Durant el mes de gener
a ‘Dijous entre lletres’ vam llegir i comentar un dels llibres més coneguts de
la literatura hispanoamericana que ja s’ha convertit en un gran clàssic : La casa de los espíritus (1982)
d’Isabel Allende.
Aquesta va ser la
primera novel·la que va publicar i va resultar un èxit total de públic i
crítica, un increïble fenomen literari que va aconseguir nou edicions l’any
1983, i vint-i-cinc al 1988. A més va rebre premis, es va traduir a moltes
llengües i fins i tot es va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1993.
Argument:
La novel·la narra,
amb diferents veus, la història de la família Del Valle, la família Trueba i la
família García unides a través del anys i de les diferents generacions. Viuran
al Xile de principis de segle XX i ens explicarà la trajectòria de tots els
membres que la formen fins al cop d’estat militar i la posterior repressió que
van patir a tot el país. Tot i que en cap moment apareix el nom del país on
transcorre l’acció, qualsevol lector pot identificar fàcilment el lloc, els
fets i els principals personatges que hi participaren (el Presidente, el Poeta).
Temes que van sortir a la conversa:
El primer que
comentem són els personatges principals i com seria de convenient anotar-los en
forma d’esquema, a mida que surten, per a no oblidar-ne cap. Totes coincidim en
què es tracta d’una història de sentiments, de passions però sobretot de dones.
Elles són les autèntiques protagonistes en una societat patriarcal i, tal i com
escriu l’autora a la novel·la, “...son
el pilar central de muchas vidas ajenas”; “...la magia, como la religión y la cocina, era un asunto
propiamente femenino”; “...porque
no han podido destruir el espíritu de esas mujeres”. Sens dubte, un
dels personatges que més ens ha agradat, emocionat o sorprès és Clara
(“claríssima, clarividente”) que té
l’instint per a veure l’invisible i allò que passarà en un futur proper, per
moure objectes i per comunicar-se amb els esperits dels morts. Tant ella com la
seva germana Rosa, la bella, la dels cabells verds, són les que millor
representen el realisme màgic característic de l’obra. I parlem de la
simbologia dels noms femenins: Nívea, Clara, Blanca, Alba (besàvia, àvia, mare,
neta) totes les dones de la família Trueba duen noms que fan referència a la
blancor, a la lluminositat de l’aura interior d’aquestes dones. Altres
personatges que tenen un nom que els defineix són Nana, Férula, Tránsito, o
Amanda.
També parlem de
l’estructura circular del text; principi i final es toquen perquè comença i
acaba amb l’escriptura de les històries viscudes perquè siguin recordades: “Escribo (...) que la memoria es frágil
y el transcurso de una vida es muy breve y sucede tan de prisa, que no
alcanzamos a ver la relación ante los acontecimientos”.
Una altra
característica de la història és el joc d’avançaments que fa, és a dir, anticipa
alguns destins tràgics dels personatges abans que passin i això crea inquietud
en els lectors. Els presagis són fonamentals en aquesta novel·la.
Tots ells van
dibuixant el seu destí i tots són necessaris, els positius i els negatius, com
dues cares de la mateixa moneda, com un trencaclosques que es va muntant a mida
que llegim: “cada pieza
tiene una razón de ser tal como es”.
Un altre aspecte
que comentem és la manera de narrar d’Isabel Allende. Malgrat l’extensió de la
novel·la (gairebé 500 pàgines), en cap moment es fa feixuga, sinó al contrari:
la narració és àgil, atractiva i t’atrapa des del primer moment.
Per acabar vam
parlar també de la pel·lícula. Encara que se salta una generació, canvia algun
punt de vista i prescindeix de bastants personatges, és una adaptació digna,
sobretot pels actors els quals representen molt bé els personatges assignats.
Quan vaig triar aquesta novel·la per al club, patia per si en rellegir-la tants anys després em deixaria d'encantar (la vaig llegir per primera vegada quan era una adolescent), però no, no em va decebre, no ha envellit i si ho ha fet no ho he notat. Em segueix seduint i enganxant tota la història.
*
