Seda

Durant el mes de març ens hem retrobat al Club de Lectura ‘Dijous entre Lletres’ i hem llegit i comentat una novel·la on els cinc sentits embolcallen una i altra vegada la història i el lector: Seda d’Alessandro Baricco, una novel·la molt coneguda que va fer famós el seu autor arreu del món quan es va publicar (1996) tot i que l’èxit li va generar tant admiradors com detractors. 

 - Temes que van sortir a la conversa: 

El primer que ens crida l’atenció de la novel·la és l’inici perquè té uns d’aquells començaments que, un cop llegits, sempre s’identifica, encara que faci anys que l’has llegit: “Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino. Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda”. 

L’autor, quan parla de Seda, sempre afirma que no és una novel·la sinó una història i amb aquest inici, amb la ràpida presentació del protagonista (i dels cucs de seda) ho deixa ben clar. Tot i la bellesa del text, Baricco aconsegueix explicar-nos amb un estil clar i senzill, gairebé com si fos un poema en prosa, una història en seixanta-cinc capítols breus (o molt breus), una subtil història d’amor, tan subtil com la seda. Però, com ell diu, no és només una història d’amor ja que si només fos això llavors no valdria la pena explicar-la. 

La història se situa entre França i Japó durant la segona meitat del segle XIX. El protagonista, Hervé Joncour viu amb la seva dona en un poblet tranquil de França i es dedica a comprar i vendre cucs de seda. Aquesta feina el fa viatjar per tot el món (Síria, Egipte, Japó...) cercant els millors ous dels cucs. Com que una plaga ha contaminat la majoria d’ous de tots els països, l’empresari Baldaboiu decideix que Hervé viatgi fins a la fi del món, fins al Japó, on la plaga no ha arribat ja que prohibeixen l’entrada d’estrangers. Allà coneixerà una jove misteriosa de qui s’enamorarà. Aquesta atracció (gairebé obsessió) el farà tornar molts cops al Japó malgrat els perills que comporta el llarguíssim viatge i la situació bèl·lica del país. 

Sobre els personatges, comentem que el protagonista no és un home d’acció, sinó que deixa que les coses (la vida) li passin; així el descriu l’autor: “Era, por lo demás, uno de esos Hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla. (...) ... son personas que contemplan su destino de la misma forma en que la mayoría acostumbra contemplar un día de lluvia”. “Como ocho años antes, dejaba que aquel hombre reescribiera ordenadamente su destino”. 

Per tant, l’Hervé és un home que es mou, que viatja, però que no actua. Com els personatges estan poc descrits, només esbossats, la seva dona apareix sempre com una veu. L’escoltem, més que no pas la veiem, també a través dels pocs diàlegs que té l’obra: “Vio a su mujer que corría a su encuentro, y notó el perfume de su piel cuando la abrazó, y el terciopelo de su voz cuando le dijo 

-Has vuelto. Dulcemente. 

-Has vuelto”. 

En canvi, la misteriosa dona de qui s’enamora Hervé és la mirada i en cap moment l’escoltem parlar: “Mil veces buscó los ojos de ella y mil veces ella encontró los suyos. Era una especie de triste danza, secreta e impotente”. “-Ni siquiera llegué a oír su voz. (...) Es un dolor extraño”. 

A més del sons i la vista, també les olors, els colors, les comparacions i la simbologia són essencials per aconseguir el ritme i el to característic de la prosa de Baricco, i per crear bellesa en les descripcions dels ambients: “La vida discurría en voz baja, se movía con una lentitud astuta, como un animal acorralado en su madriguera”. “... miles de colores, naranja, blanco, ocre, plateado, ni una ranura en aquel nido maravilloso, solo el susurro de aquellos colores ondeando en el aire, impenetrables, más ligeros que la nada”. 

Però l’element que més ens ha agradat a tots/es és la carta final, la carta escrita en japonès que el protagonista demana a madame Blanche que li tradueix; una carta d’amor preciosa que comença així: “Amado señor mío, no tengas miedo, no te muevas, permanece en silencio, nadie nos verá”. 

Aquesta carta desencadena un final que va ser, i encara és, molt discutit; és un final necessari? És un final previsible o sorprenent? Sigui com sigui, el final de la novel·la ens va semblar inesperat, encara que la resolució que en fa l’autor podria haver estat una altra. Com a comentari final d’aquesta novel·la, que ens ha agradat molt i que recomanem, la frase que serviria com a resum de la història seria: “Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca”.

Per últim, una recomanació de lectura: l’edició Contempla d’Edelvives (2013) acompanyada d'unes il·lustracions magnífiques de la Rébecca Dautremer.

*