L'Antígona de María Zambrano

Avui he recordat el personatge d'Antígona i la versió que en va fer la María Zambrano a La tumba de Antígona.

La història d'Antígona té una prolífica descendència, però és Sòfocles el primer a utilitzar aquest personatge per fer una definició de l'home per si mateix en un acte d'enfrontament. La tragèdia s'obre en els primers moments de la postguerra: Creont, el nou rei, ha restaurat l'ordre a la ciutat i ha disposat el cadàver de Polinices, germà d'Antígona, a la vista de tots. Polinices no pot ser enterrat perquè Creont ha ordenat pena de mort per a qui ho faci. El cos no es veu, però es respira arreu la putrefacció de la carn: una olor amenaçant que confon, que embogeix. Llavors Antígona decideix sacrificar-se i enterrar el seu germà, tot i saber que el càstig serà ser enterrada també. Però Sòfocles fa que se suïcidi abans que això passi. En canvi, Maria Zambrano modifica aquest argument fent una particular lectura. La diferència està en el final que imagina per a ella: la condueix a la tomba, però la manté allà viva com en un bressol, com en un niu. Així romandrà rebent la visita dels personatges.  

Zambrano la manté amb vida perquè es mereix més temps per ser plenament conscient del sentit del seu sacrifici, per això fa que baixi, viva, al món dels morts, de la foscor, de l'ombra. Ella mateixa justifica la seva supervivència afirmant que "només vivint es pot morir". 

Com autèntica heroïna de la consciència, vol saber i pateix per això i per a això. El punt de vista de l'autora és interessant per la seva dimensió política, però sobretot per la seva dimensió metafísica. El que farà Zambrano és pensar el pensament i s'adona que la visió filosòfica occidental s'ha alimentat d'una ceguesa originària, d'un no voler veure (com Èdip, per exemple). Zambrano intentarà desmuntar i qüestionar les categories sobre les que s'ha construït la cultura perquè ha estat un pensament pretesament universal i s'ha convertit en un mur, és a dir, ha perdut la capacitat de dialogar amb la realitat. Zambrano defensa una manera d'estar al món admirant, sense reduir-lo a res. Es tracta d'una altra manera de pensar la vida, relacionada amb la seva condició de dona. 

L'autora sempre va ser conscient que era una dona que escrivia i va evitar la masculinització. També va advertir les limitacions del feminisme i va aspirar a una veritat capaç de trastocar el discurs de la sexualitat. La pretensió d'universalitat del discurs filosòfic estava asexuada i amb una visió masculina del món: el món pot i ha de ser sotmès a la voluntat de l'home. Però l'home va començar per sotmetre o neutralitzar la dona i la va construir al seu gust. Sobre aquest sacrifici s'ha aixecat tota llei, tot govern (Creont representa la ciutat aixecada davant del sacrifici femení). 

Per a Zambrano la realitat, les coses no són manipulables sinó que hi són perquè les escoltem. En aquest punt de vista, en aquesta filosofia entren les dones com a protagonistes que s'han ofert humilment per socórrer la realitat (han estat negades per la Història i per això el seu lloc ha estat la vida), o sigui, no han participat de la Història però sí de la vida.

*