4 recomanacions poètiques en 4 ratlles

Avui comento 4 poemaris, els 4 que més m'han agradat dels darrers que he llegit. Podrien ser-ne més, però em sembla perfecte escriure 4 ratlles de 4 llibres bons. Un altre dia escriuré sobre 4 de narrativa.

1.Vertical. Teresa Pascual (Premi Ausiàs March de Gandia, 2018. Ed. 62). 

Els poemes que formen aquest volum giren al voltant de 2 eixos principals: tot allò vertical que ens envolta, com ara les arrels que ens lliguen a la terra (i al mar) representat per penyals, murs, costures, parets de pedra o boscos de pineda; i tot l’horitzontal, com ara el tall dels solcs o de les tisores, els marges dels camins, les ciutats i els fils (de la vida) que uneixen la gent. Aquest contrast s’aconsegueix a través d’unes imatges potents: "Hem aprés de la llum/ com anar a les fosques"; "i per damunt, sobre els rictus del dies,/ ens vam posar un vestit a pedaços". Per altra banda també trobem descrita l'absència en forma de distància: "La distància ocupa cada oblit"; "Amb tots els noms que s'han tornat estranys/ he calibrat l'últim fons de l'absència". 

2. Canvi de guàrdia. Pere Antoni Pons (Premi de Poesia López-Picó, 2018. Viena Ed.). Presenta el canvi d’expectatives que produeix el pas del temps, dels anys. Els poemes que millor ho mostren són De terror i d’amor, Pintoresquismes de la pena o Un de crítica literària, poema que funciona com a síntesi del llibre i que acaba amb “El que és aquest poema, i el que volia ser". Els canvis inevitables es produeixen a través dels cops dels pas del temps: “homes deformats pels cops de tants dies”. Així veu la vida de vegades l’autor, com una caiguda, com un cop: “la caiguda/ definitiva -plaf!-: la de la vida”. I es resigna i accepta els cops, aquest pas del temps rotund: “menges el pa calent de la conformitat". Però de tant en tant no pot evitar comparar el present amb el passat -la joventut amb l’edat adulta-, i fins i tot amb el futur: “el passat és una perla (...)/ el futur, un mapa imprecís (...)/ només compta (ara aquí)/ aquest present de verdet”; “I vosaltres caient per l’abisme que separa/ el que volíeu ser del que sou, sense llàstima”. 

3. La nit transeünt. Joan Navarro (Lleonard Muntaner Ed., 2019).

En Joan és especialista en el domini de les paraules i les imatges, i aquí ho torna a fer: ha escrit un poemari que es llegeix com un homenatge, un poema d’amor al llenguatge, a la paraula, a la parla, al silenci. I a la terra. Si l’heu llegit abans reconeixereu el seu estil característic (Magrana és un dels meus poemaris preferits de sempre i crec que és l’únic poeta a qui podria reconèixer en llegir el primer vers). De nou trobem poemes en prosa que lliguen clarament amb la seva obra anterior. Tot ho atrapen aquests poemes: el temps (“el temps atrapat als plecs d’aquest poema”), l’espai (“Els ecos dels ecos dels ecos”), paisatges (“Tot és mar dins la mar”), al propi autor (“jo, peix, travessant les mars. Jo, que també soc un aquari”), a nosaltres (“nosaltres, meravellats transeünts”).  Acaba el darrer poema així: “Tot és silenci dins el clot: Tot és paraula”. 

4. La paciencia de los árboles. María Sotomayor (La Bella Varsovia, 2018).

Es tracta d'un poemari ple de records punyents, de memòria que es manté ferma, com els arbres: “los árboles siempre se mantienen en pie”, malgrat ser el record d’un temps extremament dur, el de tenir cura d’un ésser estimat malalt (“lloras un llanto mustio”). El llibre se centra en la descripció lenta d’aquest anar desapareixent d'un cos que s'acaba i, en general, de la gent que l'envolta: “Solo los que te aman duro se quedan a tu lado”. Per tant, l’autora incideix en la força i la paciència que calen per a superar-ho, per això es diu, en imperatiu ,“aprende de la paciencia de los árboles”. Perquè, en definitiva, “Es cierto que la soledad es siempre/ lo que sujetamos en el último recuerdo”.

*