Tots els dimonis són aquí

Aquest mes de desembre a ‘Dijous entre lletres’ hem llegit i comentat Tots els dimonis són aquí de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), novel·lista, poeta i periodista habitual en diferents mitjans escrits com l’Ara, El Temps o Serra d’Or. I vam tenir la sort que ens visités i comentés tots aquells aspectes de la novel·la que les participants del club li van voler compartir.

L’argument:

La història comença amb la desaparició d’una noia, la Clàudia, una estudiant universitària exemplar. Tota la trama girarà al voltant de la resolució d’aquest misteri: en Ricard Rosenthal, un dels seus professors amb qui té una relació especial i que està marcat per una tragèdia personal, es traslladarà al poble de Mallorca d’on és la noia (un poble sense identificar) per a investigar què li ha pogut passar.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar va ser la descripció tan realista, tan versemblant del poble on se situa l’acció i de les persones que l’habiten. Qualsevol lector hi podria reconèixer un poble (el seu) i fins i tot els seus racons característics com ara el bar, un museu o els veïns i les seves maneres de fer. Aquest element fa que de seguida entris i participis de la història, del misteri, i et deixis atrapar per tot el que va passant.

A continuació va sortir el tema del final, un final totalment inesperat. Cap dels qui l’hem llegida havia imaginat que es resoldria així. En Pere Antoni ens va explicar que ho tenia tot pensat, excepte el final. La va escriure durant una temporada que va viure a París i que de cop va tenir clar com havia d’acabar, no podia ser d’altra manera perquè, tot i tractar-se d’un drama psicològic, volia desmuntar-ho tot: sembla que serà una novel·la amb tocs fantàstics, sobrenaturals, però al final no ho és; hi ha la investigació d’un crim que no ho serà i finalment esperem descobrir un culpable (o culpables) però no n’hi haurà cap. Aquest és el mèrit de la novel·la: crear expectatives i destruir-les i dirigir-nos fins a una conclusió que no ens esperàvem.

Un altre punt que vam analitzar va ser el de la llegenda dels Set Bous i la seva càrrega filosòfica. Aquesta llegenda, inventada per l’autor, serveix per donar sentit a les desgràcies perquè, com afirma al llibre, “les desgràcies són injustícies sense culpables” i “els atzars horrorosos succeeixen”. D’altra banda, “el Bous serveixen, almenys simbòlicament, per restablir el sentit”, i tot i que les supersticions són “entreteniment d’infants”, “per què ha de ser una bogeria donar la vida per una llegenda?”

Per aconseguir l’efecte buscat, l’autor fa un interessant desplegament de sentiments, dels més potents com ara l’amor, la passió, la por, el dolor, el desencís, la ràbia o la rancúnia, tots ben travats i ben representats pels diferents personatges que hi apareixen i que els viuen amb gran intensitat. I a més és capaç de descriure els fets més terribles sense ensucrar la història ni recrear-s’hi.

També vam comentar la visió cinematogràfica que té la novel·la i això ho aconsegueix en gran part per l’atmosfera que crea: contínuament tenim la sensació que alguna cosa està a punt de passar, però no sabem quina, o si serà terrible, ni tampoc quan succeirà i això fa que la tensió i la intriga augmentin. Aquesta atmosfera carregada ens recorda a la de pel·lícula The Invitation o a la sèrie Twin Peaks, per exemple.

Com a resum podríem citar una de les frases que diu en Ricard: “El món està mal fet, amic meu, les coses no són com haurien de ser”.

Moltes gràcies pel teu temps, per la teva generositat, Pere Antoni; ens va encantar la novel·la i és una sort poder xerrar d’una obra amb el seu creador.

*