als radis de la bicicleta.

Te’l podràs posar a l’estiu també

-encara que ja no duri com abans-

i dur-lo a la platja, com un animal

dissecat, amb la galleda i la pala.

T’escriuré un poema a mida

que t’estrenyi el cor i et punxi les genives.

*

Màquina d'afaitar

La cap del departament va entrar tard i sense afaitar. Tots la vam mirar ja que corria d'un costat a un altre preocupada pel vestit tacat i en canvi no s'adonava de l'ombra que recorria el seu rostre. És postissa, va dir en Gómez, avui és dijous de Carnaval. És seva, va afegir el Fernández. Jo l'observava des de la meva taula i no encertava a decidir si era falsa o autèntica. La cap no era gaire carnavalera, més aviat tot el contrari; és una persona molt seriosa i ni tan sols li agraden les bromes. Així que em vaig decantar per pensar que era de veritat. Ningú no s'atrevia a dir-li res. Poc després la cap ja estava més tranquil·la, amb la seva camisa de recanvi i els cabells repentinats i recollits amb uns clips. I es va posar a treballar. Jo no podia deixar de mirar-la de reüll. Em produïa una estranya sensació, alguna cosa entre la pena i el riure. Entre els companys corrien rialles i rumors, i ningú no gosava a assenyalar-ne les barbes. Va ser la secretària del departament de Logística qui li va apropar un mirallet amb la mà tremolosa. Tots ens vam témer el pitjor, pobre secretària. No miràvem cap al despatx però escoltàvem amb atenció i no se sentia ni una tecla. No sortia ni un soroll d'allà. A la fi la secretària va sortir amb el cap alt i mig somriure, i a continuació es van tancar les cortinetes i un recognoscible Brum Brum de màquina d'afaitar va rugir al seu interior.

*

Fotografies de la Gemma Sivill

La Gemma Sivill és fotògrafa i s'ha especialitzat en fotografies de nadons. Jo la conec fa molts anys i li vaig encomanar un reportatge del petit Sander. Va venir a casa quan tenia 11 dies i així de bufó el va fotografiar. Si voleu veure més treballs seus podeu consultar al facebook la seva pàgina Gemma Sivill fotografia. Un regal preciós per a tota la vida.

*

Dîonysos de Suîte Momo

El darrer vídeo-clip del grup vilanoví Suîte Momo està sorprenent, per la força, per la originalitat de la seva música i també per la posada en escena. Dîonysos es va estrenar el 28 de juny i ja té més de 1600 visites que no han deixat indiferent a ningú. Genial. Mireu-lo i sabreu per què:

*

41 anys sense Jim Morrison

Tant que m'ha agradat i m'agrada. Tantes vegades que l'he escoltat quan anava a l'institut i fins ara. I llegit. Avui fa 41 anys que va morir a París. Tantes coses que s'han dit i escrit sobre ell. I només tenia 27 anys.

Poc després, la Pam també se'n va anar.

Alguns reportatges que es van fer per commemorar el 40 aniversari de la seva mort AQUÍ.

Tornem a escoltar a The Doors:

*

Blade Runner, 30 anys

El passat dia 25 de juny la pel·lícula Blade Runner, una de les meves pel·lícules preferides basada en la novel·la Somien els andriodes amb ovelles elèctriques?, de Philip K. Dick, va fer 30 anys. S'ha escrit moltíssim sobre Blade Runner, s'ha dit de tot, molt bo i també negatiu a la seva estrena, potser no es va entendre al 1982. I s'han fet diferents versions, la primera que no va acabar el seu director, en Ridley Scott, per nombroses diferències amb els productors, com per exemple aquell afegitó de la veu en off. Més tard, 20 anys més tard, es va estrenar la Versió del Director, és a dir, es va muntar tal i com el Ridley l'havia gestat. Jo vaig anar amb molta il·lusió a veure-la al Festival Internacional de Cinema de Sitges, a les tantes de la nit...

I de nou es va fer una altra versió, 25 anys després de la primera (és a dir, ara fa 5 anys, l'any 2007), amb algun canvi més. I una altra vegada me'n vaig anar a Sitges a veure-la, 2 vegades, ja que la segona vegada que la passaven va venir el Rutger Hauer, el meu replicant preferit, a respondre algunes preguntes del públic i després a presentar un documental que ell havia dirigit. Com m'ho vaig passar de bé! Li varen fer les típiques preguntes, que si és veritat que ell va afegir la mítica frase del final, que si el Deckard és humà o replicant....

El que a mi sempre m'ha fascinat és la relació del Deckard amb la Rachael, la història d'amor entre una persona i una màquina, i la gran humanitat dels replicants, i els dubtes que es plantegen: per què estem aquí?, qui ens ha creat?, quant de temps ens queda? Els replicants, igual que nosaltres, volien viure més temps.

Poc després els vaig escriure un poema, que va ser publicat a La dona bilingüe:

NEXUS 6 

Tinc una crosta de xarol 
al mugró. I ambre lluent 
si em mires el fons dels ulls. 
Jo volia ser far. 
O Dafne. 
O arbre esporgat.
I que em diguessis 
que et digués que t’estimo. 
Però tinc els records implantats.

*

Ja fa 30 anys i encara continua fascinant, i es continua mirant, analitzant, parlant, discutint, recreant....

Fins i tot he llegit diverses vegades que en Ridley farà una altra versió, però finalment s'acaba negant la notícia, ja veurem.

Tanmateix, només queden 7 anys per arribar al futur que en Ridley es va imaginar:

Per saber algunes curiositats sobre la pel·lícula, AQUÍ.

*