Poesia catalana passada de moda

Per què la poesia catalana és tan carrinclona?

Tan repetitiva i avorrida?

Tan caduca?

Tan ensucrada i monòtona?

Tan previsible?

Tan descafeïnada?

Tan clàssica?

Per què és sovint tan mediocre?

No tota i no sempre (hi ha poemes de qualitat i autors/es que fan una bona feina), però ho és la majoria ara, i ho ha estat abans.

Per què no canviem el registre?

Per què no arrisquem d'una vegada?

Per què no som més innovadors?

Per què no escrivim poemes potents i atrevits?

Ens auto-censurem?

Hem de fer un pas endavant ja. Prou de recitals a crits, això és quedar-se a mig camí.

I per què dic tot això? Perquè comparo el que escrivim en català amb el que es fa alhora en castellà, per exemple, i hi ha un abisme. No veig cap autor ni llibre com ara els que publiquen La Bella Varsovia, El Gaviero Ediciones o fins i tot una més típica, Bartleby.

Us imagineu un llibre com Los estómagos de Luna de Miguel, en català? Jo no.

Us imagineu un llibre com Post coño de Gabby Bess, en català? Jo no.

Us imagineu una antologia de diversos autors sobre sèries de televisió com ara "Twin Peaks", "Doctor en Alaska", "Friends", "Los Soprano"..., titulada Serial, en català? Jo no!

Us imagineu una antologia com ara Mil novecientos violeta, en català? Jo no!

Us imagineu una antologia de joves autors com ara Vomit, en català? Jo no!

En altres llengües estan fent poesia moderna de debò; com diu a Mil novecientos violeta: "Es fuerza. Es rabia. Es poesía".

Estem passats de moda. És hora de renovar-se.

    

   

   

*