Memòries de l'Àfrica

A principis de març, abans que comencés tot això de la pandèmia, a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar Memòries de l’Àfrica de l’autora danesa Karen Blixen (1885-1962) que firmava amb el pseudònim Isak Dinesen.

Tot i que ja havia publicat alguns treballs abans, comença la seva carrera literària sota diversos pseudònims, el més conegut dels quals és Isak Dinesen. Amb aquest nom va publicar una sèrie d'apunts autobiogràfics sobre la seva vida a Àfrica. Però va ser aquesta novel·la de 1937 l'obra que la va portar a la fama a nivell mundial, sobretot després que el Sydney Pollack en feu la pel·lícula l’any 1985, una pel·lícula de gran èxit i per tots coneguda, amb la Meryl Streep i el Robert Redford en els papers protagonistes (Karen i Denys).

L’argument:

Memòries de l’Àfrica narra la història dels 17 anys que la Karen, la  protagonista i narradora, va viure a Kenya, història que coincideix amb la seva biografia: Karen Dinesen es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El matrimoni va ser difícil (el primer any, el seu marit li va contagiar la sífilis, però tot i això, la malaltia mai no es va manifestar de forma greu). Posteriorment a Nairobi, la Karen va conèixer el Denys Finch Hatton, un pilot de l'exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va començar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Al cap de poc (1925), el matrimoni va decidir divorciar-se i la Karen Blixen va quedar a càrrec de la plantació fins que la caiguda dels preus agrícoles del 1931 la van forçar a vendre-la i tornar al seu país natal.

Temes que van sortir a la conversa:

El primer que vam comentar és com ens han endinsat les descripcions en el paisatge africà de Kenya. No hi ha dubte que la Karen domina la tècnica i ho fa amb una gran bellesa, sovint farcida de comparacions i metàfores perquè ens imaginen perfectament els deserts, la muntanya, la plantació de cafè, els nadius, els animals, els pobles. Alguns exemples d’aquesta perfecció descriptiva des de diferents perspectives: “La gran bóveda sobre nuestras cabezas se llenó gradualmente de claridad como un vaso de vino. De pronto, con suavidad, las cumbres de las colinas recibieron la primera luz del sol y tomaron un tinte rosado. Y lentamente, como si la tierra se inclinara hacia el sol, las herbosas laderas al pie de la montaña adquirieron un color de oro pálido, y también los bosques masai que estaban más abajo”. “Un bosque africano es una región misteriosa. Te adentras en las profundidades de un antiguo tapiz, en unos lugares descoloridos y en otros oscurecido por los años, pero maravillosamente rico de matices verdes”. “Cuando vuelas sobre las tierras altas africanas tienes unas vistas tremendas, sorprendentes combinaciones y cambios de luz y de color, el arco iris sobre la tierra verde iluminada por el sol, las gigantescas nubes verticales y las grandes y salvajes tormentas negras, que te rodeaban a toda velocidad corriendo y danzando. Las fuertes y contundentes lluvias blanquean el aire oblicuamente”.

Un altre tema que tractem àmpliament és com apareix la relació entre els europeus i els nadius. L’autora mostra unes situacions força idealitzades sense gairebé problemes ni tampoc influència dels conqueridors. Sí que es mostren les grans diferències culturals entre ambdós i la forma de comunicar-se i adaptar-se, però ens va semblar molt idealitzat, tenint en compte el moment històric en el qual transcorre: “Los nativos eran África en carne y hueso. (…) Nosotros, mandando y siempre con prisas, chocábamos frecuentemente con el paisaje. Los nativos están en armonía con él y cuando esa gente de talla elevada, esbelta, oscura y de ojos negros viaja (…), trabajan la tierra, cuidan del ganado, celebran sus grandes danzas o te cuentan un cuento, es África la que vaga, danza y te entretiene”. “Al igual que el faisán, los negros simulaban que nos tenían miedo, porque había otra amenaza más profunda cuya naturaleza no podíamos adivinar. O quizá resultara que su comportamiento con nosotros entrañaba una extraña broma y que aquella gente tan tímida no nos temía en absoluto”. “Todos los nativos son maestros en el arte de las pausas y de este modo dan perspectiva a una discusión”.

A més del tema de la terra (“Es algo más que su tierra lo que arrebatas a la gente a la que quitas su tierra nativa. Son también sus raíces y su identidad. Si les quitas las cosas que suelen ver y que esperan seguir viendo, les quitas, en cierto modo, los ojos”.), també és evident per una banda l’amor cap als animals ("Ningún animal doméstico es capaz de una quietud igual a la de un animal salvaje (…) Cuando atrapas el ritmo de África te das cuentas de que es el mismo que el de toda su música”.), però per l’altra hi ha el tema dels safaris i les caceres descrits amb tot detall, fet que actualment podria ferir algunes sensibilitats.

Tot i les inevitables referències a la pel·lícula, millor no comparar-les perquè són ben diferents: una se centra en la història d’amor entre la Karen i el Denys (a l’obra només apareix com una bona amistat) i l’altra és una llarga carta d’amor a una terra (“seguía creyendo que dejaría mis huesos en África”.), una granja (“Pensaba que no podía perderlos; si no podía imaginarlo, ¿cómo podía suceder?”), unes persones i uns costums que ja no existeixen.

Per últim, una frase que podria resumir la novel·la i que serveix per a reflexionar: la Karen afirma que “todo el mundo sabe que el corazón de las cosas está en sus nudos”. El cor de les coses està en els seus nusos.

*