Diumenge passat al Lotus, aquí a casa, es va presentar la darrera novel·la de l'Anna Carreras, Fes-me la permanent, editada per El Cep i la Nansa. Tenia moltes ganes de tornar a veure l'Anna i de comentar l'obra (i la vida) amb ella.
- De què va?
Fes-me la permanent és una carta d'amor de debò, una declaració d'amor autèntica, "un llibre que parlarà d'un sol amor, malgrat que hi intervinguin més figurants que la vida et posa davant només per comprovar com reacciones".
Per tant, com a tal carta d'amor està escrita en 2ª persona del singular, una tria que sorprèn perquè no hi ha gaires novel·les que s'atreveixin a utilitzar-la, -excepte les novel·les epistolars, evidentment-, per la dificultat en mantenir el to, la proximitat amb el lector i la versemblança. L'elecció encaixa perfectament amb la història perquè "A les cartes escrites a mà hi havia desitjos a llarg termini i records reviscuts", exactament el que hi trobarem.
La 2ª persona, en canvi, s'utilitza sovint en poesia; aquesta novel·la té una gran càrrega lírica també: "cada vegada que vegis el llumet blau de forma daliniana, recordaràs aquest corcó de dona que només volia fer-te un poema".
La protagonista, Saiola, escriu aquesta declaració d'amor incondicional, aquesta carta, aquest regal immens al seu amor. Però també l'escriu per a ella mateixa, potser per tancar el cercle i la història: "Parles d'ell perquè proclames el teu amor de tant que en tens. Parles d'ell quan en el fons parles de tu mateixa i de tots els enamorats del món".
L'estructura de l'obra també és original: combina una selecció de columnes publicades al diari El Punt amb les seves vivències diàries, sentiments i reflexions. Per tant, tenim dos punts de vista de la mateixa història, dues cares, cara A i cara B com si es tractés d'uns disc, d'un disc de Sidonie, potser.
Quin és l'objectiu de la Saiola i de la novel·la? "Viure aquest amor i cap altre: aquesta és la seva missió (...) La resta és literatura".
- Per què aquest títol?
L'enamorat de la Saiola és perruquer, tot i que no li demana mai que li marqui uns rínxols. La paraula té dos significats:
1. A principis de segle XX les dones enamorades escrivien trossets de les seves vides en diaris personals (com podria ser aquesta novel·la) "la gent ballava i reia, els homes portaven barret i les senyores es feien la permanent".
2. A principis de segle XX les històries d'amor no caducaven, eren permanents i això és el que sent (i desitja que li sigui correspost) la protagonista: "un amor així no caduca, no prescriu, no s'apaga".
En resum, estem davant d'una història d'amor transparent travessada de tons blaus perquè l'amor de la Saiola és d'aquest color, no és rosat ni vermellós, és totalment blau: "Estimar a temps real és buscar la flor blava, l'impossible romàntic (...) Decapitar una il·lusió és com garfinyar el blau d'un vestit nou".
El que tenim aquí, en definitiva, és "Molta literatura per dir que l'estimes, collons, que l'estimes i punt. Que ell és l'escollit".
A qui no li agradaria que li escrivissin una carta d'amor així?
Enhorabona, Anna, un cop més.
*
Una carta d'amor en forma de novel.la, sí.
ResponEliminaUna carta preciosa :)
Elimina