Enceto l'abril amb més recomanacions literàries, en aquesta ocasió, recomanacions per a Sant Jordi, que està a la vora. I ho faré de 2 en 2 aquest any: 2 llibres en cada entrada, 2 títols que no tinguin res en comú.
Avui recomano un museu-herbari en forma de llibre que pot agradar a tota la família, i una novel·la eròtica no apta per a tots els gustos.
1. Botànicum de Katie Scott (il·lustracions) i Kathy Willis (text): És un llibre gran per la mida i pel contingut. La mida és el primer que em va cridar l'atenció i la qualitat de l'edició: tapes dures i tots els dibuixos que vulguis.
La presentació de l'obra és que tens davant un museu de plantes sempre obert. Jo, que no en sé res de plantes, em vaig enamorar en veure'l. I l'hem llegit i mirat a casa, sobretot l'hem mirat doncs els dibuixos són extraordinaris. És un llibre que no cansa, un llibre per aprendre, un llibre que no t'acabes on els dibuixos et captiven.
Les autores obren el llibre afirmant que les plantes estan pertot arreu i que viuen a pràcticament totes les superfícies. Elles ens fan un passeig per les primeres plantes, pels diferents arbres, per palmes, herbes, flors i fongs, entre d'altres. I no es tracta d'un llibre infantil, encara que als infants els pot fascinar també, perquè hi ha tota la informació sobre cada planta: mida, alçada, nom científic, hàbitat, etc; és a dir, tenim totes les dades sobre les espècies que hi apareixen.
*El llibre es pot trobar en anglès, català (Simbol Editors) o castellà (Impedimenta). Actualment la mateixa col·lecció té un altre sobre animals titulat Animàlium.
2. El dia que va morir David Bowie de Sebastià Portell: Una novel·la atrevida que fa un recorregut pels darrers dies del protagonista abans d'arribar on es troba: en una consulta mèdica esperant els resultats d'uns anàlisis a veure si té sífilis. Com ha arribat fins aquí ens ho narra des del monòleg interior, però també mitjançant la combinació de formes que trenquen el fil narratiu, com ara el teatre, la fotocòpia d'un menú de fast-food, els missatges de whatsapp (i d'altres xarxes) o els missatges de veu telefònics. Per tant, l'estructura és el primer que sobta, a més de la sinceritat amb què s'expliquen els sentiments i els detalls de les trobades sexuals.
El motor de la novel·la és l'amor, la manca d'amor en el seu cas: "No vaig aprendre quan tocava, ni de qui tocava, i ara sóc de tot incapaç d'estimar". Per això recorre la ciutat una i altra vegada de forma frenètica, cercant estimar i qui l'estimi, tot i que el sentiment se substitueix pel sexe. Només s'atura a pensar en la vida que du i en tot el que l'envolta quan s'asseu a la sala d'espera d'una clínica qualsevol: "...llarga espera, interminable espera, esfilagarsada, teixida tota de mals pensaments que ara em sotgen".
Per a ell hi ha algú que n'és responsable, la culpable de tot allò negatiu que li passa és la seva mare que "intentant protegir-me, intentant que no m'equivoqués, has exercit en mi la mateixa pressió que sents encara". I després de tant rumiar arriba a la conclusió que "si l'amor és una cosa que s'ha d'aprendre és que algú se l'ha inventat", una mena de consol davant el futur incert que se li presenta.
Al final la buidor de la ciutat a la nit se l'hi instal·la i l'arrossega: "Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora". Una ciutat que en alguns moments sembla enfotre-se'n d'ell.
*El llibre està editat per LaBreu edicions.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada