De vegades persones desconegudes em parlen pel carrer, ens passa a tothom. Aquí, a Ingolstadt, em passa sovint i com no els entenc bé els contesto com puc.
Cal destacar la situació d'un dia que anava a comprar amb el cotxet del nen a manera de carro. Anava tota feliç i despistada quan un senyor gran m'atura i amb cara de preocupació em fa saber que no porto el nen, que l'he perdut. Jo li dic amb calma, i en anglès (error!), que el nen és a casa amb son pare, que vaig a comprar, dontworri! Em va mirar com a una estrangera boja.
L'altre dia, de vacances a Vilanova, estava mirant l'aparador d'una llibreria mentre em cruspia unes llaminadures quan un senyor em va parlar.
- Perdona, jo també sóc diabètic.
- Eing?
- Que jo també sóc diabètic.
- Ah, bé, doncs jo no ho sóc (vaig dir amb la boca plena d'un núvol rosa preciós).
- Ah, no? Oh, perdona és que...
- Ja, ho dius per les xuxes? En vols una?
- No, mira, sóc diabètic i necessito un favor...
El favor eren diners per a un cafè, sí, amb sucre segurament.
No puc anar sola porai, els estranys em parlen.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada