Sóc un aeroport: Amsterdam

L'aeroport d'Amsterdam també té elements interessants per distreure's i reflexionar. Aquests són alguns dels que vaig poder captar:

1. L'aigua del vàter surt automàticament, no et molestis en buscar cap palanqueta ni cadena.

2. Hi ha nombrosos dibuixos de tot allò típic holandès. En aquest ascensor, un esclop.

3. Desfibrilador. Molt útil si t'agafa un patatús en aquesta columna.

4. Lavabos, més lavabos, que quedi clar que són uns altres, que n'hi ha més, molts.

5. Passos divertits a seguir perquè no et perdis. Et porten a la cafeteria.

6. Instruccions: neteja la tassa del vàter abans (o després?) d'usar-lo.

7. Cartell de "passi" i "benvingut" a la cafeteria. Si no portes una bandereta no ets trendy.

8. El parking. Hi ha vaques, típiques, per no oblidar on has deixat el cotxe.

Fins aquí Amsterdam abans d'agafar l'avió. Com és un aeroport gran i en uns dies torno potser podré descobrir més belleses útils.

*

Nou premi

Ahir es va lliurar el I premi de Narrativa breu Can Jeroni, a Eïvissa. I jo he estat l'afortunada guanyadora d'aquesta primera edició amb el relat "El Joc" :) AQUÍ els detalls de la vetllada.

Jo no vaig poder assistir-hi perquè amb el peque no em va ser possible, però estic igual de contenta.

Sempre és d'agrair rebre un premi literari, però fan més il·lusió aquells que organitzen editorials que s'arrisquen. Perquè com està el panorama actualment és un risc emprendre qualsevol projecte literari.

El premi és un trofeu, 400 euros i publicació del relat i els finalistes en e-book, format en el que m'estrenaré.

"El joc" tracta d'una dona que fa un breu viatge a Londres, però l'escapada s'acaba transformant en una aventura entre divertida, ridícula i tràgica. En la meva línia, vaja.

Gràcies al jurat i als qui em llegiu ;)

I per acabar una foto també amb humor... On és l'error? Jajajajajaaa!!!

*

Vaga

*

Un poema

*

Tornes cada nit, en silenci,

als meus ulls envermellits.

Al capvespre has aparegut

amb una flor als llavis:

nàufrag de mi mateix

no he vist que l’he perduda,

que ni veig l’ombra

reflectida al seu mirall

ni tinc, solitari, roses roges

per omplir

aquesta cambra buida.

Hauré d’aprendre a viure

en una gran casa com un exili

sense el ressò de la seva veu

enmig d’un llarg silenci.

*

* D'Astrolabi

Rocamadour

No van trobar al Julio mort a la neu com a Robert Walser perquè no va morir a l'hivern. Es va tancar en una casa de París, en la mateixa on ara mateix estic acabant aquesta novel·la sobre alguns escriptors exemplars. El Julio fumava molt mentre escrivia, jo no, jo penso en el petit Rocamadour i me l'imagino corrent pels passadissos. Prefereixo beure cafè quan em sento davant l'ordinador. El Julio necessitava silenci per escriure i per això se n'anava al cafè Le Nuit a buscar inspiració. A buscar cronopios i fames. Jo també m'amago als cafès de París, encara que aquí gairebé ningú em reconeix -a Barcelona sí. Aquesta tarda tinc una entrevista amb una periodista, no puc passejar tot el dia. Vol saber tots els detalls de la meva última novel·la traduïda al francès. Estranyament, les meves novel·les tenen molt d'èxit aquí. 

Ahir vaig deixar l'habitació d'hotel on em vaig refugiar durant una setmana, abans que em lloguessin aquest apartament. No vaig sortir cap dia, em vaig dedicar a llegir i a escriure sense parar. I de tant en tant observava i analitzava la gent que passava davant la meva finestra. Alguns eren uns tipus molt curiosos i vaig decidir incorporar-los a la galeria de personatges de la novel·la que preparo. Però el que en realitat esperava d'aquest viatge no era escriure, ni tan sols llegir i descansar, sinó furgar entre els mobles del Julio, entre els pocs que queden. El Julio no es va suïcidar. Però aquest matí he descobert que volia assassinar a algú. Sota una petita taula d'escriptori va escriure amb algun objecte punxant "Rocamadour ha de morir".

*

Petit lekker ding

Per si tenia poca feina amb un nadó de 3 mesos i mig i un bloc, doncs mira, com encara no treballo he pensat començar-ne un altre. Es diu Petit lekker ding i li he dedicat al meu petit Sander. Així quan sigui gran i tingui seny podrà llegir totes les bogeries que la seva mama principiant va escriure-li.

El nom del bloc és una barreja de 2 llengües perquè és exactament com el nen (mare catalana, pare holandès). Allà tractaré diversos temes des de la meva experiència, des del meu punt de vista sempre amb un toc humoril.

Allà va! Espero que gaudiu de la lectura :)

*

Mo Yan, Nobel de Literatura 2012

Ahir es va fer públic el guanyador del Premi Nobel de Literatura 2012. L'afortunat va ser l'escriptor xinès Mo Yan (nascut a Gaomi, Shandong, l'any 1955, de nom real Guan Moye). Els mitjans van destacar de la seva obra el realisme al·lucinatori i que, com a autor, és una barreja entre Faulkner i García Márquez. Jo no l'he llegit, però m'ha cridat l'atenció això d'al·lucinatori, l'hauré de llegir per confirmar-ho.

De les seves novel·les podem trobar traduïdes Grandes pechos, amplias caderas, Rana, La vida y la muerte me están desgastando, La República del Vino, Las baladas del ajo. Sobre aquesta última, la poeta Elena Medel va escriure un ressenya l'any 2008 que podeu llegir AQUÍ.

Per conèixer una mica més l'autor i la seva obre podeu llegir una entrevista que li varen fer a la fira del llibre de Londres on va dir, entre d'altres afirmacions com ara que a les seves novel·les les dones són més valentes que els homes, "De jove era romàntic; ara la crueltat limita el meu romanticisme". Interessant.

Enhorabona Mo!

*

La mare

LA MARE

Cansada de rebre tantes besades,

la mare es neteja les galtes

amb el puny menut esquitxat de perles.

La multitud li espia els ulls, el cabell,

el penjoll daurat, les fotografies.

Com un animal empresonat i ferit,

contempla per darrera vegada

els dos peuets inflats al fons del taüt.

*De Les randes del paradís.

A la cuina

Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, sense estrenar, i que ens hi movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.

No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls de la forquilla brillant, la mirava una i altra vegada, amunt i avall amb un ull obert i l’altre tancat. De sobte la veu metàl·lica de ma mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.

Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.

Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.

Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.

*

Poètica

Exacte. Així de clar ho va dir en Gabriel Ferrater:

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. (...)

Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.”

*