Per l'autopista, mentre s'apropa al seu destí, ella va pensant que no era així el Paradís. Com més a prop de casa, més clar ho veu.
No era així com l'havia imaginat. Pensa, He arribat tard a casa, sense camisa i amb el rímel lliscant imparable per les pestanyes. Semblo un ós panda. Ja ningú m'estarà esperant.
Sota el sol, afina l'oïda intentant distingir algun so familiar a l'horitzó. Res. Tampoc no passen cotxes.
Al lluny distingeix un arbre, aquell àlber que va trobar aigua enmig de l'asfalt. És molt a prop de casa. S'atura sota la seva ombra i recorda que sovint jugava al seu costat, allà abans hi havia gronxadors. I tenia molts amics. Recorda algunes cares infantils, el gat que va perdre, l'olor del seu perfum, i comencen a tremolar-li les cames com si les recorregués un llampec trampós. Obre els ulls i decideix continuar el viatge (ja té la pell freda), tot i que encara fa calor. Mou el cap als costats per treure's la son i el cansament del damunt i en aquell precís instant el moviment brusc de la crinera deixa veure durant uns segons el coll tatuat amb una dona bilingüe de llargues pestanyes.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada