50 anys de Rayuela

Aquest any 2013 se celebra que la famosa novel·la Rayuela de Julio Cortázar fa 50 anyets.

Són molts els articles que s'han anat escrivint, i les opinions que han aparegut en premsa i també en blocs. A més s'han fet diferents celebracions i reflexions sobre aquesta novel·la. 

Ha envellit Rayuela? La llegeixen els joves encara? Això és el que jo em pregunto, encuriosida. 

Jo la vaig llegir quan estudiava Filologia, no en sabia res d'ella ni de Cortázar, i tocava per temari. El primer que em va sorprendre en començar a llegir va ser que l'autor et proposava 2 maneres de llegir-la, podies triar el camí curt i fàcil i llegir els capítols en ordre fins a la meitat (acaba allà) o podies llegir-la seguint la numeració que Cortázar et proposava, uns números desordenats, que semblaven aleatoris, i que convertien la lectura en un joc senzill. D'aquí el títol. Evidentment, jo em vaig deixar seduir per l'autor i em vaig posar a jugar, a saltar pels capítols. Recordo que vaig trigar bastant en acabar-la perquè hi havia un munt de noms propis (pintors, escriptors, músics de jazz...) i referències que no coneixia i que buscava a l'enciclopèdia, sí, he dit enciclopèdia perquè internet no existia (o no havia arribat a les nostres vides, encara). Em va fascinar. em vaig enamorar d'Horacio i de La Maga. No sabia que es podia escriure d'aquella manera. I es va convertir en un dels meus llibres preferits.

Devia tenir 20 anys quan vaig descobrir el món de Rayuela, per això la relaciono amb una novel·la per a joves, però s'ha tornat cursi amb el pas del temps? En aquest article es parla sobre aquest punt.

No l'he tornat a llegir, no cal, recordo perfectament el seu sabor.

Per saber més opinions i comentaris:

- Intervención: Rayuela

- "Rayuela" 50 años de magia literaria

- La plenitud intermitente de 'Rayuela'

*

El raig verd

EL RAIG VERD

...tú nunca has visto

ese maldito rayo verde.

Sr. Chinarro

Escrius de tu i de mi per recordar-me.
Escrius: "Amaril·lis penjava, lleugera,
la brossa als arbres. Tenia la pell freda i
tremolava en reconèixer el pecat, en contemplar
l'insomni en el front, en la boca cosida,
en aquells ulls d'amant".
Escrius paraules nascudes a cau d'orella
-corbes, llamp, silenci.
Escrius sobre la pols del camí i el raig verd
on es gronxen les penes.
Escrius que ets una noia neta i treballadora
i que el desig passà com passen tantes coses.
Finalment escrius que com un càstig
la sang dels enamorats regarà les terres.




*De La dona bilingüe.








*

Davant

Després d'una estona de conversa monòtona i d'acabar-se tots dos el primer plat i la segona copa, va sonar el mòbil del seu acompanyant i es va fixar que era un model idèntic al seu i que portava exactament la mateixa cançó, quina gran coincidència. Llavors es va adonar, definitivament i tràgica que no estava sopant amb ningú sinó que tenia al davant una paret blanca amb un gran mirall.

*

Lou Reed

Ahir va morir Lou Reed, una de les icones més importants del rock.

El que més em va cridar l'atenció tafanejant per les xarxes socials va ser, primer, el gran ressò que se'n va fer tothom, i segon, la confusió entre els més joves, el dubte de si ja era mort o no.

Potser la badada ve pel fet que en Lou no treia treball des de 2008 i el silenci equival, per a molts, a mort.

El que jo vaig pensar és que una estrella com el Lou em remet a la música i època dels meus pares, els Velvet, el Stones, els Beatles..., tots aquells grups que he escoltat en petits vinils  i en antics toca-discs de mons pares. Per tant, la mort d'un vell rocker, d'un fantàstic vividor com ell, em fa pensar més en la desaparició dels referents musicals de mons pares, en la desaparició dels seus anys de joventut, una mica també la seva pròpia desaparició.

Però vaig deixar aquestes cabòries quan me n'anava a dormir i el guiri em va preguntar quina cançó famosa havia fet l'amic Lou. Vaig pensar uns segons a veure quina triava, i finalment em vaig adormir somrient, satisfeta de donar a conèixer algun hit mentre li taral·leja tu turú turú tututut turú turú....

*

Biscuit, 20 anys

El grup de rock vilanoví Biscuit (Fermín, Xavi, Armand i Àngel) celebra aquests dies 20 anys de trajectòria!

I ho fan de la millor manera possible: tocant, dissabte passat, (Festa Biscuit 20 aniversari: Biscuit + Johnny Casino y Los Secretos + Halfrican + Síctor Valdaña and The Check This Outs + DJs), traient al mercat un nou EP i fent samarretes commemoratives.

Però fa bastant més de 20 anys que varen començar, no sé quants, però més ja que recordo que eren el grup de l'institut per excel·lència, els que tocaven en qualsevol celebració. I ja ho feien bé. En aquells anys de la picor eren Los Definitivos, cantaven en castellà i ja tenien hits, sí sí. Recordo cantar en alguna festa aquel Ooooh Debora ye ye yeiye.... I els teníem gravats en un "cassette" d'alguna entrevista en alguna ràdio.

Després van fer-se més professionals i es van canviar el nom, Blue Bus es van posar, frase d'una cançó de The Doors (...the blue bus is calling us...). Feien garatge i cantaven en anglès. I van començar a editar LPs. Jo tenia aquest:

Buf, com passen els anys...

Més tard van canviar el cantant, el Cala va marxar del grup i de nou es van canviar el nom. A partir de 1993 van ser els Biscuit i van fer rock del bo.

Els he vist nombroses vegades en directe i mai deceben: un concert dels Biscuit és pur rock, força i espectacle; s'han de veure, no aniràs a demanar cervesa a la barra ni al lavabo fins que acabi l'espectacle.

*

Paula Bonet il·lustradora

Vaig trobar el treball de la Paula Bonet per internet per casualitat i em vaig enamorar.

La Paula és de Vila-real i fa uns dibuixos exquisits. Ha viatjat per mig món i ha fet exposicions diverses des de 2001 fins a l'actualitat, sobretot a València.

La segueixo per les xarxes socials i veig com va prenent forma el seu treball; també com cada viatge que fa es torna inspirador i li provoca nous treballs.

Alguns dels dibuixos que més m'han captivat són aquests:

La Paula no fa més que confirmar l'enorme talent dels nostres artistes.

A través del seu web m'he comprat una carcassa preciosa per al mòbil. De tant en tant la remiro per recordar que el llop m'està seguint.

M'encanta

*

2 anys i un mes de Llengua de gat

Oi, oi, oi... Que se m'ha passat el segon aniversari del bloc més d'un mes??? Aaaargh...!!!

El 25 d'agost va fer 2 anyets aquest bloc! I jo a la parra!!

Quan m'he adonat de la data d'avui se m'ha quedat una cara com aquesta:

Oh no! Asdfghjk!!!

Després d'uns segons he reaccionat, li he donat una galeta al nen per despistar-lo (sí, sí, li he fet la cobra-mala-mare-que-sóc), i he anat lleugera com una gasela a buscar l'ordinador.

Em fa moooolta il·lusió poder celebrar un any més de textos, anècdotes, comentaris...

Però ja no em puc entretenir més destacant les meravelles meravelloses que hi apareixen: vaig a escombrar ràpidament perquè el mig-guiri ha destrossat la galeta i tinc el menjador ple de mini-molles, taaantes que només de veure-les em pica tot el cos.

Gràcies per passar per aquí i llegir-me!

Dos anys (i pico) de bloc!

*

Daisy Blonde

DAISY BLONDE

Tiene un poco de puta y niña virgen.

Alberto Tesán

La mire per la finestra.
Torna de festa
amb un missatge d'amor
escrit en un post-it.
A les palpentes s'ha tret
els texans cenyits
que s'han quedat tebis
amb el record de l'espetec
d'una mà al cul.
Són un dels seus estris
per a la tendresa,
com el tou del dit petit
i el peçonet de l'orella.
Ara està sola a casa,
té bruta la camisa,
negre el maquillatge
i les cames cansades de ballar.
Però sé que em trucarà
una hora abans que surti el sol.
M'explicarà els rebolcons,
les nombroses calades llargues,
la lenta cerimònia del vodka.
I com sempre abans de penjar
repetirà, molt fluixet,
que Walter no ha mort.

*De La dona bilingüe.


*

L'uniforme

De bon matí, S treu l'uniforme de l'armari. Els dies de pluja s'avorreix a casa i es distreu retirant la bossa de plàstic que el conté; l'observa detingudament, l'olora, l'acarona i li treu suaument algunes arrugues invisibles. No l'ha estrenat encara. És un bell uniforme de vellut negre, fet a mà, una obra mestra. Aquests minuts, com una addicció, són les breus dosis de satisfacció que obté quan plou i pot anar més tard a treballar. A S li agradaria canviar la seva vida, atrevir-se a creuar aquell pont immensament llarg, beure vi, posar-se sempre l'uniforme, cantar-li a la gent pel carrer i sobreviure a la nostàlgia d'un nou dia sense pluja. No obstant això, a la seva habitació (cada dia més estreta), se li apilen tots els somnis. S mira el rellotge. Ha de marxar ja. Hi ha alegria a l'autobús i se li encomana un somriure gris. Avui és l'aniversari del conductor.

*

Tràveling

Un home amb barret i guants negres surt de l’habitació del costat sense acomiadar-se. L’home se sent completament desterrat i només desitja admirar el pas vulnerable de les dones. Al cap del carrer, l’Audrey s’atura un segon i es pregunta si un cartier d’or pot ser tan antielegant com una sola de sabata. Mentrestant, l’home arriba al mateix carrer, observa aquell àngel imprevist i la segueix fins a la cantonada. Allà li estira el braç, es treu un ganivet estèril de la cintura i li diu: -Perdoni, senyora, els seus passos fan olor de pólvora i m’he adonat que el meu cor té la mida exacta de la seva mà. 

Com que era la primera vegada que l’atracaven, l’Audrey li va respondre que havia après a parlar francès amb les cançons romàntiques.

*