divendres, 21 d’octubre del 2011

Llegeix

Sí, llegeix!
Jo començaré amb la segona i última part de 1Q84 de Murakami que ja ha sortit; quines ganes!




*

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Cojón de gato

Hi ha un vi que parla de gats, però no de la seva llengua. Es diu Cojón de gato per la varietat de raïm anomenat així. El vaig veure al celler i vaig comprar el negre (també el mateix nom fa referència a un de blanc) perquè em va fer molta gràcia el nom, ho he de reconèixer. L'etiqueta és senzilla i atractiva: lletres blanques sobre fons negre i dalt del nom hi ha clarament dos punts també blancs en referència a l'anatomia del gat. El tap és també blanc i fa que resalti pel contrast amb el color negríssim de l'ampolla. Primer vaig pensar que seria caríssim ja que l'expressió s'utilitza per dir que alguna cosa és molt cara, com en català diem val "un ronyó", o val "un ull de la cara". Però no és així, l'ampolla surt per uns 7 euros.
No m'imagino un vi de nom "Ull de la cara", amb una etiqueta fashion especificant a quin ull fa referència perquè no es confongui amb d'altres ulls...

El Cojón de gato negre és fet amb raïm de Somontano, amb les varietats Merlot, Syrah i Cojón de Gato (percentatge simbòlic). Us el recomano si us agraden els vins de Somontano o les varietats de raïm que el formen. Com no sóc enòloga ni catadora professional he buscat una descripció del vi i n'he trobat una molt correcta:

Notas de Cata:
En nariz impone la potencia de la Merlot y los aromas de bosque del Pirineo.
En boca es muy fácil de beber, la fruta predomina sola la madera de roble francés, al final la Cojón de Gato la aporta un pequeño sentimiento dulce, bien integrada.

Però la que més m'ha agradat i que m'ha fet riure de debò és aquesta:

Rojo cereza brillante. Nariz escandalosa: Galletas fontaneda, bollos suizos, croisant, ragout de ternera, guisantes, verdura cocida, cascara de plátano.
Entrada seca en boca, áspero, retronasal de judías cocidas.
Esperaba mucho más, pero ya en nariz no me daba buena espina.

Podeu llegir aquesta i d'altres opinions sobre el vi AQUÍ 

Mirant i llegint sobre vins he descobert més vins amb noms originals i divertits: Teta de Vaca, Ojo de liebre, Maria de la O', Cap de Ruc, Gran Cerdo, Tetas de la Sacristana, De Puta Madre, K-Naia...
Així que després de veure tots aquests vins i d'altres, ja no m'estranyaria trobar-me'n un anomenat "Ull de la cara" o "Ronyó".
He de tastar-los!, he pensat en descobrir-los, i estic segura que quan begui un parell de copes de l'anomenat Maria de la O podré cantar copla tan bé com la Piquer.

*

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Dia de festa, dia de platja

Quan en un dia festiu com avui fa tanta calor, només es pot anar a la plata a relaxar-se i prendre el sol. I després anar a dinar, per exemple uns musclos al vapor i sípia a la bruta, i migdiada.
Compte amb el sol, jo m'he cremat l'espatlla esquerra i part de l'esquena... Sembla estiu!



*

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Sóc la Holly Golightly


Aquesta setmana la famosíssima pel·lícula Esmorzar a Tiffany's (1961) ha celebrat 50 anys de la seva primera emissió, encara que a Espanya va arribar 2 anys més tard. És una adaptació bastant lliure de la novel·la de Truman Capote del mateix títol, un dels meus llibres preferits (encara que en castellà es va titular Desayuno con diamantes, com tothom sap).

M'agrada més la novel·la, és molt més rica des de tots els punts de vista, i més crítica amb la frívola, i excessiva en molts aspectes, alta societat del Nova York de l'època. Però és evident que el film ha gaudit d'un èxit molt més gran sobretot degut a la unió de Blake Edward (director), Audrey Hepburn (protagonista) i Henry Mancini a la banda sonora (qui no ha cantat o taral·lejat alguna vegada Moon river?). És sabut que el Truman Capote volia a la seva amiga Marilyn Monroe per al paper de la Holly Golightly , però el director va triar l'Audrey i des de llavors el Truman li va agafar tírria.
Des de sempre a les crítiques o comentaris del llibre s'ha volgut identificar l'autor amb el protagonista masculí, el Paul, un escriptor encara sense èxit, solitari i incapaç d'enamorar-se d'una dona, d'aquí la identificació: escriptor i homosexual. En canvi, jo sempre hi he vist un clar paral·lelisme amb la Holly i no amb el Paul, per tant, tal i com va fer Flaubert afirmant "Madame Bovary sóc jo", a les declaracions que Capote va fer al seu llibre Música per a camaleons "Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni",  jo afegiria a l'estil del geni francès "Sóc la Holly Golightly".



*

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Passeig fotogràfic

El millor del passeig de dissabte per Barcelona va ser descobrir que la fotografia analògica, la fotografia clàssica, ara serveix per crear aparadors d'allò més suggerents. Em va encantar aquesta botiga de roba masculina caríssima i elegantíssima de la Diagonal perquè tenia diverses càmeres antigues exposades. I em van cridar més l'atenció que els trajos que hi exposaven. Aquesta càmera antiquíssima és la que més em va agradar:


L'aparador, dividit en dues parts, mostrava diverses imatges en blanc i negre, molt ben fetes, amb un model masculí que promocionava la marca. El missatge escrit a l'aparador li donava un toc de modernisme i una autèntica sensació de trobar-te en una gran ciutat, una ciutat fotogènica:


També vaig fotografiar els maniquís. I em vaig sentir ultra-moderna en treure el mòbil i fotografiar fotografies:



Vaig passar uns minuts fent fotos de fotos i de missatges escrits en aparadors. Al final em vaig adonar que jo també formava part de l'aparador en reflectir-me en algunes fotos que feia de les fotos:


I ara escric aquest missatge, missatge d'un missatge escrit en un aparador.

*


divendres, 30 de setembre del 2011

Dones engabiades

Llegeixo aquesta setmana a la premsa: Reducen el escote de una diputada por ser "demasiado atractiva".
La dona en qüestió és una parlamentària canadenca i, segons la notícia, sembla que la política i la bellesa són incompatibles. Si observem el físic d'alguns polítics masculins actuals l'afirmació és correcta, però crec que és indignant que et retoquin l'escot en una fotografia l'any 2011. Vergonyós:


Esclar que estem a l'era de les eines 2.0 i del retoc fotogràfic, però l'ús que se'n fa en aquesta ocasió és del tot discriminatori. No m'imagino ningú esborrant els abdominals treballats de l'Aznar, per exemple. Per què, doncs, s'amaga un escot atractiu? És del tot il·lògic.
Però no és l'única notícia de la setmana que m'ha fet posar cara d'estar llepant una llimona. La segona m'ha colpejat avui a les notícies: el jove dissenyador anglès Gareth Pugh acaba de presentar a la setmana de la moda de París la seva nova col·lecció de vestits per a la primavera-estiu 2011-12. Ha presentat unes autèntiques dones engabiades dins de vestits; una col·lecció claustrofòbica, mireu alguns exemples:



No m'imagino l'any que ve en una d'aquestes gàbies incòmodes... Per què ens volen tancar? Per què ens amaguen? Potser en rumiar atentament sobre aquestes dues notícies entenc el cartell publicitari que vaig veure l'altre dia enganxat en una paret, un cartell que ofereix una festa només per a dones, "Fiesta de la mujer", diu la publicitat. Només per a dones? No ho vaig entrendre, en canvi ara sí: és una festa per a dones que han estat engabiades durant molt de temps, engabiades pel fotoshop, pels vestits, per la discriminació. I quan surten de la gàbia estan tan desorientades que van allà on els ofereixen, com podeu llegir al cercle vermell, "disco-móvil, strippers, macho men...":


Trist però real. I barat.
Dones, no entreu a cap la gàbia.
*

dimecres, 21 de setembre del 2011

La gata

Vull ser la gata.

O Joanne Woodward.

O la puça de la gata de Joanne Woodward.





*

diumenge, 18 de setembre del 2011

A l'altre costat del mirall

Si et sents feixuc perquè s'acaba el cap de setmana... Somriu!
Algú t'espera a l'altre costat del mirall ;) 





*

dijous, 15 de setembre del 2011

Carta de una docente

No es pot descriure millor la situació penosa que estem patint els docents:

"MUCHAS GRACIAS SEÑORA AGUIRRE
¡¡¡Por fin!!! Estoy realmente encantada con trabajar 20 horas semanales y pensé que este día no iba a llegar nunca. ¿De verdad que ya no vamos a tener que cumplir con los artículos 70 a 81 de la Orden Ministerial de 29 de junio de 1994 que establecía que los docentes trabajamos 37 horas y media?
¿Es cierto que ya no tengo que permanecer en el centro 27 períodos semanales y dedicar 10 horas y media semanales a claustros, juntas de evaluación, preparar mis clases, preparar exámenes y corregirlos? ¿Ya no hay exámenes? ¿Puedo decir chorradas durante 55 minutos a 30 menores de edad porque ya no tengo que preparar lo que les voy a contar? ¿Me ha quitado usted por fin esas horribles horas complementarias en las que yo hacía guardias de patio? ¿No sustituiré a mis compañeros cuando falten, ni atenderé a la biblioteca a razón de 5 horas semanales?
¿Ya no tendré que coordinarme con mi jefe de departamento una hora a la semana para que  supervise el cumplimiento de una programación que no tendré que preparar nunca más? ¿Ya no voy a ser tutora? Entonces… ¿Ya no tendré que acudir a esas tediosas reuniones de tutores para coordinar el plan de acción tutorial con la orientadora? ¿Ya no tendré que tratar nunca más en la hora de tutoría que, afortunadamente ya no existe, de temas tan intrascendentes para nuestros alumnos como la resolución de conflictos, la autoestima, el compañerismo, el tabaquismo, la anorexia, etc.? ¿No tendré que controlar el absentismo de los alumnos de la tutoría que nunca me asignarán?
¿No tendré que detectar nunca más las carencias, los problemas y las necesidades de mis alumnos? porque, entiendo que no tendré tiempo en mi horario semanal de 20 horas de clase mondas y lirondas para coordinarme con el departamento de orientación. ¿Ya no pasaré una hora semanal haciendo llamaditas a las casas para contactar con las familias e informar de cómo evolucionan los niños? ¿Ya no voy a tener que recibir nunca más a los padres preocupados por sus retoños porque sólo voy a dar 20 horas de clase semanales? Esto, además, aumentará enormemente la productividad en la comunidad de Madrid: ¿Qué es eso de pedir permiso en el trabajo para entrevistarte con el tutor de tu hijo?
Le transmito también el agradecimiento de los profesores de ciencias de mi centro pues ya no tendrán que preparar las prácticas de laboratorio que nunca harán. Por cierto, ¿vendemos el mobiliario y el material de los laboratorios del centro a la privada para sacar unas perrillas y superar el déficit o se lo regalamos a los de la concertada que son colegas?
¿Vendemos el fondo de la biblioteca que nunca más se abrirá? Podemos sacarnos un pastizal, sería una pequeña contribución de la educación pública para la creación de esa fabulosa policía autonómica que desea usted crear, si lo suma a lo que se ha ahorrado usted dejando en su casa a 1424 FUNCIONARIOS (NO INTERINOS) de secundaria sacaría adelante la policía y un ejército privado si se le pone a su señoría, que usted lo vale.
También me comunican los compañeros de lenguas extrajeras que tiene usted más razón que una santa, que había que plantarle cara al Consejo de Europa: a los
 españoles no se nos dicta cómo se enseñan los idiomas extranjeros ¿Qué coño es eso de que los grupos deben ser reducidos para potenciar la práctica oral? Aquí a 30 niños que es como hemos estudiado todos hace 40 años y no veas cómo pilotamos en esto de los idiomas.
Como trabajo en un pueblo, los padres me preguntan si vamos a tener agrupamientos flexibles en lengua y matemáticas para los alumnos que necesitan una atención más pormenorizada y les he comunicado que evidentemente no, que había que quitar docentes para superar el déficit y que su deber como buen madrileño es dar de comer a los de las academias, que tienen que salir de la crisis. En la escuela pública no se dan clases particulares. Por cierto, el colectivo de academias se suma al agradecimiento porque la recuperación de materias pendientes corre ahora de su cuenta. 
El TIC no dice nada porque ya no hay. De todos modos ya no necesitamos ordenadores para entrar en Internet, eso lo vamos a hacer cuando, después de trabajar 4 horas diarias únicamente, volvamos a casa y no tengamos clases que preparar ni exámenes que corregir.
¿QUEDAMOS ENTONCES EN QUE PASO DE 37 HORAS Y MEDIA A 20 Y QUE ME VA A SUBIR EL SUELDO POR EL TRAUMA QUE ESTO ME OCASIONA?
ES USTED MI HEROÍNA SEÑORA AGUIRRE.
TRANSMITA MIS RESPETOS A LAS SEÑORAS FIGAR Y DELIBES, SIN CUYA INESTIMABLE AYUDA, ESTO NO HABRÍA SALIDO ADELANTE.
Por cierto, si admite usted sugerencias de una admiradora: aumente usted el horario a los presentadores de los telenoticias de TELEMADRID que está muy feo que trabajen 5 horas semanales y cobren lo que cobran.


UN SALUDO DE UNA DOCENTE AGRADECIDA". 


I l'opinió de l'Elvira Lindo que ha publicat avui a El País la podeu llegir AQUÍ