I avui les 4 recomanacions de narrativa en format breu:
1. Los asquerosos. Santiago Lorenzo (Blackie Books, 2018).
No coneixia les novel·les anteriors d'aquesta autor, però les recomanen tant o més que aquesta, així que caldrà llegir-les també. En aquesta història l'autor escriu un cant amorós als pobles deshabitats, als pobles abandonats. És una història divertida, molt divertida, però també amarga i poètica des del punt de vista d'un personatge que no és el protagonista, sinó el seu oncle. Manuel, el protagonista, és com un d'aquests pobles: un personatge original i entranyable. I la prosa també ho és i així aconsegueix una radiografia de la societat actual i de la majoria de nosaltres, els mochufas.
2. Cambiar de idea. Aixa de la Cruz (Caballo de Troya, 2019).
Aquest llibre no és una novel·la, no és de ficció, és literatura vivencial, o sigui, està entre l'assaig i les memòries, tot i que s'assembla més a unes confessions directes, crues, transparents: "Insisto en que las barreras entre la crónica, las memorias, la autoficción y la ficción son inexistentes porque escribir es recordar y recordar es siempre un acto imaginativo". A la primera part del llibre descriu i analitza el dolor, els diferents tipus que podem patir ("los cuerpos están para romperse") i les ferides, marques, senyals i cicatrius que deixa: "...aprendí casi todo lo que sé sobre el dolor. Que me resulta más tolerable cuando estamos a solas. Que requiere de una concentración absoluta. Que aísla el ruido. Que se distrae con más dolor". Després avança reflexionant sobre la culpa i el dilemes morals: "Si vas a escribir una novela sobre la culpa, más te vale ser culpable de algo más gordo"; "A medida que me acerco al desenlace, los problemas éticos se hacen más y más presentes".
3. Hace tiempo que vengo al taller y no sé a lo que vengo. Jorge de Cascante (Blackie Books, 2019).
Es tracta d'un volum de relats variats molt originals i sorprenents, un llibre d'aquells que desitjaria haver escrit, un llibre amb tantes històries diferents i que m'agradaven tant mentre el llegia que no volia que s'acabessin. La imaginació de l'autor no s'esgota! Hi ha històries divertides ("Me veo la piel mejor que nunca, la cárcel me ha sentao genial"; "No hay nada más hermoso que un supermercado, es el lugar perfecto para llorar".), també poètiques ("Vivimos de recuerdos"; "¿es necesario soñar con esa intensidad?"; "Maupassant odiaba tanto la torre Eiffel que comía en ella todos los días para no tener que verla"; "¿Cuánto amor aguanta una persona?") o surrealistes ("La vida es difuminación"; "Trágate mis ojos para que te vea por dentro".), però sempre al costat de la realitat, de l'actualitat que ens colpeja: "Un test que te diga qué personaje de tu serie de televisión preferida eres y que siempre te ofrezca la misma respuesta: no eres nadie".
De tots els relats que hi ha, el meu preferit és La ardilla y el hurón; no podria ser més autèntic, líric i rodó.
4. La mujer singular y la ciudad. Vivian Gornick (Ed, Sextopiso, 2018).
És un llibre ple d'anècdotes personals, de reflexions sobre temes diversos, alguns més profunds o delicats, com ara la política, i d'altres no tant, com ara la ciutat estimada per l'autora, la ciutat on viu: Nova York. Aquesta ciutat apareix com un personatge més, com quelcom imprescindible i sempre present: "Mi ciudad (...), aquella en la que no vamos a ningún sitio, sino que ya estamos allí (...) en busca de un yo reflejado en los ojos de un desconocido". També tracta el tema de l'amor, de l'home adequat ("Si no era capaz de encontrar al hombre adecuado, me juré por lo más sagrado, prescindiría de los hombres".), o la convivència amb els altres ("...cuánto tiempo nos está llevando a los negros y a los blancos reconocernos los unos en los otros".), o l'amistat ("Un amigo, por lo tanto, es una especie de paradoja de la naturaleza".). Tot plegat transcorre entre la necessitat de sentir l'asfalt i de compartir contínuament la vida amb els amics.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada