dimarts, 18 de febrer del 2014

Elena Medel

M'agrada molt l'Elena Medel. És cordovesa i va escriure el seu primer poemari Mi primer bikini (DVD, 2002) amb 16 anys. Un poemari madur, original i valent. Des de llavors la segueixo. El llibre que més m'agrada d'ella és Tara (DVD, 2006) perquè em fa pensar en la terra de l'Escarlata O'Hara, en el pes dels camions i en un petit defecte. Un dels meus poemes preferits és el que copio al final, encara que m'ha costat triar-ne un.
L'Elena ha creat La Bella Varsovia, una editorial i societat d'agitació cultural. És valenta ella, i els seus companys. Gràcies per fer-li lloc a la poesia i no us atureu!





Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre…

Escribiré quinientas veces el nombre de mi madre.Con un vestido blanco trazaré cada una de sus letras por lasparedes de mi dormitorio, por el suelo del patio delcolegio, por el pasillo de la casa más antigua. Pararecordar mi origen cada vez que yo viva.En todos los lugares podré besar sus mejillas limpias decristal, aunque ella duerma lejos:sus mejillas cercanas que me dolerán allá donde acariciesu nombre escrito.Tantos días, tantas noches habrá de alimentarmeamorosamente con su parábola descalza;vendrá mi madre a arroparme, mujer de humo, con los ojostiritando de suerte,y en cada sueño mis apellidos dolerán como un cartel debienvenida a un hogar diferente.Sobre mi cabello, rubio como el de mi madre, la corona queme ciño como hija primogénita de Dinamarca.Me llamaré Vacía, en honor a mis muertos; miraré cómoretozan de acrílico las palmas de mis manos, sangrarámi lengua a disposici6n de mis muertos.Gritaré quinientas veces el nombre de mi madre para quienquiera escucharlo, y escribiré que bendigo este mediocorazón en huelga mío, pues no olvido:nací para llorar la muerte de otros.

*

dilluns, 10 de febrer del 2014

De vegades sento coses

De vegades sento coses, frases, converses. Abans més perquè anava a treballar en bus i la gent xerra molt al bus. Ara vaig en bici i se m'escapen moltes perles. Però quan camino de vegades sento coses que desitjaria oblidar però se'm queden al cap i em colpegen de tant en tant. Així que les escric a veure si s'escapen.
La primera conversa que encara em ressona és una de ben breu: un senyor i una senyora passejaven pel meu carrer xino-xano i en passar per davant del pati de casa, on jo prenia el solet i vigilava que el meu fill no m'arranqués totes les plantes, diu ell tot mirant cap a la Biblioteca-Museu: -Saps? En Víctor Balaguer era una dona. -Ah sí? -Sí, m'ho van dir l'altre dia.
Em vaig ennuegar! Que era una dona, diu?? El vaig mirar malament i a punt que no li dic alguna cosa, però no és de bona educació ficar-se en una conversa privada. Els vaig mirar marxar lentament, els vaig deixar escapar amb aquell error. I de seguida vaig relacionar on estava l'equívoc: clarament aquell senyor havia confós Víctor Balaguer amb Víctor Català, que sí era una dona (Caterina Albert). Es devien conèixer aquests dos Víctors? Els hauran intercanviat la personalitat alguna vegada més? Es van llegir mútuament? S'agradaven potser? Per què no deixo d'espiar converses?
L'altre error no és lingüístic, sinó temporal. Quan arribava a la feina després del canvi d'horari d'hivern, vaig sentir com un pare amb una nena parlava amb una senyora a la porta de l'escola que hi ha al costat de l'Institut on treballo. La senyora li insistia al pare que eren gairebé les 8h, no les 9h, que dissabte havien canviat l'hora. El pare i la nena miraven la porta tancada de l'escola amb son i resignació, i el rellotge amb estranyesa, com si no l'entenguessin. La dona els tornà a repetir amablement que eren gairebé les 8h, que dissabte havien canviat l'hora.








*

dilluns, 27 de gener del 2014

Nova secció: Autors

L'altre dia, a facebook, vaig participar en una iniciativa molt atractiva: seguint l'antic joc del telèfon, es proposava un/a poeta i un poema seu; aquells que deien M'agrada formaven part del joc i se'l assignava el nom d'un altre autor per seguir el fil buscant i penjant algun fragment de la seva obra. L'objectiu era omplir la xarxa de poesia.
Pensant en aquest joc se m'ha acudit afegir una secció en aquest bloc per donar a conèixer autors/es de poesia, però també d'altres gèneres, de la meva predilecció. I començaré per Amalia Bautista (Madrid, 1962), excel·lent poeta. L'Amalia fa uns poemes intimistes i senzills que captiven des del primer vers. Per saber-ne més de la persona i de la seva obra, cliqueu AQUÍ.


Un dels meus poemes preferits:






                                                                    LUZ DE MEDIODÍA

                                                     Ni tu nombre ni el mío son gran cosa,
                                                     sólo unas cuantas letras, un dibujo
                                                     si los vemos escritos, un sonido
                                                     si alguien pronuncia juntas esas letras.

                                                     Por eso no comprendo muy bien lo que me pasa,
                                                     por qué tiemblo o me asombro,
                                                     por qué sonrío o me impaciento,
                                                     por qué hago tonterías o me pongo tan triste
                                                     si me salen al paso las letras de tu nombre.

                                                     Ni siquiera es preciso que te nombren a ti,
                                                     siempre nombran la luz del mediodía,
                                                     la fruta, el paraíso
                                                     antes de la expulsión.



*

diumenge, 19 de gener del 2014

Vent

M està sola al centre del vestíbul. Ha arribat aviat i ha aparcat el cotxe una mica lluny per passejar una mica abans d'arribar. No sap si esperar allà fins que ell arribi -li va prometre que sí, que avui podria escapar-se abans del treball i seria puntual -o demanar una habitació. I cava. I maduixes. Avui fa tres anys.
A la bossa porta un petit estoig daurat amb tabac, el mòbil, un pintallavis, les claus, mocadors de paper, i un pot de purpurina. Comprova per enèsima vegada que el telèfon està encès, que té bateria, que hi ha cobertura, que no hi ha cap missatge i surt a fumar. Encara fa calor i bufa més fort el vent. Amb cada calada se li escapa un sospir mentre es pregunta per què està una altra vegada així, recolzada a la paret d'un altre motel barat, esperant la destrucció (o l'amor). Tot d'una es fixa en un petit objecte que se li acosta volant per l'aire. No és un paper, no és una fulla, no és una bossa de plàstic. Que estrany, són unes calces que van dibuixant siluetes perfectes al cel com lletres. No s'aturen, passen de llarg, segueixen volant i escrivint. Gairebé ha pogut llegir una paraula, dues, una frase... De sobte llança el cigarret, entra de pressa a l'hotel, escriu una nota, li dóna al recepcionista amb quatre indicacions de per a qui és el missatge i marxa. Se'n va del motel (comprovant discretament que porta calces) abans que arribi ell. 







*

diumenge, 1 de desembre del 2013

50 anys de Rayuela



Aquest any 2013 se celebra que la famosa novel·la Rayuela de Julio Cortázar fa 50 anyets.
Són molts els articles que s'han anat escrivint, i les opinions que han aparegut en premsa i també en blocs. A més s'han fet diferents celebracions i reflexions sobre aquesta novel·la. 
Ha envellit Rayuela? La llegeixen els joves encara? Això és el que jo em pregunto, encuriosida. 
Jo la vaig llegir quan estudiava Filologia, no en sabia res d'ella ni de Cortázar, i tocava per temari. El primer que em va sorprendre en començar a llegir va ser que l'autor et proposava 2 maneres de llegir-la, podies triar el camí curt i fàcil i llegir els capítols en ordre fins a la meitat (acaba allà) o podies llegir-la seguint la numeració que Cortázar et proposava, uns números desordenats, que semblaven aleatoris, i que convertien la lectura en un joc senzill. D'aquí el títol. Evidentment, jo em vaig deixar seduir per l'autor i em vaig posar a jugar, a saltar pels capítols. Recordo que vaig trigar bastant en acabar-la perquè hi havia un munt de noms propis (pintors, escriptors, músics de jazz...) i referències que no coneixia i que buscava a l'enciclopèdia, sí, he dit enciclopèdia perquè internet no existia (o no havia arribat a les nostres vides, encara). Em va fascinar. em vaig enamorar d'Horacio i de La Maga. No sabia que es podia escriure d'aquella manera. I es va convertir en un dels meus llibres preferits.
Devia tenir 20 anys quan vaig descobrir el món de Rayuela, per això la relaciono amb una novel·la per a joves, però s'ha tornat cursi amb el pas del temps? En aquest article es parla sobre aquest punt.
No l'he tornat a llegir, no cal, recordo perfectament el seu sabor.

Per saber més opinions i comentaris:









*

divendres, 15 de novembre del 2013

El raig verd

EL RAIG VERD

...tú nunca has visto
ese maldito rayo verde.
Sr. Chinarro



Escrius de tu i de mi per recordar-me.
Escrius: "Amaril·lis penjava, lleugera,
la brossa als arbres. Tenia la pell freda i
tremolava en reconèixer el pecat, en contemplar
l'insomni en el front, en la boca cosida,
en aquells ulls d'amant".
Escrius paraules nascudes a cau d'orella
-corbes, llamp, silenci.
Escrius sobre la pols del camí i el raig verd
on es gronxen les penes.
Escrius que ets una noia neta i treballadora
i que el desig passà com passen tantes coses.
Finalment escrius que com un càstig
la sang dels enamorats regarà les terres.




*De La dona bilingüe.








*

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Davant

Després d'una estona de conversa monòtona i d'acabar-se tots dos el primer plat i la segona copa, va sonar el mòbil del seu acompanyant i es va fixar que era un model idèntic al seu i que portava exactament la mateixa cançó, quina gran coincidència. Llavors es va adonar, definitivament i tràgica que no estava sopant amb ningú sinó que tenia al davant una paret blanca amb un gran mirall.








*

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Lou Reed





Ahir va morir Lou Reed, una de les icones més importants del rock.
El que més em va cridar l'atenció tafanejant per les xarxes socials va ser, primer, el gran ressò que se'n va fer tothom, i segon, la confusió entre els més joves, el dubte de si ja era mort o no.
Potser la badada ve pel fet que en Lou no treia treball des de 2008 i el silenci equival, per a molts, a mort.
El que jo vaig pensar és que una estrella com el Lou em remet a la música i època dels meus pares, els Velvet, el Stones, els Beatles..., tots aquells grups que he escoltat en petits vinils  i en antics toca-discs de mons pares. Per tant, la mort d'un vell rocker, d'un fantàstic vividor com ell, em fa pensar més en la desaparició dels referents musicals de mons pares, en la desaparició dels seus anys de joventut, una mica també la seva pròpia desaparició.
Però vaig deixar aquestes cabòries quan me n'anava a dormir i el guiri em va preguntar quina cançó famosa havia fet l'amic Lou. Vaig pensar uns segons a veure quina triava, i finalment em vaig adormir somrient, satisfeta de donar a conèixer algun hit mentre li taral·leja tu turú turú tututut turú turú....










*

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Biscuit, 20 anys





El grup de rock vilanoví Biscuit (Fermín, Xavi, Armand i Àngel) celebra aquests dies 20 anys de trajectòria!
I ho fan de la millor manera possible: tocant, dissabte passat, (Festa Biscuit 20 aniversari: Biscuit + Johnny Casino y Los Secretos + Halfrican + Síctor Valdaña and The Check This Outs + DJs), traient al mercat un nou EP i fent samarretes commemoratives.
Però fa bastant més de 20 anys que varen començar, no sé quants, però més ja que recordo que eren el grup de l'institut per excel·lència, els que tocaven en qualsevol celebració. I ja ho feien bé. En aquells anys de la picor eren Los Definitivos, cantaven en castellà i ja tenien hits, sí sí. Recordo cantar en alguna festa aquel Ooooh Debora ye ye yeiye.... I els teníem gravats en un "cassette" d'alguna entrevista en alguna ràdio.
Després van fer-se més professionals i es van canviar el nom, Blue Bus es van posar, frase d'una cançó de The Doors (...the blue bus is calling us...). Feien garatge i cantaven en anglès. I van començar a editar LPs. Jo tenia aquest:



Buf, com passen els anys...
Més tard van canviar el cantant, el Cala va marxar del grup i de nou es van canviar el nom. A partir de 1993 van ser els Biscuit i van fer rock del bo.

Els he vist nombroses vegades en directe i mai deceben: un concert dels Biscuit és pur rock, força i espectacle; s'han de veure, no aniràs a demanar cervesa a la barra ni al lavabo fins que acabi l'espectacle.









*

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Paula Bonet il·lustradora

Vaig trobar el treball de la Paula Bonet per internet per casualitat i em vaig enamorar.
La Paula és de Vila-real i fa uns dibuixos exquisits. Ha viatjat per mig món i ha fet exposicions diverses des de 2001 fins a l'actualitat, sobretot a València.
La segueixo per les xarxes socials i veig com va prenent forma el seu treball; també com cada viatge que fa es torna inspirador i li provoca nous treballs.

Alguns dels dibuixos que més m'han captivat són aquests:











La Paula no fa més que confirmar l'enorme talent dels nostres artistes.


A través del seu web m'he comprat una carcassa preciosa per al mòbil. De tant en tant la remiro per recordar que el llop m'està seguint.


M'encanta




*