Oh capitán, mi capitán...!

Oh capitán, mi capitán...!

Bon viatge Robin!

Oh Capitán, mi capitán!!

Oh Capitán, mi Capitán:
nuestro azaroso viaje ha terminado.
Al fin venció la nave y el premio fue ganado.
Ya el puerto se halla próximo,
ya se oye la campana
y ver se puede el pueblo que entre vítores,
con la mirada sigue la nao soberana.

Mas ¿no ves, corazón, oh corazón,
cómo los hilos rojos van rodando
sobre el puente en el cual mi Capitán
permanece extendido, helado y muerto?

Oh Capitán, mi Capitán:
levántate aguerrido y escucha cual te llaman
tropeles de campanas.
Por ti se izan banderas y los clarines claman.
Son para ti los ramos, las coronas, las cintas.

Por ti la multitud se arremolina,
por ti llora, por ti su alma llamea
y la mirada ansiosa, con verte, se recrea.

Oh Capitán, ¡mi Padre amado!
Voy mi brazo a poner sobre tu cuello.
Es sólo una ilusión que en este puente
te encuentres extendido, helado y muerto.

Mi padre no responde.
Sus labios no se mueven.
Está pálido, pálido. Casi sin pulso, inerte.
No puede ya animarle mi ansioso brazo fuerte.
Anclada está la nave: su ruta ha concluido.
Feliz entra en el puerto de vuelta de su viaje.
La nave ya ha vencido la furia del oleaje.
Oh playas, alegraos; sonad, claras campanas
en tanto que camino con paso triste, incierto,
por el puente do está mi Capitán
para siempre extendido, helado y muerto.

Walt Whitman

*

Una mà en una mà

"Sols evoques això: una mà en una mà"

V. A. Estellés

Vora l'escullera tornen  grapats
aquells dies. El vent em travessa
la cara i em descrosta el record
d'altres besades. He vist la meva mà
dins la teva, esgarrapant-me,
esqueixant-me, dibuixant límits
i llunyanies en aquella galta dolça.
Vora l'escullera l'horitzó s'esborra
mentre repeteixo el teu nom
i cremo les últimes paraules.

*Del llibre Astrolabi.

Limbo i el sisè dia

Aquesta setmana he estat llegint la darrera novel·la d'un dels meus autors preferits, Limbo de l'Agustín Fernández Mallo. Com sempre, m'ha deixat sorpresa i fascinada, realment la nova narrativa en llengua espanyola, la innovadora, està a les seves mans.

El més curiós va ser quan vaig llegir aquest fragment:

L'autor parla de la dualitat, del desdoblegar-se, de la clonació, i posa com a exemple la pel·lícula "El sexto dia", i a Borges (entre d'altres). El vespre del mateix dia, o sigui, unes hores després, asseguda al sofà consultant la programació, veig que feien una mica més tard a La1 "El sexto dia". Durant uns segons em vaig sentir en un dejavú literari. Recordava la pel·lícula: molt fluixa on el tema de la clonació, de l'altre que no sóc jo, de l'altre costat del mirall, era només una excusa per fer un altre film d'acció (fixeu-vos en el protagonista).

Després vaig tenir la mateixa sensació de quan et despertes d'un somni, que recordes perfectament, on apareix un conegut que fa moltíssim que no veus i de sobte aquell dia ensopegues amb ell per carrer.

És com si durant uns segons el temps s'aturés o anés molt a poc a poc; és com si et trobessis submergit a l'aigua; com un astronauta privat de gravetat. Així em sentia asseguda al sofà llegint la programació a la pantalla del televisor. Un somriure em va posar de nou en moviment.

Ara que han passat uns dies espero no somiar que arribo a casa i una altra dona, una dona idèntica a mi, està asseguda al sofà mirant la televisió.

*

Recorda

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.

De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.

Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.

Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara estarà l'escala recolzada a la paret.

*

Alice Munro

Tenia moltes ganes de llegir contes de l'Alice Munro, no la coneixia. Com que va guanyar el premi Nobel 2013 les llibreries s'han omplert d'obres seves. M'encanta que hagi guanyat el premi una escriptora, canadenca, i a més, de relat breu, i no el típic novel·lista, com cada any. 

Al final, entre tanta obra, vaig escollir Mi vida querida (Lumen, 2013) convençuda que qualsevol dels que hi havia pertot arreu seria una bona tria. I ho va ser. Em va sorprendre i seduir des del començament: l'Alice escriu i descriu històries quotidianes que tot just comencen o precisament s'acaben amb el relat, sobre la infantesa, sobre viatges, sobre l'amor, sobre moments tràgics o decisius..., i sempre ho fa amb la calma i serenitat del qui se sap derrotat.

Derrotats. Derrotats i decebuts per la realitat. Aquesta és la sensació que em queda cada vegada que acaba un dels seus relats.

El seu estil és suggeridor i directe, amb comparacions tan potents com aquesta: "Y como una cuchillada corta la carretera un amasijo de esas rocas que ya me parecen familiares, hierro ensangrentado entre lajas de granito".

Cal llegir-la, molt. I crec que encara que només hagués escrit una imatge tan potent com aquesta es mereix tots els premis:

"Antes de llevarme a casa tiró por la nieve todas las galletas, todos aquellos corazones rojos, para alimentar a los pájaros del invierno".

*Ambdues cites pertanyen al relat "Amundsen".

Dia de la Poesia Catalana a Internet

Un altre any 17 de març, St. Patrick's day i dia de la Poesia Catalana a Internet.

Un altre any deixo un poema a la xarxa. Amunt la poesia!

LULU ON THE BRIDGE

Aquesta nit 

he tornat a sentir-la.

És la melodia que

m'acompanya quan estic

completament borratxa.

I ara, del tot desperta,

estic tan sola damunt

el pont de ferro,

molt mudada,

amb la faldilla blava

i les sabates cansades.

Però ja no sóc pobra.

Tinc la ciutat,

el sol a la cara,

els ulls plens de festa,

i les campanes

que em condueixen

sempre a la teva copa.

Lulu on the bridge. Paul Auster, 1998

* De La dona bilingüe. Viena Edicions.

Estranys que es besen

Això és el que passa quan es demana a 20 estranys que es besin, 10 parelles que no es coneixen. I la cineasta Tatia Pilieva ho ha captat meravellosament bé.

L'autora volia captar la màgia del primer petó entre dues persones, però el que a mi m'ha cridat més l'atenció són les reaccions que tenen just abans del petó, la sorpresa que esclata quan els hi diuen que han de petonejar sincerament a aquell/a que tenen al davant. Genial i autèntic. Muack!!

)


*

Fora rosaris

Avui, dia de la dona treballadora, escric sobre un tema que ens afecta directament, arrel d'una pintada que vaig captar fa uns dies.

L'altre dia, fa un parell de setmanes, quan anava cap a la feina em vaig trobar un missatge a la façana de l'església de St. Antoni: Fora rosaris dels nostres ovaris.

És evident que la reforma de la llei de l'avortament, proposada pel desafortunat ministre Gallardón, desagrada a la majoria de la població pel significatiu pas enrere que representa, un pas gegant, un pas de més de 35 anys. I és evident també que l'església està darrere la llei pressionant el Govern.

És tan absurd aquest retrocés que fins i tot des d'Europa ens han cridat l'atenció: com es pot obligar algú a tenir un fill que no vol, amb greu malformacions, per exemple? I sense cap tipus d'ajut social posterior. Increïble. Absurd.

La pintada va durar unes hores. L'endemà al matí quan vaig tornar a passar a la mateixa hora (7.45) ja no hi era. Han pintat un tros de façana i encara que no es llegeix el missatge es veu clarament el to diferent de la pintura.

Qui ho devia escriure?

Aquestes paraules em van recordar les que va dir fa cosa d'un mes la diputada per Amaiur, Onintza Enbeita: "En mi coño y en mi moño mando yo". Aquí ho deixo.

*

Elena Medel

M'agrada molt l'Elena Medel. És cordovesa i va escriure el seu primer poemari Mi primer bikini (DVD, 2002) amb 16 anys. Un poemari madur, original i valent. Des de llavors la segueixo. El llibre que més m'agrada d'ella és Tara (DVD, 2006) perquè em fa pensar en la terra de l'Escarlata O'Hara, en el pes dels camions i en un petit defecte. Un dels meus poemes preferits és el que copio al final, encara que m'ha costat triar-ne un.

L'Elena ha creat La Bella Varsovia, una editorial i societat d'agitació cultural. És valenta ella, i els seus companys. Gràcies per fer-li lloc a la poesia i no us atureu!

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre…

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre.Con un vestido blanco trazaré cada una de sus letras por lasparedes de mi dormitorio, por el suelo del patio delcolegio, por el pasillo de la casa más antigua. Pararecordar mi origen cada vez que yo viva.En todos los lugares podré besar sus mejillas limpias decristal, aunque ella duerma lejos:sus mejillas cercanas que me dolerán allá donde acariciesu nombre escrito.Tantos días, tantas noches habrá de alimentarmeamorosamente con su parábola descalza;vendrá mi madre a arroparme, mujer de humo, con los ojostiritando de suerte,y en cada sueño mis apellidos dolerán como un cartel debienvenida a un hogar diferente.Sobre mi cabello, rubio como el de mi madre, la corona queme ciño como hija primogénita de Dinamarca.Me llamaré Vacía, en honor a mis muertos; miraré cómoretozan de acrílico las palmas de mis manos, sangrarámi lengua a disposici6n de mis muertos.Gritaré quinientas veces el nombre de mi madre para quienquiera escucharlo, y escribiré que bendigo este mediocorazón en huelga mío, pues no olvido:nací para llorar la muerte de otros.

*

De vegades sento coses

De vegades sento coses, frases, converses. Abans més perquè anava a treballar en bus i la gent xerra molt al bus. Ara vaig en bici i se m'escapen moltes perles. Però quan camino de vegades sento coses que desitjaria oblidar però se'm queden al cap i em colpegen de tant en tant. Així que les escric a veure si s'escapen.

La primera conversa que encara em ressona és una de ben breu: un senyor i una senyora passejaven pel meu carrer xino-xano i en passar per davant del pati de casa, on jo prenia el solet i vigilava que el meu fill no m'arranqués totes les plantes, diu ell tot mirant cap a la Biblioteca-Museu: -Saps? En Víctor Balaguer era una dona. -Ah sí? -Sí, m'ho van dir l'altre dia.

Em vaig ennuegar! Que era una dona, diu?? El vaig mirar malament i a punt que no li dic alguna cosa, però no és de bona educació ficar-se en una conversa privada. Els vaig mirar marxar lentament, els vaig deixar escapar amb aquell error. I de seguida vaig relacionar on estava l'equívoc: clarament aquell senyor havia confós Víctor Balaguer amb Víctor Català, que sí era una dona (Caterina Albert). Es devien conèixer aquests dos Víctors? Els hauran intercanviat la personalitat alguna vegada més? Es van llegir mútuament? S'agradaven potser? Per què no deixo d'espiar converses?

L'altre error no és lingüístic, sinó temporal. Quan arribava a la feina després del canvi d'horari d'hivern, vaig sentir com un pare amb una nena parlava amb una senyora a la porta de l'escola que hi ha al costat de l'Institut on treballo. La senyora li insistia al pare que eren gairebé les 8h, no les 9h, que dissabte havien canviat l'hora. El pare i la nena miraven la porta tancada de l'escola amb son i resignació, i el rellotge amb estranyesa, com si no l'entenguessin. La dona els tornà a repetir amablement que eren gairebé les 8h, que dissabte havien canviat l'hora.

*