Després dels virus, les vacances, el nou any i les mancances..., tornem-hi!
Una de les mancances més recents i que a sobre enceta l'any és la del David Bowie. Se n'ha anat sense fer soroll, sense avisar i fent de la seva mort una nova obra d'art.
Els homenatges han estat, i encara són, molt nombrosos: fotos, vídeos, reportatges, cançons i pel·lícules inunden les xarxes.
El Bowie per a mi és tornar a ser una nena, tornar als vuitanta, tornar a intrigar-me amb uns ulls de diferent color, tornar a les seves pelis, sí, més que a les cançons tan conegudes. Bowie és sobretot Bon Nadal Mr. Lawrence -1983- i L'ànsia (The hunger) -1982-. Fins i tot li vaig escriure un poema a una de les escenes més impactants de Bon Nadal... El deixo per a un altre dia.
Ens hem quedat sense màgia.
*
Per mi Bowie es màgic dance (homes amb malles, un concepte que per sort no s'ha popularitzat)
ResponEliminaPer sort, hihi!!
EliminaBon any Marc!
ResponElimina